dilluns, 23 de juliol de 2012

COBDÍCIA



Dedicat a la banda de polítics, banquers i directius deshonestos que com a plaga de llagostes plana sobre els nostres caps, buidant-nos les butxaques per omplir les seves.




Amb la ràbia mal continguda, va tancar la porta del despatx del bisbe i travessà el saló amb passes vacil·lants que, malgrat tot,  ressonaven per tot el bisbat. Era un home robust, d’estatura imposant, rondant la seixantena, que semblava caminar ferit de mort cap al no-res. Va tancar la porta del saló. Més fort encara. Va baixar les escales a poc a poc, mentre el cap li exigia justícia i el cor clamava venjança.

Al carrer s’havia girat vent. Marinada. “M’aparten del Ministeri. M’escombren com una merda. Que em convé un descans, diuen. Fills de la gran puta! Ara que m’heu tret tot el suc, ja no em necessiteu, oi? Amb les ànimes que he salvat i els diners que he arribat a fer per vosaltres, i ara us faig nosa perquè s’han de silenciar les veus, dieu! Quines veus? Les que diuen que no sóc el mateix, que no convenço, que els meus sermons són incapaços d’arrencar un euro als feligresos? No sabeu res vosaltres, de mi!. Vet-ho aquí el que us interessa, l’única cosa que us interessa! Diners, diners, diners!”

Va pujar les escales. Ja era a casa. La seva casa, el seu castell. Va entrar i va tancar la porta al seu darrere, amb pany i forrellat. A fora el món ja es podia enfonsar. Sense córrer es va anar desbotonant la sotana, mentre progressivament la seva cara anava mudant, i aquella expressió terriblement enutjada donava pas a un somriure, primer només insinuant, i després obrint-se progressivament i sinistra. La sotana va caure a terra. No es molestà a plegar-la.

Va arrencar a riure amb una forta riallada que semblava fer trontollar els pocs estris que conformaven l’habitació, una taula petita, una cadira, i una calaixera. Cap quadre, cap mirall, cap santcrist. Les cortines, gruixudes i rígides, una barrera per a la llum i l’aire, si es que mai haguessin volgut entrar, es van commoure. Ell se les va mirar de fit a fit, assegurant-se que ni elles ni res d’aquella cambra, tingués ulls, ni orelles.

Va llençar una mirada a la porta del pis, després a l’altra única porta de l’habitació i s’hi encaminà. Va començar a enretirar el llit que presidia aquella cofurna, mentre mantenia el somriure,  de tant en tant transformat en rialla sarcàstica.

“Perquè jo sabia que això passaria, perquè ho he vist en els meus predecessors, perquè aquelles donotes a qui arrencava l’almoina els diumenges, no eren millors que les dones que mai no em van mirar a la cara, quan encara  hi eren a temps. Perquè no he conegut l’amor, ni el sexe, ni amb dones, ni amb homes, ni amb ningú, perquè fer-m’ho sol em treia de polleguera!”

Va apartar l’armari. Darrere hi havia una porta a la paret. Petita i dissimulada. “L’església es reia de mi i mai no em van bellugar de la parròquia miserable que vaig heretar fa trenta anys. Déu mai no m’ha escoltat, ni els precs, ni les amenaces. I jo sé per què, perquè Déu no existeix!

I va obrir la porta. Es va sentir una dringadissa de monedes que queien fora del recambró, als seus peus. Els ulls li brillaven. D’alegria. O pel reflex de la muntanya de monedes, que s’havia desmuntat en obrir la porta.

“Aquest és el meu déu, l’únic i veritable. El que em respon, el que em consola. La meva passió!. El meu amor i el meu sexe!!”

Es va despullar a batzegades i un cop nu, va fer una genuflexió davant la muntanya de diners. Després se la va mirar amb desfici i s’hi va llençar al damunt, enfonsant-hi el cap i els braços. Llaviejava i bavejava les monedes. S’hi rebolcava. Reia.   
 








dimarts, 10 de juliol de 2012

BENEÏTS ULLS QUE MIREN


                                  


Enfilat dalt de l’únic arbre de la plaça i ben camuflat dins la seva capçada, l’Ulises beneïa la crisi, la recessió, el dèficit fiscal i el govern, tots ells responsables de la seva nova ubicació i de la seva esclatant vida sexual.

Sense pagar aigua, ni llum, ni gas, ni hipoteca, l’Ulises era un home lliure, tant que havia decidit alliberar-se de la roba, les sabates, el raspall de dents i la pinta.

