Sé que ara no diré res de nou, però a mi no deixa de sorprendre’m
com ens ha canviat el mòbil. Ens ha canviat la vida, la manera de
relacionar-nos i també a nosaltres.
Allò que abans era una conversa entre amics o família, ara és una
conversa privada de cadascú amb el mòbil. I encara que amics o família hi
siguin presents, no tenen la prioritat de la nostra atenció.
Tinc uns veïns de segona residència a tocar de casa, que sempre són
a la terrassa, al davant de la meva galeria. Sense voler -i prometo que ha
estat sense voler- n’he observat com ha evolucionat el seu ús del mòbil al
llarg dels tres últims anys. Primer era el senyor el que estava permanentment
mirant el mòbil, mentre la senyora, amb els braços plegats, mirava el mar.
Aquest any la senyora ha canviat el mar pel mòbil; ell segueix amb el mòbil. De
tant en tant els ve família, fills i nets, suposo. Me n’alegro, sempre els veia
molt sols, sols tots dos i sols l’un amb l’altre. Ara sempre hi ha algú a la
terrassa; si són un o dos, cadascú amb el seu mòbil. Si són més, s’asseuen al
voltant de la taula i, si no és que sigui hora de menjar, de nit la taula
sembla un arbre de nadal amb totes les llumetes enceses. Però també a l’hora
dels àpats sempre hi ha algú que té el mòbil a la mà i diria, diria que la
resta menja pensant que ja falta poc per connectar-se.
M’he inspirat en una tafaneria per explicar una anècdota, però
segur que tothom entén que l’anècdota esdevé universal en la majoria de les
cases.
Al mòbil li parlem, li somriem, li fem cares i poses que després
ensenyem a tothom, gràcies al mòbil. A qui sinó? No només això: com que volem
que el que fem impressioni, i ja comencem a estar tots curats d’espants, el que
ens empesquem per impressionar cada vegada és més trasbalsador, colpidor i
escruixidor.
El mòbil ens fa contents quan rebem aquella resposta que s’ha
demorat uns insofribles deu segons i ens posa nerviosos quan no arriba a la
velocitat supersònica que voldríem. El mòbil ens fa perdre el temps amb els
milers d’hams que té per aconseguir el seu objectiu i també ens fa perdre la
consciència de qui som, del que volem i de cap on anem. El mòbil és el
substitut il·legítim i il·lusori de les relacions humanes i personals, físiques,
de tu a tu.
No negaré que el mòbil tingui beneficis, però és que realment als
humans tots els invents ens agafen sense la preparació necessària per evitar
fer-ne un mal ús i sempre n’acabem pagant les conseqüències. Que el mòbil ens
ha abduït és un fet que jo no puc explicar, i que les múltiples possibilitats i
la finestra oberta al món que ens ofereix són uns avantatges que pagarem cars,
que ja els estem pagant, n’és un altre, penso que indiscutible.
Jo, com que tinc la sort, o la mania, de buscar cura i solució a
les meves cabòries a través del que escric, ja m’he ocupat de solucionar-ho.
«El mòbil havia estat la causa del triomf de l’extrema dreta al món
occidental, van sentenciar els experts després de laboriosos estudis que es van
allargar els quatre primers anys de postguerra. El problema no era només
deixar-se enganyar, el problema era deixar-se enganxar. Al mòbil. I de mòbil en
tenien nens, joves i grans. Joves i nens van protestar sorollosament amb vagues
de braços caiguts a classe i manifestacions al pati. A ells els en reduïen l’ús
i a casa i al carrer, els adults, tots, es llevaven, menjaven, dormien, vivien
amb el mòbil. Les noves autoritats, de nova tendència, van anar prenent mesures
més dràstiques: progressivament van anar limitant l’ús privat del mòbil als
adults, fins arribar al límit actual d’una hora. Només quan els adults van
començar, per força, a predicar amb l’exemple, es va poder estendre la
limitació als més joves. Primer es va començar per augmentar l’edat d’ús del
mòbil als quatre anys, després als deu, als catorze i finalment, als divuit. Va
costar molt, fins als anys vuitanta del segle passat no van assolir del tot
l’objectiu. El síndrome d’abstinència era intens, i és que el sentiment de
pèrdua, per a petits i grans, era el mateix que si s’hagués perdut una persona
estimada. Tothom plorava i molts van necessitar ajuda psicològica».
I, amb això, declaro inaugurada la temporada d’espòilers de la meva
nova novel·la, ja al forn de l’editorial, que no és pas de ciència-ficció.
Només va del temps passat al temps futur. Una mica futur, tan sols: any 2127. I ja que se
m’ha escapat de xerrar el temps, també diré l’espai: una casa de poble n’és la
protagonista. I el títol, només faltaria!, “L’amagatall”.
Estimats lectors, que us sé impacients per llegir-me: tot arriba i
cada vegada falta menys.
D'això mateix parlava jo fa uns quants dies, de la bretxa generacional (cada cop més forta) pel culpa de les noves tecnologies... bé, no exactament, pel mal ús que en fem d'elles... L'empatia sembla que ha desaparegut i hi ha manca de converses entre les diferents generacions.
ResponEliminaPerò sembla que a tu, això dels mòbils, t'ha portat idees per un nou llibre, cosa que em fa molt contenta.
Aferradetes, nina.