Darrerament tinc moltes amigues que
exerceixen d’àvies. Deu ser l’edat, no? Però, caram! que, jo, la primera idea de
padrina —que és com diem a les àvies a Vimbodí— que tinc, és de la meva, amb
cabells blancs i vestida de negre o, com a molt, negre combinat amb quadrets o topets blancs.
Ja sé que això pot semblar molt pretensiós, però de cinquanta anys ençà, les
àvies ens hem rejovenit. Jo ja fa temps que vaig dir que JA NO M'AGRADA EL NEGRE i, si més no, les meves llampants arracades ho demostren. La vaig penjar a octubre de 2014. I que curiós! Plena d'esperança. No s'han succeït poques vegades les esperances i les desesperances des del 2014!
 |
| Ho vaig il·lustrar així |
Contràriament al que podria semblar, les
àvies no ens estem tota l’estona cantant les excel·lències dels nostres nets,
ni rivalitzant entre nosaltres a veure quin és més maco o quin està més
espavilat. No, no. Parlem d’altres activitats menys plaents, com de
perseguir-los i que ens persegueixin, renyar-los i que se’ns enfadin, tancar
els armaris que obren i així es queden, consolar-los quan s’acaba el món,
llegir contes un darrere l’altre, vestir nines i despullar nines, beure te de
la tasseta de llautó tant si tenim set com no, ara tu ara jo, ara tu ara jo, ara jo ara jo, ara tu ara tu... O
sigui, un suplici.
 |
| Atenció, ninos i nines, que arriba l'Elna |
 |
| L'hora del te és sagrada |
Àvies i no àvies, ja sabeu que faig conya,
perquè jo soc de la conya. Em pregunto si l’Elna també ho serà. M’agradaria! Fa
falta humor per anar capejant el temporal de la vida. Sigui com sigui, a segons
quina edat, la veritat és que cansen. Una setmana de neta, tres dies de
recuperació de l’àvia. L’enyorament des del primer dia, és clar.
Dilluns de la setmana passada em vaig trobar
formant part d’una escena... costumista? —costumista del segle XXI— O si més
no, curiosa. A quarts de nou del matí m’esperava al carrer a què em portessin
l’Elna —la llar d’infants no obria fins aquesta setmana— i vaig coincidir amb
dos veïns més. Un del meu edifici i l’altre de l’edifici del davant. Em va
semblar que també esperaven. I sí. El del meu edifici va recollir una criatura
de bolquers i la seva dona el saludava des del balcó amb un nen d’un parell
d’anys. O sigui, dos! De l’edifici del davant s’esperava la parella, marit i
muller, els conec. També en deuen venir dos, vaig pensar. Però no. Quatre!
Quina resistència! És clar que essent dos es deuen recolzar l’un amb l’altre,
ara l’un, ara l’altre.
A l’observació que va seguir a l’escena de
dilluns hi vaig afegir una deducció magistral, digna de Sherlock Holmes. No
vaig tornar a veure cap més dia els avis recollint els nets. És que potser els
tenen a pensió completa de dilluns a divendres? Deducció que quedarà pendent de
reconeixement per falta de comprovació. No em posaré pas on no em demanen, oi?
I doncs, què farien els pares de les
criatures sense les àvies? No tothom es pot permetre un cangur i les guarderies
no estan obertes tot l’any. Què farien, eh? Què farien?
I ja posats a preguntar, què farien les àvies
sense els seus nets? Ens podem queixar, ens podem cansar, ens podem rebel·lar,
però segur que totes hi estem d’acord: les netes, els nets són el millor que
ens ha passat a la vida.
 |
| Algú ha dit que m'hi assemblo, però jo no he estat tan guapa en ma vida. |
I apa! Qui ho desitgi pot començar a fer mofa
de les àvies i de la bava que ens cau, que segur que qui ho faci serà perquè no
li han dit mai iaia, ni àvia, ni padrina. O iaio, avi, o padrí, que avui estic
paritària i sé que els avis s’ocupen dels nets quasi tant com les àvies i,
segur, segur, que molt més que els avis d’abans.
