Darrerament tinc moltes amigues que
exerceixen d’àvies. Deu ser l’edat, no? Però, caram! que, jo, la primera idea de
padrina —que és com diem a les àvies a Vimbodí— que tinc, és de la meva, amb
cabells blancs i vestida de negre o, com a molt, negre combinat amb quadrets o topets blancs.
Ja sé que això pot semblar molt pretensiós, però de cinquanta anys ençà, les
àvies ens hem rejovenit. Jo ja fa temps que vaig dir que JA NO M'AGRADA EL NEGRE i, si més no, les meves llampants arracades ho demostren. La vaig penjar a octubre de 2014. I que curiós! Plena d'esperança. No s'han succeït poques vegades les esperances i les desesperances des del 2014!
Ho vaig il·lustrar així |
Contràriament al que podria semblar, les
àvies no ens estem tota l’estona cantant les excel·lències dels nostres nets,
ni rivalitzant entre nosaltres a veure quin és més maco o quin està més
espavilat. No, no. Parlem d’altres activitats menys plaents, com de
perseguir-los i que ens persegueixin, renyar-los i que se’ns enfadin, tancar
els armaris que obren i així es queden, consolar-los quan s’acaba el món,
llegir contes un darrere l’altre, vestir nines i despullar nines, beure te de
la tasseta de llautó tant si tenim set com no, ara tu ara jo, ara tu ara jo, ara jo ara jo, ara tu ara tu... O
sigui, un suplici.
Atenció, ninos i nines, que arriba l'Elna |
L'hora del te és sagrada |
Àvies i no àvies, ja sabeu que faig conya,
perquè jo soc de la conya. Em pregunto si l’Elna també ho serà. M’agradaria! Fa
falta humor per anar capejant el temporal de la vida. Sigui com sigui, a segons
quina edat, la veritat és que cansen. Una setmana de neta, tres dies de
recuperació de l’àvia. L’enyorament des del primer dia, és clar.
Dilluns de la setmana passada em vaig trobar
formant part d’una escena... costumista? —costumista del segle XXI— O si més
no, curiosa. A quarts de nou del matí m’esperava al carrer a què em portessin
l’Elna —la llar d’infants no obria fins aquesta setmana— i vaig coincidir amb
dos veïns més. Un del meu edifici i l’altre de l’edifici del davant. Em va
semblar que també esperaven. I sí. El del meu edifici va recollir una criatura
de bolquers i la seva dona el saludava des del balcó amb un nen d’un parell
d’anys. O sigui, dos! De l’edifici del davant s’esperava la parella, marit i
muller, els conec. També en deuen venir dos, vaig pensar. Però no. Quatre!
Quina resistència! És clar que essent dos es deuen recolzar l’un amb l’altre,
ara l’un, ara l’altre.
A l’observació que va seguir a l’escena de
dilluns hi vaig afegir una deducció magistral, digna de Sherlock Holmes. No
vaig tornar a veure cap més dia els avis recollint els nets. És que potser els
tenen a pensió completa de dilluns a divendres? Deducció que quedarà pendent de
reconeixement per falta de comprovació. No em posaré pas on no em demanen, oi?
I doncs, què farien els pares de les
criatures sense les àvies? No tothom es pot permetre un cangur i les guarderies
no estan obertes tot l’any. Què farien, eh? Què farien?
I ja posats a preguntar, què farien les àvies
sense els seus nets? Ens podem queixar, ens podem cansar, ens podem rebel·lar,
però segur que totes hi estem d’acord: les netes, els nets són el millor que
ens ha passat a la vida.
Algú ha dit que m'hi assemblo, però jo no he estat tan guapa en ma vida. |
I apa! Qui ho desitgi pot començar a fer mofa
de les àvies i de la bava que ens cau, que segur que qui ho faci serà perquè no
li han dit mai iaia, ni àvia, ni padrina. O iaio, avi, o padrí, que avui estic
paritària i sé que els avis s’ocupen dels nets quasi tant com les àvies i,
segur, segur, que molt més que els avis d’abans.
Que gran i que maca que està l'Elna! Jo diria que, sobretot en els ulls, sí que us assembleu.
ResponEliminaQue ella és molt mes guapa que tu, que vols que et digui, Teresa! Això és un clàssic. A hores d'ara, mai, mai, mai no he vist mai cap avi ni cap àvia més guapos que els seus nets.
Jo, ara, ja en tinc tres, dos noiets guapíssims de 9 i 11 anys i una petitona de 3 mesos.
Tornar a començar fa molta il·lusió, ves qui m'ho havia de dir!
La vida seria molt complicada per als pares sense avis ni àvies...
Em portes molt d'avantatge, Carme, doncs. Ara ric perquè em vaig pensar que la de 3 mesos era la primera i em sembla que fins i tot et vaig donar consells. I sí que deu fer il·lusió quan ja et sembla que ha passat l'època dels nets petits. Apa, a gaudir-los!
EliminaA veure si parlem bé noia que si et sent l'Elna, que és una preciositat, també ho dirà, potser dir que tens un humor molt irònic, seria més fi, he, he...I nosaltres també dèiem padrí i padrina em sembla que a bona part de la Catalunya central.
