divendres, 13 de setembre de 2019

D'ÀVIES I CRIATURES


                            
Darrerament tinc moltes amigues que exerceixen d’àvies. Deu ser l’edat, no? Però, caram! que, jo, la primera idea de padrina —que és com diem a les àvies a Vimbodí— que tinc, és de la meva, amb cabells blancs i vestida de negre o, com a molt, negre combinat amb quadrets o topets blancs. Ja sé que això pot semblar molt pretensiós, però de cinquanta anys ençà, les àvies ens hem rejovenit. Jo ja fa temps que vaig dir que JA NO M'AGRADA EL NEGRE i, si més no, les meves llampants arracades ho demostren. La vaig penjar a octubre de 2014. I que curiós! Plena d'esperança. No s'han succeït poques vegades les esperances i les desesperances des del 2014!
Ho vaig il·lustrar així

 

Contràriament al que podria semblar, les àvies no ens estem tota l’estona cantant les excel·lències dels nostres nets, ni rivalitzant entre nosaltres a veure quin és més maco o quin està més espavilat. No, no. Parlem d’altres activitats menys plaents, com de perseguir-los i que ens persegueixin, renyar-los i que se’ns enfadin, tancar els armaris que obren i així es queden, consolar-los quan s’acaba el món, llegir contes un darrere l’altre, vestir nines i despullar nines, beure te de la tasseta de llautó tant si tenim set com no, ara tu ara jo, ara tu ara jo, ara jo ara jo, ara tu ara tu... O sigui, un suplici.
Atenció, ninos i nines, que arriba l'Elna


L'hora del te és sagrada


Àvies i no àvies, ja sabeu que faig conya, perquè jo soc de la conya. Em pregunto si l’Elna també ho serà. M’agradaria! Fa falta humor per anar capejant el temporal de la vida. Sigui com sigui, a segons quina edat, la veritat és que cansen. Una setmana de neta, tres dies de recuperació de l’àvia. L’enyorament des del primer dia, és clar.
Dilluns de la setmana passada em vaig trobar formant part d’una escena... costumista? —costumista del segle XXI— O si més no, curiosa. A quarts de nou del matí m’esperava al carrer a què em portessin l’Elna —la llar d’infants no obria fins aquesta setmana— i vaig coincidir amb dos veïns més. Un del meu edifici i l’altre de l’edifici del davant. Em va semblar que també esperaven. I sí. El del meu edifici va recollir una criatura de bolquers i la seva dona el saludava des del balcó amb un nen d’un parell d’anys. O sigui, dos! De l’edifici del davant s’esperava la parella, marit i muller, els conec. També en deuen venir dos, vaig pensar. Però no. Quatre! Quina resistència! És clar que essent dos es deuen recolzar l’un amb l’altre, ara l’un, ara l’altre.
A l’observació que va seguir a l’escena de dilluns hi vaig afegir una deducció magistral, digna de Sherlock Holmes. No vaig tornar a veure cap més dia els avis recollint els nets. És que potser els tenen a pensió completa de dilluns a divendres? Deducció que quedarà pendent de reconeixement per falta de comprovació. No em posaré pas on no em demanen, oi?
I doncs, què farien els pares de les criatures sense les àvies? No tothom es pot permetre un cangur i les guarderies no estan obertes tot l’any. Què farien, eh? Què farien?
I ja posats a preguntar, què farien les àvies sense els seus nets? Ens podem queixar, ens podem cansar, ens podem rebel·lar, però segur que totes hi estem d’acord: les netes, els nets són el millor que ens ha passat a la vida.

Algú ha dit que m'hi assemblo, però jo no he estat tan guapa en ma vida.



I apa! Qui ho desitgi pot començar a fer mofa de les àvies i de la bava que ens cau, que segur que qui ho faci serà perquè no li han dit mai iaia, ni àvia, ni padrina. O iaio, avi, o padrí, que avui estic paritària i sé que els avis s’ocupen dels nets quasi tant com les àvies i, segur, segur, que molt més que els avis d’abans.

18 comentaris:

  1. Que gran i que maca que està l'Elna! Jo diria que, sobretot en els ulls, sí que us assembleu.
    Que ella és molt mes guapa que tu, que vols que et digui, Teresa! Això és un clàssic. A hores d'ara, mai, mai, mai no he vist mai cap avi ni cap àvia més guapos que els seus nets.

    Jo, ara, ja en tinc tres, dos noiets guapíssims de 9 i 11 anys i una petitona de 3 mesos.
    Tornar a començar fa molta il·lusió, ves qui m'ho havia de dir!

    La vida seria molt complicada per als pares sense avis ni àvies...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em portes molt d'avantatge, Carme, doncs. Ara ric perquè em vaig pensar que la de 3 mesos era la primera i em sembla que fins i tot et vaig donar consells. I sí que deu fer il·lusió quan ja et sembla que ha passat l'època dels nets petits. Apa, a gaudir-los!

