D'ÀVIES I CRIATURES

                            

Darrerament tinc moltes amigues que exerceixen d’àvies. Deu ser l’edat, no? Però, caram! que, jo, la primera idea de padrina —que és com diem a les àvies a Vimbodí— que tinc, és de la meva, amb cabells blancs i vestida de negre o, com a molt, negre combinat amb quadrets o topets blancs. Ja sé que això pot semblar molt pretensiós, però de cinquanta anys ençà, les àvies ens hem rejovenit. Jo ja fa temps que vaig dir que JA NO M'AGRADA EL NEGRE i, si més no, les meves llampants arracades ho demostren. La vaig penjar a octubre de 2014. I que curiós! Plena d'esperança. No s'han succeït poques vegades les esperances i les desesperances des del 2014!

Ho vaig il·lustrar així

 

Contràriament al que podria semblar, les àvies no ens estem tota l’estona cantant les excel·lències dels nostres nets, ni rivalitzant entre nosaltres a veure quin és més maco o quin està més espavilat. No, no. Parlem d’altres activitats menys plaents, com de perseguir-los i que ens persegueixin, renyar-los i que se’ns enfadin, tancar els armaris que obren i així es queden, consolar-los quan s’acaba el món, llegir contes un darrere l’altre, vestir nines i despullar nines, beure te de la tasseta de llautó tant si tenim set com no, ara tu ara jo, ara tu ara jo, ara jo ara jo, ara tu ara tu... O sigui, un suplici.

Atenció, ninos i nines, que arriba l'Elna

L'hora del te és sagrada

Àvies i no àvies, ja sabeu que faig conya, perquè jo soc de la conya. Em pregunto si l’Elna també ho serà. M’agradaria! Fa falta humor per anar capejant el temporal de la vida. Sigui com sigui, a segons quina edat, la veritat és que cansen. Una setmana de neta, tres dies de recuperació de l’àvia. L’enyorament des del primer dia, és clar.

Dilluns de la setmana passada em vaig trobar formant part d’una escena... costumista? —costumista del segle XXI— O si més no, curiosa. A quarts de nou del matí m’esperava al carrer a què em portessin l’Elna —la llar d’infants no obria fins aquesta setmana— i vaig coincidir amb dos veïns més. Un del meu edifici i l’altre de l’edifici del davant. Em va semblar que també esperaven. I sí. El del meu edifici va recollir una criatura de bolquers i la seva dona el saludava des del balcó amb un nen d’un parell d’anys. O sigui, dos! De l’edifici del davant s’esperava la parella, marit i muller, els conec. També en deuen venir dos, vaig pensar. Però no. Quatre! Quina resistència! És clar que essent dos es deuen recolzar l’un amb l’altre, ara l’un, ara l’altre.

A l’observació que va seguir a l’escena de dilluns hi vaig afegir una deducció magistral, digna de Sherlock Holmes. No vaig tornar a veure cap més dia els avis recollint els nets. És que potser els tenen a pensió completa de dilluns a divendres? Deducció que quedarà pendent de reconeixement per falta de comprovació. No em posaré pas on no em demanen, oi?

I doncs, què farien els pares de les criatures sense les àvies? No tothom es pot permetre un cangur i les guarderies no estan obertes tot l’any. Què farien, eh? Què farien?

I ja posats a preguntar, què farien les àvies sense els seus nets? Ens podem queixar, ens podem cansar, ens podem rebel·lar, però segur que totes hi estem d’acord: les netes, els nets són el millor que ens ha passat a la vida.

Algú ha dit que m'hi assemblo, però jo no he estat tan guapa en ma vida.

I apa! Qui ho desitgi pot començar a fer mofa de les àvies i de la bava que ens cau, que segur que qui ho faci serà perquè no li han dit mai iaia, ni àvia, ni padrina. O iaio, avi, o padrí, que avui estic paritària i sé que els avis s’ocupen dels nets quasi tant com les àvies i, segur, segur, que molt més que els avis d’abans.