Vivia nuet dalt de l’arbre frondós de la plaça, que li brindava branques i fullam sense demanar res a canvi. I ell li estava tan agraït que només l’abandonava alguna nit quan s’havia de proveir de queviures per evitar que el seu cos magre i esprimatxat s’acabés confonent amb una branca. O amb dues a tot estirar.

Ningú no sabia que hi era. En canvi ell tenia tots els visitants de la plaça controlats. Ell mirava. De dia, els vellets asseguts al banc, que deixaven evaporar-se el temps aixecant el cap i l’esquena, i potser alguna cosa més, quan passava alguna xicota eixerida, com més curta portés la faldilla, millor. A vegades l’Ulises no veia la xicota objecte de desig, però només d’observar les cares i el posat dels vellets, en tenia prou per rascar-se-la una estona, sentint-se com el més feliç dels micos.

La nit era una altra cosa, la nit, oh la nit! La nit era una processó contínua de parelles de tots els colors i totes les ardors. Totes amb urgència. Valgui’m Déu! Semblava mentida com la crisi havia llençat la gent al carrer. Abans, el cotxe, el pis de l’amic, l’hotel,.. qualsevol lloc era bo per a treure’s el neguit de sobre. Ara només quedaven els bancs de les places i, beneïts fossin per sempre! A la nit, com que ja li havia tocat molt el sol durant el dia, amb poca escalfor en tenia prou per entrar en calor. Només mirava.Tantes parelles com desfilaven pel banc de la plaça, tants orgasmes tenia ell.

Quan sortia el sol, s’estirava esgotat entre dues branques, panxa enlaire, amb el membre adolorit i tibant, desafiant la força de la gravetat, i dormia fins a migdia, quan tornaven a venir els vellets.

I és que ell a la crisi només li podia estar agraït. Abans, quan tenia casa i feina, diners i sexe, l’estrès, la complexitat de les dones i l’escàs, sinó nul, temps per observar el seu voltant, l’havien fet tornar impotent. Ara, tenir un orgasme, un rere l’altre, s’havia convertit en la cosa més senzilla del món. Només calia mirar.

dilluns, 2 de juliol de 2012

NEU*

      

                                               
Maleta pels records, homologada per la U E

                                             Els meus records me’ls enduc dins d’aquesta maleta. Són els records de la vida que he viscut i que m’acompanyaran a morir en una altra.

Me l’has regalat tu, Sandra, la maleta, quan has sabut que no hi havia marxa enrere i que la separació era inevitable. Qui m’ho hauria dit només fa mig any que series tu qui em donaries el salconduit per al meu viatge sense retorn!

Vaig embogir aleshores i embogeixo ara, quan penso que mai més no estarem junts perquè formarem part de dos móns diferents, de dos pols oposats. Fa mig any tu ploraves i jo volia que tot sota la capa del cel desaparegués. I nosaltres amb tot.

La vas dur tu la maleta a casa. Us n’havien donat una a tots i cadascun dels que anàveu al carrer, tots els que amb l’acomiadament rebaixàveu la renda per família en una proporció massa important. Un luxe que la neu Societat no es podia permetre si es volia mantenir a l’altura de les exigències del neu Ordre econòmic. A la maleta hi posaries tot el que fos possible encabir-hi, tenint sempre present que el que t’enduguessis serien totes les teves pertinences i cap més fins la resta dels teus dies.

M’hi vaig escarrassar provant de cercar alguna solució, però els números de la teva empresa cantaven sense desafinar. No hi havia doncs artifici que pogués capgirar el teu destí: te n’anaves amb els pàries, amb els lents, amb els marginats sense drets.

La canceller del país més fort del continent ho havia dit ben clar: la zona es dividiria en dues classes de països amb velocitats diferents. Velocitat, en aquest cas, s’equiparava a categoria: països de primera i països de segona. Nosaltres que havíem pujat com l’escuma en forma de bombolla seríem de segona. Estava escrit. El sud sempre suporta el pes del nord i nosaltres i els nostres veïns érem al sud de la zona. Ens tocava anar al darrere, tant que sovint hauríem perdut el nord, si no hagués estat perquè la seva ombra era ben palesa en els sentinelles que, a cada cantonada, ens custodiaven amb un zel abassegador que no admetia excepcions, ni insubordinacions, ni tant sols rèpliques.

