ABDUÏTS

 

                                    

Sé que ara no diré res de nou, però a mi no deixa de sorprendre’m com ens ha canviat el mòbil. Ens ha canviat la vida, la manera de relacionar-nos i també a nosaltres.

Allò que abans era una conversa entre amics o família, ara és una conversa privada de cadascú amb el mòbil. I encara que amics o família hi siguin presents, no tenen la prioritat de la nostra atenció.

Tinc uns veïns de segona residència a tocar de casa, que sempre són a la terrassa, al davant de la meva galeria. Sense voler -i prometo que ha estat sense voler- n’he observat com ha evolucionat el seu ús del mòbil al llarg dels tres últims anys. Primer era el senyor el que estava permanentment mirant el mòbil, mentre la senyora, amb els braços plegats, mirava el mar. Aquest any la senyora ha canviat el mar pel mòbil; ell segueix amb el mòbil. De tant en tant els ve família, fills i nets, suposo. Me n’alegro, sempre els veia molt sols, sols tots dos i sols l’un amb l’altre. Ara sempre hi ha algú a la terrassa; si són un o dos, cadascú amb el seu mòbil. Si són més, s’asseuen al voltant de la taula i, si no és que sigui hora de menjar, de nit la taula sembla un arbre de nadal amb totes les llumetes enceses. Però també a l’hora dels àpats sempre hi ha algú que té el mòbil a la mà i diria, diria que la resta menja pensant que ja falta poc per connectar-se.

M’he inspirat en una tafaneria per explicar una anècdota, però segur que tothom entén que l’anècdota esdevé universal en la majoria de les cases.

Al mòbil li parlem, li somriem, li fem cares i poses que després ensenyem a tothom, gràcies al mòbil. A qui sinó? No només això: com que volem que el que fem impressioni, i ja comencem a estar tots curats d’espants, el que ens empesquem per impressionar cada vegada és més trasbalsador, colpidor i escruixidor.

El mòbil ens fa contents quan rebem aquella resposta que s’ha demorat uns insofribles deu segons i ens posa nerviosos quan no arriba a la velocitat supersònica que voldríem. El mòbil ens fa perdre el temps amb els milers d’hams que té per aconseguir el seu objectiu i també ens fa perdre la consciència de qui som, del que volem i de cap on anem. El mòbil és el substitut il·legítim i il·lusori de les relacions humanes i personals, físiques, de tu a tu.

No negaré que el mòbil tingui beneficis, però és que realment als humans tots els invents ens agafen sense la preparació necessària per evitar fer-ne un mal ús i sempre n’acabem pagant les conseqüències. Que el mòbil ens ha abduït és un fet que jo no puc explicar, i que les múltiples possibilitats i la finestra oberta al món que ens ofereix són uns avantatges que pagarem cars, que ja els estem pagant, n’és un altre, penso que indiscutible.

                                                                Així de gran és l'abducció

Jo, com que tinc la sort, o la mania, de buscar cura i solució a les meves cabòries a través del que escric, ja m’he ocupat de solucionar-ho.

«El mòbil havia estat la causa del triomf de l’extrema dreta al món occidental, van sentenciar els experts després de laboriosos estudis que es van allargar els quatre primers anys de postguerra. El problema no era només deixar-se enganyar, el problema era deixar-se enganxar. Al mòbil. I de mòbil en tenien nens, joves i grans. Joves i nens van protestar sorollosament amb vagues de braços caiguts a classe i manifestacions al pati. A ells els en reduïen l’ús i a casa i al carrer, els adults, tots, es llevaven, menjaven, dormien, vivien amb el mòbil. Les noves autoritats, de nova tendència, van anar prenent mesures més dràstiques: progressivament van anar limitant l’ús privat del mòbil als adults, fins arribar al límit actual d’una hora. Només quan els adults van començar, per força, a predicar amb l’exemple, es va poder estendre la limitació als més joves. Primer es va començar per augmentar l’edat d’ús del mòbil als quatre anys, després als deu, als catorze i finalment, als divuit. Va costar molt, fins als anys vuitanta del segle passat no van assolir del tot l’objectiu. El síndrome d’abstinència era intens, i és que el sentiment de pèrdua, per a petits i grans, era el mateix que si s’hagués perdut una persona estimada. Tothom plorava i molts van necessitar ajuda psicològica».

