Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dia amnèsic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dia amnèsic. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 de gener del 2019

EL DIA AMNÈSIC


                                             
Hi ha dies que em llevo amb molt mala memòria. Deu ser l’edat. Ja m’hi he familiaritzat tant que dic que tinc un dia amnèsic. A veure, no és que no recordi què he de fer quan m’aixeco del llit: dutxar-me, vestir-me, les dents, els cabells —aquests també a vegades semblen haver oblidat l’orientació que han tingut tota la vida—, en fi, totes les rutines matutines.
El dèficit de memòria el noto amb els noms propis: polítics, actrius, actors, gent famosa, noms de pel·lícules... No em surten. Serà un principi d’... (?). Al llarg del dia ja van sortint. És greu? Quan penso que el pare fins els seus darrers dies anomenava sense vacil·lar al JonVaine, al RocUdson, l’EsteveMQuen, la BeteDavis, i la GraceQuelli, i recordava els títols de les pel·lis que més li havien agradat... Al Clint Eastwood li deia “el del puret”. En alguna pel·li se’n devia fumar un tota l’estona. I a més, “el del puret” és molt més fàcil de dir que ClintEastuod. Allò sí que era memòria i no aquesta amnèsia meva que m’ataca de tant en tant.
Una vegada un metge amic —metge i amic? Estrany per mi, no?― em va dir que en el moment en què començàvem a anotar coses a l’agenda, començàvem a perdre memòria perquè al delegar-la en l’agenda ja no la fèiem treballar.

L'agenda maleïda


Quan treballava anava sempre amb els paperets. Si em llegís algú de la generació Y o Z segur que diria “quin sacrilegi!”, suposant que sabés què és un sacrilegi, suposant que em llegís, que ambdues suposicions les poso en dubte. Igual com ells ara ―que tampoc és que ho hagin inventat tot, encara que s'ho pensin— era habitual fer varies tasques alhora: despatxar, agafar el telèfon, treballar en tres pantalles diferents, respondre els missatges directes del cap, anotar a l’agenda (aquesta sí, la mateixa que fan servir els Y i els Z); anotar-hi les trucades, les vendes, els mocs, els clients potencials, les assegurances, les esbroncades per la no cobertura de les assegurances, els fons que pujaven, els que baixaven, el que havia fet, el que estava fent, el que faria... Uf! Des del primer moment vaig pensar que havíem canviat  el treballar per la  prova-demostració-exhibició que estàvem treballant. M’ho vaig guardar per a mi. Sense evidències científiques, com la de la memòria abocada  a l’agenda i perduda per sempre del meu amic, no em volia exposar a què ningú em rebatés una teoria que jo tenia claríssima. És el que passa quan no tenim prou arguments, oi? que et negues a discutir sobre el tema. Me n’he anat cap una altra banda. Em passa sovint, deu ser l’amnèsia. Els paperets eren perquè no se m’escapés res perquè, amb tanta pantalla multitasca i amb el cap tan ple, el més fàcil era oblidar-se d’alguna cosa, sinó de la majoria, si no m’ho apuntava. Acabada la inacabable jornada laboral agafava tots els paperets i intentava esbrinar què caram hi deia, tirant-me en cara per què punyeta escrivia tant, si després no ho entenia. Estic exagerant, ho acabava entenent tot. A vegades costava una mica, però me’n sortia. Sempre he estat complidora, jo (mua, mua, mua cap a mi). 




Qui em demanava alguna cosa sabia que hi podia confiar. Després de cinc anys de no ser-hi encara pregunten per mi (mua, mua, mua cap a ells).



Doncs això, que tant de material abocat als paperets i a l’agenda ―aquesta electrònica― igual ara  m’està passant factura. Que consti que ara que només practico la multitasca quan vull —és una il·lusió que em faig, més que res― he provat de recordar-me d’allò que he de fer sense anotar-ho. Més ben dit, ho anoto i després miro de recordar-me’n sense mirar-ho. Si la mare es recorda d’un any per l’altre del dia que té visita amb la geriatra, que no recordo com es diu, per què jo no puc recordar-me de les quatre coses que he de fer durant la setmana que tinc per davant? Doncs no hi ha res a fer! Ja puc memoritzar el que sigui que mentre dormo s’esborra tot. Dormo i quan em desperto no em surten els noms ni recordo què he de fer. Em passa algun dia. D’això se’n diu dormir bé. Algun dia.
He pensat d’anar al metge, no al meu amic, el que li té tírria a l’agenda, perquè ja està retirat. Però si vaig a la meva metgessa de capçalera, ara no en recordo el nom,  ja sé què em dirà.
         Què em passa, doctora? diré jo, amoïnada.
         És l’edat, és l’edat dirà ella sense mirar-me.
         Ja m’ho pensava —diré jo sense pensar, amb suficiència.
         Ah, que és metge vostè? dirà ella, ofesa.
Així que no cal, eh que no? Mentre  al problema de la memòria li pugui dir “dia amnèsic” rai! El fumut serà quan es converteixi en un dia llarg, una llarga nit més que res.