Fa cinc anys i mig que vaig deixar de
treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en
aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una
llibertat que arribava gairebé de sobte —en
un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu
davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el
privilegi de contemplar cada dia.
Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat
humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part
del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs,
setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia
passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per
raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida
activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan
recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que
en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a
una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.
Jo, suposo que com la majoria de les persones
de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo
amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que
m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia
que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot
el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo
recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la,
tranquil·la... més aviat no.
Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que
qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els
avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats,
que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que
tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem
voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria
pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta,
millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de
braços caiguts, el món s’atura, segur.
Estic parlant dels avis que conec, a part de
mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja
fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la
lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la
independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es
mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu
prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades,
cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó
de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen
en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és
veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent,
però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura
que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem
arribar.
Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui
m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts
passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar
per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En
elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar,
és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta
sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des
de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir
explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.
Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me
convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts
som imparables.