El dia que vas arribar a casa amb la maleta a la mà vaig saber que la neu Llei recentment promulgada pel nord, com a mesura de regulació al nostre país, s’acarnissaria amb vosaltres. Havia de demostrar que res no era de broma, que la societat havia de seguir el camí dels països i que les persones s’agruparien també en dues categories: rics amb prou poder adquisitiu i pobres, amb poder adquisitiu inferior al mínim, o ràpids i lents, o amb dret al benestar i sense cap dret. Vas saber quina era la teva destinació perquè a la carta d’acomiadament s’hi adjuntava un plànol. Et va costar d’entendre’l perquè en un punt concret, a molts quilòmetres de casa nostra en direcció al sud, l’itinerari s’aturava i amb un gran punt negre t’assenyalava el teu nou hàbitat.

Jo tampoc no ho hauria entès si no m’hagués llegit uns dies abans la Llei sencera, no sense esgarrifar-me  per la fredor amb què havia estat redactada. Cap recurs no seria tingut en compte, ni els sentiments, ni els llaços familiars ni d’amistats, tampoc les influències ni els tractes de favor. On assenyalava el punt s’hi havia excavat una ciutat enorme, la Ciutat Subterrània, on estaven destinats tots aquells que perdien el seu lloc de treball o el posaven en perill, es a dir els que afeblien la societat. Sense ells, individus malalts que no havien sabut conservar la riquesa o mantenir la seva empresa o el seu negoci en peu, la societat es redreçaria i es purificaria i el seu afany de superació aviat, molt aviat, assoliria la seva recompensa.

Em vas abraçar i vas sanglotar sense poder-te consolar. Si la nostra relació tenia alguna escletxa en aquell moment es va segellar i ambdós vam formar un tot compacte que, trista paradoxa! estava condemnat a ser seccionat. Jo no vaig plorar ni una llàgrima tot i que el cor se m’esmicolava. Em bullia el cap intentant descobrir de quina manera podia, no ja esquivar la teva marxa, que era inevitable, sinó impedir la nostra separació. I la vaig trobar: si tu no et podies quedar, jo faria els possibles perquè m’assenyalessin a mi també. Sabia que no seria fàcil. La meva empresa era sòlida, amb un compte de resultats envejable. No tenien previst fer fora a ningú i era més: de mica en mica anaven creant nous llocs de treball, màxim exponent d’una empresa model.

Com un talp vaig escorcollar els seus fonaments. Sense cap escrúpol vaig esforçar-me a trobar-li les esquerdes i que sortissin a la llum. N’havia de tenir i jo ho sabia molt bé perquè havia prosperat al mateix temps que ella. M’era igual. L’únic que m’importava era no perdre’t, Sandra, encara que això suposés agafar el camí dels marginats. Sabia que la meva veritable, desolada i desesperada marginació tant sols tindria lloc sense tu al meu costat.

Mentre jo maldava per convertir-me també en un empestat, una neu Recomanació econòmica provinent del nord va tombar allò que s’havia erigit com una muralla entre tu i jo. Vas rebre una altra carta, aquesta per correu certificat:

         En compliment de les directrius dels nostres mentors d’alta velocitat, la nostra/seva entitat s’ha fusionat amb dues altres per formar-ne una de molt més poderosa que ens permetrà mirar endavant altra vegada, desfent les mesures tan dràstiques que vam haver d’adoptar amb molts dels nostres estimats empleats, entre els quals s’hi troba vostè. Li demanem accepti les nostres disculpes per totes les molèsties i patiment moral ocasionats, en som conscients, i li agrairem es reincorpori al seu lloc de treball d’aquí a tres dies amb noves energies que, n’estem segurs, sabrà transmetre a la nostra/seva nova, gran i puixant empresa.

Vam amagar la maleta al fons més inabastable de l’altell de l’armari més inusual de la casa. Ens miràrem als ulls i vam fer l’amor amb vehemència, tal vegada com mai no l’havíem fet. Érem els supervivents d’una mort que ens havia passat a frec i constatàvem que encara posseíem allò que havíem estat a punt de perdre. Ho deien ensems els nostres cossos i les nostres mans. També els esguards sense paraules. Recordo que la passió va perllongar-se durant  mesos,  que les jornades a la feina se’m feien eternes i que no albirava el final del dia que m’havia de permetre retrobar-te altre cop.

