Hi ha dies que em llevo amb molt mala
memòria. Deu ser l’edat. Ja m’hi he familiaritzat tant que dic que tinc un dia
amnèsic. A veure, no és que no recordi què he de fer quan m’aixeco del llit:
dutxar-me, vestir-me, les dents, els cabells —aquests
també a vegades semblen haver oblidat l’orientació que han tingut tota la vida—, en fi, totes les rutines matutines.
El dèficit de memòria el noto amb els
noms propis: polítics, actrius, actors, gent famosa, noms de pel·lícules... No
em surten. Serà un principi d’... (?). Al llarg del dia ja van sortint. És
greu? Quan penso que el pare fins els seus darrers dies anomenava sense
vacil·lar al JonVaine, al RocUdson, l’EsteveMQuen, la BeteDavis, i la GraceQuelli,
i recordava els títols de les pel·lis que més li havien agradat... Al Clint
Eastwood li deia “el del puret”. En alguna pel·li se’n devia fumar un tota
l’estona. I a més, “el del puret” és molt més fàcil de dir que ClintEastuod.
Allò sí que era memòria i no aquesta amnèsia meva que m’ataca de tant en tant.
Una vegada un metge amic —metge i amic? Estrany per mi, no?― em va dir que
en el moment en què començàvem a anotar coses a l’agenda, començàvem a perdre
memòria perquè al delegar-la en l’agenda ja no la fèiem treballar.
 |
| L'agenda maleïda |
Quan treballava anava sempre amb els
paperets. Si em llegís algú de la generació Y o Z segur que diria “quin
sacrilegi!”, suposant que sabés què és un sacrilegi, suposant que em llegís, que
ambdues suposicions les poso en dubte. Igual com ells ara ―que tampoc és que ho hagin inventat tot, encara que s'ho pensin— era habitual fer varies tasques
alhora: despatxar, agafar el telèfon, treballar en tres pantalles diferents,
respondre els missatges directes del cap, anotar a l’agenda (aquesta sí, la
mateixa que fan servir els Y i els Z); anotar-hi les trucades, les vendes, els
mocs, els clients potencials, les assegurances, les esbroncades per la no
cobertura de les assegurances, els fons que pujaven, els que baixaven, el que
havia fet, el que estava fent, el que faria... Uf! Des del primer moment vaig
pensar que havíem canviat el treballar
per la prova-demostració-exhibició que
estàvem treballant. M’ho vaig guardar per a mi. Sense evidències científiques,
com la de la memòria abocada a l’agenda
i perduda per sempre del meu amic, no em volia exposar a què ningú em rebatés
una teoria que jo tenia claríssima. És el que passa quan no tenim prou
arguments, oi? que et negues a discutir sobre el tema. Me n’he anat cap una altra
banda. Em passa sovint, deu ser l’amnèsia. Els paperets eren perquè no se m’escapés
res perquè, amb tanta pantalla multitasca i amb el cap tan ple, el més fàcil
era oblidar-se d’alguna cosa, sinó de la majoria, si no m’ho apuntava. Acabada
la inacabable jornada laboral agafava tots els paperets i intentava esbrinar
què caram hi deia, tirant-me en cara per què punyeta escrivia tant, si després
no ho entenia. Estic exagerant, ho acabava entenent tot. A vegades costava una
mica, però me’n sortia. Sempre he estat complidora, jo (mua, mua, mua cap a
mi).
Qui em demanava alguna cosa sabia que hi podia confiar. Després de cinc
anys de no ser-hi encara pregunten per mi (mua, mua, mua cap a ells).
Doncs això, que tant de material
abocat als paperets i a l’agenda ―aquesta
electrònica― igual ara m’està passant
factura. Que consti que ara que només practico la multitasca quan vull —és una
il·lusió que em faig, més que res― he provat de recordar-me d’allò que he de
fer sense anotar-ho. Més ben dit, ho anoto i després miro de recordar-me’n
sense mirar-ho. Si la mare es recorda d’un any per l’altre del dia que té
visita amb la geriatra, que no recordo com es diu, per què jo no puc
recordar-me de les quatre coses que he de fer durant la setmana que tinc per
davant? Doncs no hi ha res a fer! Ja puc memoritzar el que sigui que mentre
dormo s’esborra tot. Dormo i quan em desperto no em surten els noms ni recordo
què he de fer. Em passa algun dia. D’això se’n diu dormir bé. Algun dia.
He pensat d’anar al metge, no al meu
amic, el que li té tírria a l’agenda, perquè ja està retirat. Però si vaig a la
meva metgessa de capçalera, ara no en recordo el nom, ja sé què em dirà.
―Què em passa, doctora? —diré jo, amoïnada.
―És l’edat, és l’edat —dirà ella sense mirar-me.
―Ja m’ho pensava —diré
jo sense pensar, amb
suficiència.
―Ah, que és metge vostè? ―dirà ella, ofesa.
Així que no cal, eh que no? Mentre al problema de la memòria li pugui dir “dia
amnèsic” rai! El fumut serà quan es converteixi en un dia llarg, una llarga nit
més que res.