      Elimina
  2. A veure si parlem bé noia que si et sent l'Elna, que és una preciositat, també ho dirà, potser dir que tens un humor molt irònic, seria més fi, he, he...I nosaltres també dèiem padrí i padrina em sembla que a bona part de la Catalunya central.
    Ho sigui que no vas tornar a veure els del primer dia? No serà que els vas explicar alguna batalleta i amb un dia ja en van tenir prou!!!
    Diuen que els pares eduquen i que els àvis i avies malcrien...M'ha agradat això de l'escena costumista del segle XXI.I és veritat que les avies d'avui dia fan molt de goig i els àvis.
    Petonets, padrina Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Senyoreta, que "conya" és una paraula ben nostra, eh? No pas cap paraulota. Però hi estic d'acord, això meu tira cap a ironia.
      No vaig tenir temps d'explicar-los cap batalleta. No veus que ja tenien prou feina a agafar les criatures que els queien del cel?
      Segurament que si només estigués amb mi l'Elna no estaria gaire ben criada, però com que ja té qui la posi a lloc, deixa'm gaudir, dona, que ja vaig fer de mare molts anys.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  3. Tenia una veïna nascuda a la Selva del Camp (es deia Teresa, Tresa per a nosaltres) que vivia al mateix replà que nosaltres amb els seus fills i la mare. Com que els nens a la seva àvia li deien padrina, nosaltres també l'anomenàvem padrina. M'agrada molt aquesta manera d'anomenar els avis.
    De moment no sóc avi, però tinc una neboda-neta i també em cau la bava.
    Certament les àvies actuals ja no són aquelles tan entranyables que vàrem conèixer amb el monyet al cap i vestides sempre de negres... algunes des del dol de la guerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, un dia em dedicaré a estudiar en quins llocs de Catalunya diem padrina. Creia que era a les comarques de Lleida i al meu poble per proximitat, però veig que la cosa està més estesa. Em passa el mateix amb el meu nom. Jo sempre deia Tresa i aquí a Tarragona he acabat dient Teresa, més que res perquè a la feina quan per telèfon deia Tresa semblava que no m'entenien. Vaig a posar-me ara mateix a recuperar el meu nom.
      Jo crec que sí, que les criatures sempre fan caure la bava a tota la família, sigui quin sigui el parentiu.
      No em facis pensar en la guerra, que l'altre dia vaig anar a veure "Mientras dure la guerra" i, tal com ho veig, penso que encara acabarem de negre com les nostres padrines. Terrible com la història es repeteix!

      Elimina
  4. Jo estic boixa per ser.avia ,però res .Totes les meves amigues ho son ,hi ha una que en té 8,no hi ha dret jajaja

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vuit! Això són paraules majors. Si et consola, hi ha molta gent que està com tu. Moltes parelles no s'acaben de decidir: pels calés, la feina, la inseguretat... Jo considero que he tingut sort que la meva filla hagi volgut ser mare tan jove.

      Elimina
  5. Jo no tinc fills i només tinc un nebot de 21 anys, a qui la meva mare encara li diu "el nen". Sí que fan caure la baba, els nouvinguts! Però no tinc instint maternal, malgrat tot. Per cert que aquest nebot el meu pare l'ha acostumat a dir-li "padrí"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, amb vint-i-un anys ja perden l'encant, oi? Jo per això intento aprofitar el goig de l'Elna. D'aquí a uns anys ja no li faré ni fred ni calor.
      Padrí també? Què bé!

      Elimina
  6. No es pot negar , que t'ho passes d'allò més bé , amb la teva neta (jo també trobo que us assembleu les dues ;) , molt maca !).
    Felicitats "Padrina" ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, sí, Artur! No cal dissimular en això, no? Com diu la Carme, mai cap àvia ha estat més guapa que una neta, però jo em poso com un paó quan em diuen, com tu, que ens assemblem.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Que curiós! Així diferent per ella i per ell. Suposo que és tal com es comença, no?

      Elimina
  8. Jo vaig passar bona part de la infància a ca la iaia cada tarda, mentre els pares treballaven. I molt bé, eh! La iaia em cuidava molt bé i em va ensenyar els números amb l'ajuda d'un bingo que teníem. L'avi també em cuidava, suposo, però era molt esquerp, no es pot dir que fos massa afectuós. Però tant bé estàvem a ca la iaia que anys després, quan els pares no treballaven fins tan tard, jo vaig pujar igualment a ca la iaia i hi vaig dormir molts anys. Mon germà s'hi va afegir un temps després, i vam dormir allà fins que la pobra va morir. Especificació, ca la iaia era el mateix edifici, al pis de dalt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonic, XeXu! A vegades no cal expressar l'afecte en paraules. Quan ja no t'hi calia anar, hi seguies anant perquè hi estaves bé. Tenir-los tan a prop és un gran avantatge, però. Nosaltres no ho tenim tan bé, però ja me les enginyo jo perquè sigui més fàcil veure'ns.

      Elimina
  9. Buff, per ser avi primer s'ha de ser pare, buff, quina feinada, jo no tinc ni una planta per no tenir feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas, si no vols feina, Pons, millor no t'hi posis, perquè de feina en donen, encara que quedi totalment compensada.

      Elimina