Vaig oblidar-me per complet del meu afany destructor amb el que pretenia ser un dels expulsats fora de la neu Societat. La meva actitud vers el neu Ordre va canviar. Em sentia un triomfador digne de pertànyer-hi. Fins i tot quan amics i coneguts anaven caient al meu voltant pensava com n’eren d’incompetents per no haver estat capaços de retenir l’estatus pel que havien d’haver vetllat. Per a mi era una qüestió de justícia: nosaltres ens havíem salvat perquè ens ho mereixíem, perquè havíem lluitat i guanyat. Ni de casualitat advertia que era l’atzar qui t’havia salvat, qui ens havia lliurat de separar-nos per sempre.

Tant em vantava del nostre èxit que vam començar a divergir de pensament. Tu deies que havíem tingut molta sort i jo argumentava que la sort no existia. M’havia après al peu de la lletra la neu Corrent filosòfica i me l’havia cregut. Cap compassió, cap plany, cap pena vers els perdedors: ells se n’anaven i nosaltres, els guanyadors, ens quedàvem. Com dues races diferents i una superior a l’altra.

Progressivament anàvem discutint, cada vegada amb més intensitat. Que no em coneixies, deies, que perquè havia canviat tant en tan poc temps. Jo m’exasperava. No entenia perquè tu no avançaves en les idees, no t’adaptaves a la neu Època. T’estimava i no volia, no podia deixar que et quedessis enrere arriscant-te a no ser digna del neu Món que s’estava gestant. Un abisme s’obria novament entre nosaltres i tu no volies servir-te del pont que t’hi estenia per salvar-lo.

En tant el nostre amor s’anava buidant, la Ciutat Subterrània s’anava omplint i els genis del nord començaven a tenir problemes per encabir-hi tots els incompetents i incapaços que esperaven entre el món i el submón en una llarga filera a la que ja anomenaven el Pas del Progrés. De primer ningú no entenia el nom, si precisament el Pas menava a un lloc, antítesi del progrés, del qual ningú que hi entrés, mai més no se’n sortiria, on la llum del sol seria negada a tots els que l’habitessin i on fessin el que fessin els seus residents,  només en traurien la pura subsistència. Més tard va saber-se que el Pas del Progrés era el nom amb què l’havia batejat l’artífex de la Ciutat Subterrània perquè ell havia estat l’inductor de fer redundar en la neu Societat tot el treball i riquesa que es generés a la Ciutat.

Només un geni podia haver ideat un sistema tan perfecte. D’entrada aturaven l’excés de població al país i també al continent, ja que als expulsats els estava prohibit de reproduir-se, amb el valor afegit que la idea podia exportar-se a tots els suds,  acabant d’una vegada amb la superpoblació del món. El nord deixava de ser responsable de l’alimentació dels febles perquè aquests amb el seu treball s’havien de procurar l’abastiment bàsic. Tot l’excedent del seu treball s’incorporava a les arques de la neu Societat. En conseqüència i finalment, el darrer i magnífic assoliment: com que la població oficial, digna de viure, havia minvat enormement, s’assolia una renda per càpita que superava en molt la dels països que no havien caigut en crisi o si més no, no havien caigut tan avall, quan tot el món occidental havia entrat en recessió i cap solució no era bona per sortir-se’n.

Jo sabia que el nord buscava una solució per als excedents de la Ciutat Subterrània, perquè la bona posició de la meva empresa i el meu càrrec em permetien assabentar-me de quasi tot el que es cuinava a les altes esferes. I no volien construir una nova ciutat, malgrat que la que tenien els hi reportava grans beneficis. En paraules de la canceller, era perillós que la Ciutat Subterrània superés en població la neu societat: Les majories massificades sempre havien estat perilloses. També havia descartat altres solucions suggerides pels consellers i emprades en altres èpoques glorioses. En les seves paraules de dona forta s’hi mesclaven la sentència i l’indult: dominar el món, sí; genocidi, no.

Van iniciar-se els rumors que començava a arribar el moment d’estabilitzar-se. El neu Ordre estava conformat. A una banda la neu Societat. A l’altra, lluny, imperceptible i sense destorbar, la Ciutat Subterrània, amb un únic tracte entre ambdues: la riquesa que circulava només en un sentit. A canvi, el manteniment de la vida dels expulsats.

Quan t’he vist amb la maleta, Sandra, he entès que sabies més que jo i que no eres sincera del tot quan defensaves obstinadament els empestats en contra de la meva innocent i ridícula apologia de la segregació. M’has vingut a rebre a la porta i me l’has donat, just quan jo volia explicar-te que aquelles esquerdes, que havia provat d’eixamplar temps enrere per poder marxar amb tu, no s’havien bellugat gens ni mica perquè l’empresa anava més bé que mai. Que possiblement la meva ascensió a un càrrec, encara més important, era imminent perquè l’endemà estava emplaçat pel director general al seu despatx.

