Després de l’empatx de perfums de
les festes de Nadal, vaig decidir que, si de mi depenia, la tele la veuria tan
poc com pogués. Vet-ho aquí, doncs, que només la miro a les hores de menjar
–allò que no s’hauria de fer mai, ja ho sé– I fa uns quants dies que rumio si
tancar-la a l’hora de dinar. I per què? Cada migdia posen aquest anunci de pega
–si que ho és de pega, sí– per tenir les dents postisses ben agafades. No sé
què diuen de la mordida, insinuant
que podràs mossegar el que vulguis. La qüestió és que tots els jubilats que
surten a l’espot mosseguen amb tal deliri que a mi, que em costa molt perdre la
gana, quasi me la fan passar.
 |
| No són precisament pomes el que mengen |
Hi ha uns quants anuncis sobre
gent gran i no tan gran que n’hi ha per llogar-hi cadires. I això m’ha fet
recordar que fa uns anys – em pensava que eren menys, però he vist que ja en
són nou – vaig llegir un llibre de Màrius Carol, “El club dels 50”. No l’he
pogut trobar, –he de posar ordre a la meva biblioteca. No hi ha res que em faci
emprenyar més que buscar un llibre que sé que el tinc i no trobar-lo–però una
de les coses que recordo que deia era que hi havia un col·lectiu a partir de
certa edat, devien ser els 50 i més, que constituïa un grup econòmic important,
en el qual havien posat el focus els fabricants de segons quins productes i els
ofertors de segons quins serveis. És un grup, deia, amb poder adquisitiu alt,
lliure de càrregues familiars i hipoteques, que podia permetre’s productes de
qualitat, capricis, delicatessen,
alta cosmètica, sortides d’alt standing...
I potser és veritat. En veig força d’anuncis que semblen anar dedicats a aquest
sector.
No sé si ara que el senyor Carol
ja passa de la seixantena es considera encara formant part d’aquest grup o ja
ha començat a pensar com un pensionista normal i corrent, la classe que
actualment pitjor malviu. És clar que quan un va tan sobrat com per adonar-se
que la gent del seu costat és gent tan guapa, segur que haurà fet previsió d’un
bon pla de pensions, però si us plau, si us plau, que no sigui aquell de l’home
que dóna menjar als coloms assegut al banc, que deprimeix només de pensar en quin
futur ens espera, si abans de començar a cobrar-lo ja estem tan deprimits.
Que no es preocupi el Màrius que
d’anuncis per gent més gran de.... –60, 70, 80...– també en fan. És clar que
molt, molt afortunats no són. Tenim el
de la mordida, ja n’he explicat les
bondats; tenim el de la dona que no para en tot el dia i encara al vespre, no
pot deixar de ballar, animada pels crits de gaubança de tota la família i
reconfortada per la crema màgica escampada per tots els punts febles del seu
cos. Hi ha el de la Lola Herrera i les seves amigues, capaces, si es prenen
cert elixir en llevar-se, de recórrer qualsevol ciutat del món del matí al
vespre. També tenim el de les dues dones –de la franja d’edat preferida del
Màrius, però a qui els hi podria interessar per sempre– que ballen alegrement,
després de trobar la solució a la seva incontinència (urinària). La veritat,
quasi em venen ganes de provar el producte si he de poder ballar amb tanta
gràcia i tan desacomplexadament.
Aquests són els anuncis que
recordo, que em fan riure per no plorar. Tots de dones, excepte el de la mordida, que és força equitatiu perquè
tots, homes i dones, mosseguen sense vacil·lar. Ves, que em fan una mica de por
i tot, perquè m’obliguen a plantejar-me si el canibalisme, al cap i a la fi,
només depèn de les dents.
 |
| El Luís Suárez em cau massa bé i l' Hannibal Lecter no el vull tenir posat aquí dins que igual se'm menja els lectors |
Per als homes, ara mateix només
em ve al cap l’anunci sobre els problemes d’erecció. Què passa? És que als
homes no els agrada comprar? Això és el que diuen. O potser només els interessa
un tema? També ho diuen. Ah sí, i el del George Clooney, home ja gran, a qui
l’elegància acompanyarà fins a la tomba. Diu que anuncia una marca de cafè,
però en realitat va a parar al mateix lloc que l’anunci anterior. A que ve,
sinó, que sempre surti acompanyat d’aquestes noies de bandera que se’l miren
embadalides?
Tot i que no esmento cap marca –avui
estic fent només ús de la memòria i ja veig que la poca memòria m’acabarà fent
fora del club del Màrius– veig que, com en el post dels perfums, em repeteixo
en el tema dels anuncis i en denunciar-ne la discriminació. Doncs, senyal que
n’hi ha, si en només dues hores, en percebo tanta, no? On són aquells que
vigilen tot el que s’emet per televisió? Tampoc no en recordo el nom, quina
cosa!