ResponEliminaHo sigui que no vas tornar a veure els del primer dia? No serà que els vas explicar alguna batalleta i amb un dia ja en van tenir prou!!!
Diuen que els pares eduquen i que els àvis i avies malcrien...M'ha agradat això de l'escena costumista del segle XXI.I és veritat que les avies d'avui dia fan molt de goig i els àvis.
Petonets, padrina Teresa!
Senyoreta, que "conya" és una paraula ben nostra, eh? No pas cap paraulota. Però hi estic d'acord, això meu tira cap a ironia.
EliminaNo vaig tenir temps d'explicar-los cap batalleta. No veus que ja tenien prou feina a agafar les criatures que els queien del cel?
Segurament que si només estigués amb mi l'Elna no estaria gaire ben criada, però com que ja té qui la posi a lloc, deixa'm gaudir, dona, que ja vaig fer de mare molts anys.
Petonets, guapa!
Tenia una veïna nascuda a la Selva del Camp (es deia Teresa, Tresa per a nosaltres) que vivia al mateix replà que nosaltres amb els seus fills i la mare. Com que els nens a la seva àvia li deien padrina, nosaltres també l'anomenàvem padrina. M'agrada molt aquesta manera d'anomenar els avis.
ResponEliminaDe moment no sóc avi, però tinc una neboda-neta i també em cau la bava.
Certament les àvies actuals ja no són aquelles tan entranyables que vàrem conèixer amb el monyet al cap i vestides sempre de negres... algunes des del dol de la guerra.
Xavier, un dia em dedicaré a estudiar en quins llocs de Catalunya diem padrina. Creia que era a les comarques de Lleida i al meu poble per proximitat, però veig que la cosa està més estesa. Em passa el mateix amb el meu nom. Jo sempre deia Tresa i aquí a Tarragona he acabat dient Teresa, més que res perquè a la feina quan per telèfon deia Tresa semblava que no m'entenien. Vaig a posar-me ara mateix a recuperar el meu nom.
EliminaJo crec que sí, que les criatures sempre fan caure la bava a tota la família, sigui quin sigui el parentiu.
No em facis pensar en la guerra, que l'altre dia vaig anar a veure "Mientras dure la guerra" i, tal com ho veig, penso que encara acabarem de negre com les nostres padrines. Terrible com la història es repeteix!
Jo estic boixa per ser.avia ,però res .Totes les meves amigues ho son ,hi ha una que en té 8,no hi ha dret jajaja
ResponEliminaVuit! Això són paraules majors. Si et consola, hi ha molta gent que està com tu. Moltes parelles no s'acaben de decidir: pels calés, la feina, la inseguretat... Jo considero que he tingut sort que la meva filla hagi volgut ser mare tan jove.
EliminaJo no tinc fills i només tinc un nebot de 21 anys, a qui la meva mare encara li diu "el nen". Sí que fan caure la baba, els nouvinguts! Però no tinc instint maternal, malgrat tot. Per cert que aquest nebot el meu pare l'ha acostumat a dir-li "padrí"!
ResponEliminaHelena, amb vint-i-un anys ja perden l'encant, oi? Jo per això intento aprofitar el goig de l'Elna. D'aquí a uns anys ja no li faré ni fred ni calor.
EliminaPadrí també? Què bé!
No es pot negar , que t'ho passes d'allò més bé , amb la teva neta (jo també trobo que us assembleu les dues ;) , molt maca !).
ResponEliminaFelicitats "Padrina" ;)
Doncs, sí, Artur! No cal dissimular en això, no? Com diu la Carme, mai cap àvia ha estat més guapa que una neta, però jo em poso com un paó quan em diuen, com tu, que ens assemblem.
EliminaA casa sempre vam dir iaia i padrí.
ResponEliminaQue curiós! Així diferent per ella i per ell. Suposo que és tal com es comença, no?
EliminaJo vaig passar bona part de la infància a ca la iaia cada tarda, mentre els pares treballaven. I molt bé, eh! La iaia em cuidava molt bé i em va ensenyar els números amb l'ajuda d'un bingo que teníem. L'avi també em cuidava, suposo, però era molt esquerp, no es pot dir que fos massa afectuós. Però tant bé estàvem a ca la iaia que anys després, quan els pares no treballaven fins tan tard, jo vaig pujar igualment a ca la iaia i hi vaig dormir molts anys. Mon germà s'hi va afegir un temps després, i vam dormir allà fins que la pobra va morir. Especificació, ca la iaia era el mateix edifici, al pis de dalt.
ResponEliminaQue bonic, XeXu! A vegades no cal expressar l'afecte en paraules. Quan ja no t'hi calia anar, hi seguies anant perquè hi estaves bé. Tenir-los tan a prop és un gran avantatge, però. Nosaltres no ho tenim tan bé, però ja me les enginyo jo perquè sigui més fàcil veure'ns.
EliminaBuff, per ser avi primer s'ha de ser pare, buff, quina feinada, jo no tinc ni una planta per no tenir feina.
ResponEliminaEn aquest cas, si no vols feina, Pons, millor no t'hi posis, perquè de feina en donen, encara que quedi totalment compensada.
Elimina