Has fet un lleu somriure insistint amb la maleta i jo no comprenia res. Després ho he entès tot, amb velocitat de vertigen. He entès perquè abans d’ahir vaig trobar-te al passadís de l’empresa quan em vas dir que m’havies vingut a esperar. He entès que no hi hauria ascensió a cap càrrec i que si alguna cosa era imminent era la meva expulsió del món dels privilegiats. T’he mirat als ulls com tantes vegades i no t’hi he trobat, Sandra, no he trobat els ulls de la dona que sempre he portat al cor. Per contra, un esguard fred i llunyà m’ha dit també sense paraules que ja no m’estimaves, que potser per això m’havies delatat. En un intent de desxifrar com havia pogut passat, m’he sentit imbècil per haver defensat allò indefensable, per haver-me deixat minar el pensament per una filosofia que anava contra la pròpia humanitat. M’he resistit a odiar-te perquè, he pensat, la meva perdició me l’havia guanyat jo mateix allunyant-me cada cop més de tu i del teu amor. I ha estat en aquell precís instant que he sentit que, com un llampec, un mal pensament em colpia i em condemnava: i si mai no m’haguessis estimat?




*neu: en alemany, forma simple sense declinar de l’adjectiu “nou”.

FLORS I LLÀGRIMA



              

Qualsevol dia de primavera, en el lloc més impensat, l’atzar d’una trobada pot transformar una vida. Només una petita ajuda i  el món comença a canviar.
- Quin dia més bonic!
- Psss...
- Què vol dir? Que no li agrada el sol, potser?
- Si, sí, m’agrada, però no tant com a vostè.
- Ai si! A mi m’encanta. Aquesta escalforeta al meu damunt és vida.
- Sí, escalforeta a primera hora, que cap a les dotze no hi ha qui ho aguanti.
- No n’hi ha per tant, home. Jo, si no em falta l’aigua la suporto molt bé la calor.
- Ja es nota.
- Per què ho diu?
- Perquè no para de treure flors, una cap aquí, una cap allà...
- Caram! que li sap greu?
- No dona, però les forces s’han de dosificar. Miri jo.
- Ja me’l miro, ja!
- I què veu?
- Doncs veig... molt poques flors, la veritat.
- Es clar, vostè es pensa que les flors ho son tot, amiga Petúnia.
- Home, son molt importants. Son el fruit del treball.
- Però, que no s’adona que hi han altres coses?
- Quines coses, senyor Gerani?
- Que no veu quines tiges? I les fulles? miri quina verdor! Això és el fruit del treball. Tot l’hivern m’he estat reservant fent veure que no hi era i ara...
- Sí, ara quasi no té flors!
- I quina mania amb les flors! Vostè, senyora meva, acaba de néixer, si o no?
- No ho sé!
- Fixat! ni ho sap. Doncs sí, acaba de néixer. Cada any ho veig igual. Totes vostès arriben aquí i exhibeixen les seves gràcies. Vinga treure flors, vinga vantar-se’n, i quan s’acaba l’estiu...
- Què passa?
- Què passa? Kaput, amiga meva, kaput!
- No sé què vol dir kaput, però aquesta paraula tal com l’ha dit, m’ha fet mal.
- Deixem-ho estar.
- No, no ho deixem. Què vol dir kaput? Digui’m-ho.
- No sigui tan exigent que després ho lamentarà. I pari d’expel·lir flors amb aquesta insolència.
- Que pari d’expel·lir flors? No ho faré pas! Aquesta és la meva virtut i no deixaré que un avorrit com vostè me la faci perdre.
- Jo avorrit?
- Sí, avorrit i sorrut! Miri, no cal que m’ho digui. Ja ho sé que sóc caduca, que faig la gran floració d’abril a octubre i que després m’acabo.
- Exactament. I no em digui que li és igual.
- Home, si jo pogués escollir, demanaria una altra cosa.
- Veu?
- Sí, demanaria viure tot l ’any i un any rere l’altre.
- Com jo! és el que li deia.
- Esperi’s, no he acabat. Jo ho demanaria amb la condició que pogués treure flors tot l’any. I jo sé que això no pot ser.
- M’haurà de reconèixer que un servidor té més bona vida. Hiverno i a l’estiu vaig traient algunes flors, no tantes com vostè, d’acord. Torno a hivernar i torno a florir. Pot semblar avorrit, però si més no, jo no m’acabo.
- Ja veig que no m’entén.
- Potser no.
- Li explicaré. Hi ha éssers que poden viure com vostè. Vivint, però sense viure. O vivint d’un record d’estiu. O creient que estan vius i ser morts. Tal vegada, morint a poc a poc.
- Sap que parla molt bé?
- Gràcies, ja acabo. N’hi ha d’altres que sabent que la vida és curta, opten per viure-la intensament. Treuen flors d’abril a octubre. Alegren els qui tenen al costat i ells també son feliços.
- Sí, i després es moren.
- Però moren contents d’haver fet bona feina i ningú no els podrà recriminar mai res, perquè ho han donat tot.
- Ai senyora!
- Què li passa?
- Que em sembla que no sóc tant bo com em pensava. Que potser té raó vostè.
- No s’ho agafi així, home. Vingui, arreceris amb mi. Acosti les seves fulles. Veu? així, així. Nota alguna cosa?
- Sí.
- Quina?
- Ara mateix sento que estic traient dues flors.
- I què més sent?
- Doncs... benestar.
- Ho veu home? Sempre podem fer alguna cosa per  canviar la nostra vida i fer-la més autèntica. Només fa falta un petit esforç com aquest. Però cada dia, eh? Atansi’s, atansi’s sense por. 


