Jo
no hi crec gaire en els talents innats, tot i que reconec que algun n'hi ha. Crec més en les deu mil hores de treball dedicades a alguna cosa que
t’agradi. No sé si la meva mare n’hi ha dedicat tantes a pintar i dibuixar.
Quan jo era petita, un dia remenant a les
golfes, vaig trobar uns quaderns de dibuix que havia fet ella de joveneta i,
dins del meu escàs coneixement del tema, em van semblar poc menys que
meravellosos.
La meva mare va aparcar la seva afició durant
quaranta anys. Cap als anys vuitanta va agafar un pinzell i uns tubs de pintura
i, sense que ningú n’hi hagués ensenyat, va començar a pintar. Ho va fer durant
uns trenta anys, a estonetes curtes, quan estava sola a casa.
Quan la malaltia del meu pare va entrar per
la porta, la inspiració va sortir per la finestra i es va emportar les ganes,
el temps i la tranquil·litat d’esperit necessàris per a qualsevol tasca
creativa. Va trigar uns quants anys a tornar a agafar un pinzell i quan ho va
fer va dir que no li quedava bé i que ja no pintaria mai més. Dir-li que estava
desentrenada i que només era qüestió d’insistir una mica, no va servir de res. La
meva mare, a més de perseverant és tossuda, que diria que són virtut i defecte
que acostumen a anar plegats.
Uns anys més i va recuperar l’antiga afició. No va venir sola. La meva filla li havia regalat un quadern de
mandales i va pintar mandales durant força temps. Dic jo que alguna cosa es
devia moure en el seu cervell mentre omplia de color aquells espais tan petits
entre línies. Alguna cosa que s’hi havia quedat pendent feia molt de temps. Va començar a dibuixar. L’antiga passió la feia treballar dues o tres hores cada tarda
amb tanta concentració que de tant en tant li havia de dir:
ꟷEi, mama, com va? Hola? Hola?
El resultat va ser més o menys un centenar de
dibuixos, sense comptar els que va fer pel meu llibre “Baltasana”.
Ella me’ls anava ensenyant i jo ja feia temps
que cada vegada que me’ls mirava em dolia que aquells dibuixos tinguessin una
vida tan curta com la de ser creats i guardats en una carpeta.
Després de molt insistir i en un moment en
què devia tenir la guàrdia baixa, es va deixar convèncer de muntar una
exposició al poble. Crec que des que hi va accedir fins al dia de l’exposició
se’n va penedir unes quantes vegades. I ho entenc perquè això d’exposar-se públicament
a l’elogi, però també a la crítica, requereix endurir-se la pell, que no és cosa
fàcil. Jo li deia que ara ja no ens podíem tirar enrere i així vam arribar a la
Festa Major, Sant Salvador, patró de Vimbodí i Poblet.
 |
| L'exposició era compartida amb un altre dibuixant, Benet Vilà, autor dels dibuixos que es veuen al darrere. Magnífics, per cert! |
Per sort de la mare i, sobretot, meva ꟷmarededeu, marededeu, que almenys anés bé!ꟷ, l’exposició va ser un èxit. I que contenta que n’estic! La reacció general va ser de sorpresa:
ꟷTeresina!!!
ꟷI que bonics!
ꟷPerò que callat t’ho portaves!
ꟷTeresina!!!
ꟷSón preciosos!
ꟷTeresina!!!
ꟷPerò com... quan ho has fet tot això?!
La resposta era “els darrers tres anys”. I no hi eren pas tots perquè només n’havíem seleccionat la meitat i mitja dotzena de pintures de l’altra època. No cal dir que la meva mare també en va quedar molt contenta. A qui no li agrada que li reconeguin la feina ben feta!
L'altre comentari freqüent era:
ꟷSou una família d’artistes!
Ella se’n sortia
com podia de tanta felicitació. I és que ningú no es podia imaginar que la meva
mare, pagesa, botiguera, prudent, discreta i modesta pogués treure del seu
interior l’habilitat de fer aquells dibuixos i, tot i així, haver-s’ho guardat
per ella tant de temps.
Família
d’artistes... Potser sí, però torno a la meva teoria de dedicar moltes hores a
la feina que t’agrada. El meu pare era pagès i s’estimava molt la terra; no cal
dir que s’hi passava moltes hores i el resultat era que tenia els trossos com
jardins. També aquesta, penso que és una forma d’art, però sobretot és el
resultat d’una dedicació plena i incondicional.
I pel que fa a mi,
doncs només explicaré el comentari que em va fer el meu amic Joan. Em va fer
tanta gràcia ꟷla imatge és molt
bonaꟷ que me’l quedo per la posteritat:
ꟷÉs clar, la teva mare té un do i tu has heretat els
gens de la teva mare. Vas veure que ella dibuixava molt bé i ho vas voler
provar, però resulta que a tu només et van sortir lletres.
Vaig riure a cor
que vols. Hi he d’avantposar “moltes”. Moltes lletres i moltes hores, també. I
a més a més, m’agrada molt. Res de talent innat en el meu cas.
