D'ÀVIES I CRIATURES

                            

Darrerament tinc moltes amigues que exerceixen d’àvies. Deu ser l’edat, no? Però, caram! que, jo, la primera idea de padrina —que és com diem a les àvies a Vimbodí— que tinc, és de la meva, amb cabells blancs i vestida de negre o, com a molt, negre combinat amb quadrets o topets blancs. Ja sé que això pot semblar molt pretensiós, però de cinquanta anys ençà, les àvies ens hem rejovenit. Jo ja fa temps que vaig dir que JA NO M'AGRADA EL NEGRE i, si més no, les meves llampants arracades ho demostren. La vaig penjar a octubre de 2014. I que curiós! Plena d'esperança. No s'han succeït poques vegades les esperances i les desesperances des del 2014!

Ho vaig il·lustrar així

 

Contràriament al que podria semblar, les àvies no ens estem tota l’estona cantant les excel·lències dels nostres nets, ni rivalitzant entre nosaltres a veure quin és més maco o quin està més espavilat. No, no. Parlem d’altres activitats menys plaents, com de perseguir-los i que ens persegueixin, renyar-los i que se’ns enfadin, tancar els armaris que obren i així es queden, consolar-los quan s’acaba el món, llegir contes un darrere l’altre, vestir nines i despullar nines, beure te de la tasseta de llautó tant si tenim set com no, ara tu ara jo, ara tu ara jo, ara jo ara jo, ara tu ara tu... O sigui, un suplici.

Atenció, ninos i nines, que arriba l'Elna

L'hora del te és sagrada

Àvies i no àvies, ja sabeu que faig conya, perquè jo soc de la conya. Em pregunto si l’Elna també ho serà. M’agradaria! Fa falta humor per anar capejant el temporal de la vida. Sigui com sigui, a segons quina edat, la veritat és que cansen. Una setmana de neta, tres dies de recuperació de l’àvia. L’enyorament des del primer dia, és clar.

Dilluns de la setmana passada em vaig trobar formant part d’una escena... costumista? —costumista del segle XXI— O si més no, curiosa. A quarts de nou del matí m’esperava al carrer a què em portessin l’Elna —la llar d’infants no obria fins aquesta setmana— i vaig coincidir amb dos veïns més. Un del meu edifici i l’altre de l’edifici del davant. Em va semblar que també esperaven. I sí. El del meu edifici va recollir una criatura de bolquers i la seva dona el saludava des del balcó amb un nen d’un parell d’anys. O sigui, dos! De l’edifici del davant s’esperava la parella, marit i muller, els conec. També en deuen venir dos, vaig pensar. Però no. Quatre! Quina resistència! És clar que essent dos es deuen recolzar l’un amb l’altre, ara l’un, ara l’altre.

A l’observació que va seguir a l’escena de dilluns hi vaig afegir una deducció magistral, digna de Sherlock Holmes. No vaig tornar a veure cap més dia els avis recollint els nets. És que potser els tenen a pensió completa de dilluns a divendres? Deducció que quedarà pendent de reconeixement per falta de comprovació. No em posaré pas on no em demanen, oi?

I doncs, què farien els pares de les criatures sense les àvies? No tothom es pot permetre un cangur i les guarderies no estan obertes tot l’any. Què farien, eh? Què farien?

I ja posats a preguntar, què farien les àvies sense els seus nets? Ens podem queixar, ens podem cansar, ens podem rebel·lar, però segur que totes hi estem d’acord: les netes, els nets són el millor que ens ha passat a la vida.

Algú ha dit que m'hi assemblo, però jo no he estat tan guapa en ma vida.

I apa! Qui ho desitgi pot començar a fer mofa de les àvies i de la bava que ens cau, que segur que qui ho faci serà perquè no li han dit mai iaia, ni àvia, ni padrina. O iaio, avi, o padrí, que avui estic paritària i sé que els avis s’ocupen dels nets quasi tant com les àvies i, segur, segur, que molt més que els avis d’abans.

ELS IMPARABLES

                                           

Fa cinc anys i mig que vaig deixar de treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una llibertat que arribava gairebé de sobte —en un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el privilegi de contemplar cada dia.

Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs, setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.

Jo, suposo que com la majoria de les persones de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la, tranquil·la... més aviat no.

Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats, que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta, millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de braços caiguts, el món s’atura, segur.

Estic parlant dels avis que conec, a part de mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades, cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent, però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem arribar.

Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar, és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.

Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts som imparables.