Per les fulles verd ufanós del gerani hi llisca una gota. No és rosada, fa estona que el sol ha espantat la matinada. No és suor, les plantes no suen. La petúnia engrescada, s’agita amb la bufada que li regala el vent. En algun racó de la torreta, un bri de terra agraeix l’esquitx de la llàgrima que li arriba, i  es pregunta si tal vegada sense ell, minúscul en un món tan gran, el prodigi no s’esdevindria.

divendres, 29 de juny de 2012

EL BALL


                                                                                Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927




Pels membres de  la família Poder, el més gran desig és ballar. Cada nit esperen ansiosos el cosí Delegat que els ha de dur a la frontera entre el somni i la realitat. Mentre esperen i ambicionen, riuen sense parar, perquè el món és una gran pista on ells posen la música i ells marquen el pas.

Com cada nit dansaran els uns amb els altres, l’esquena dreta, el coll tibat. Canviaran de pas amb cada canvi de ritme, igual com canviaran la faç. Decidiran guerres, gestionaran crisis, sabotejaran mercats,... enderrocaran règims, provocaran genocidis, oblidaran que el món és humà. I es deixaran envolar per la música presumint ser ocells en cerca de llibertat.

La família Poder fa una estona encara reia.

El cosí Delegat, mai no havia passat, ha arribat tard i en la seva absència el paisatge s’ha transformat. Els somriures s’han fet ganyotes, els llavis s’han tensat. Els ulls velats per les llàgrimes, ja no podran somniar. Els balladors resten immòbils, tenen els peus clavats. Els braços no seran ales, les mans s’han garratibat.

-       El món és una farsa, amics ens han enganyat!

-          Qui sap on para el cosí Delegat!

-          Com es pot ser tan desgraciat?

-          Segur que ell balla i balla i a nosaltres ens ha oblidat.

-          Aquí tancats som tan poca cosa...

-          Aquesta ens la pagarà!

-          Calleu, que em sembla que ja arriba.

-          Estimats amics, amics estimats! Sóc aquí ja he arribat. Vinc de veure la vostra obra, ja sé que arribo molt tard. Senyors meus,  he vist tant en un sol dia que em sento desesmat. Aquí a fora el món somica, no para de gemegar. Plora, xiscla i es dessagna, Déu no el pot ajudar. Em temo que avui no us podré treure a ballar. Si ho sabéssiu... tota la terra és plena d’homes esbocinats, les armes els han fet miques, l’odi els ha destrossat. Els uns demanen la mare, els altres només pietat. La vostra obra implacable arrasa que fa feredat. Totes les danses macabres que cada nit us han alegrat, trossegen vides i pobles, proscriuen la llibertat. Aquí teniu la collita del vostre magne sembrat..

La família Poder es revolta, no cau per ells aquest ruixat. El cosí Delegat s’equivoca quan insinua responsabilitats. Ells només tenen una idea dins del seu estrany cap: que no s’aturi la música, que no parin de ballar, que mentre ballen i riuen tot es pot oblidar.