 

I, amb això, declaro inaugurada la temporada d’espòilers de la meva nova novel·la, ja al forn de l’editorial, que no és pas de ciència-ficció. Només va del temps passat al temps futur. Una mica futur, tan sols: any 2127. I ja que se m’ha escapat de xerrar el temps, també diré l’espai: una casa de poble n’és la protagonista. I el títol, només faltaria!, “L’amagatall”.

Estimats lectors, que us sé impacients per llegir-me: tot arriba i cada vegada falta menys.  

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

                               

                          

L’altre dia vaig haver de reflexionar —per força— sobre un tema del qual es parla sovint: el molt controlats que estem per les grans empreses tecnològiques, ja sigui a través del mòbil o l’ordinador. No és que no hi hagués pensat abans, però en vaig tenir la constatació en pròpia pell. Vaig anar 

Aquesta!

a La ciutat i per no perdre’m em vaig baixar l’aplicació Google Maps. No em vaig perdre i no la vaig utilitzar, però al vespre, al preguntar-me el senyor Google algunes cosetes, vaig descobrir que sabia exactament i millor que jo —que algun lloc ja no el recordava— tots els espais on havia estat amb la seva adreça corresponent. Em vaig quedar de pedra; ja vaig deduir després que al proporcionar-li a Google la meva ubicació, m’havia anat seguint per tot arreu. Ara tinc por de tornar-ho a mirar i tot, ves! Encara aconseguiran que perdi la confiança en el mòbil. I si el mòbil m’està mirant, seguint, controlant, assetjant...?

I que consti que jo soc dels que consideren el mòbil un invent meravellós. Que des d’un aparell tan petit es pugui accedir a un món tan gran, al teu, al del teu entorn i a aquell amb el qual no hi tens res a veure, considero que és una revolució més gran inclús que la informàtica i la d’Internet, tot i que està clar que n’és una evolució.

Però és que quan penso en els primers ordinadors amb què vaig treballar, no m’acabo de creure que hagi estat testimoni d’aquesta revolució. Grans, grandiosos, sorollosos i, a la vegada, fràgils; amb poca cosa en tenien prou per aturar-se o espatllar-se. 

Estic parlant de fa exactament trenta tres anys, quan vaig entrar a treballar al darrer lloc que hauria de detallar en el meu currículum si estigués buscant feina. Des de dos anys abans, en una altra empresa, ja manejava el que allí en dèiem una computadora, molt més petita i amb poques funcions. Recordo que quan vaig entrar a la darrera empresa, el meu cap em va preguntar:

       —Teresa, ha fet anar mai un ordinador, vostè?

—No, he fet anar una computadora.

—Ah... una computadora... I quina marca?

—HP —vaig dir jo, que només en recordava això.

—Mmmm... —va fer el meu cap, una gran persona, en tots els aspectes, a qui fascinava la informàtica— Una Hewlett Packard! Molt bé, molt bé, doncs ja pot seure.

Suposo que per la cara que vaig posar ja es devia imaginar que la “meva” HP i l’ordinador que m’assignava no tenien res a veure. La veritat és que va tenir molta paciència amb mi; en algun lloc de la meva cara devia veure que finalment n’aprendria. No hi ha res més important per algú que comença, que li concedeixin confiança. 

Així de senzill

Almenys abans era així; no estic segura que ara, amb el mal tracte que les empreses en general donen als joves i no tant joves i el tips que n'estan d’aquest menyspreu, funcioni igual.

Vaig tenir molts caps diferents en la darrera feina. N’he comptat vint en trenta anys. A l’empresa no li agradava que ningú escalfés prou la seva cadira com per cremar-se el cul. Una mania com una altra o, diguem-li, una prevenció, a vegades efectiva, a vegades inútil. Si faig una oposició —simple, ho sé— entre bons i dolents, tant pel que fa a bondat com a professionalitat, puc dir que vaig tenir caps bons, no tan bons i dolents amb ganes. No sempre anaven unides ambdues qualitats. Quan s’ajuntaven la poca bondat i la poca professionalitat, ja ens podíem calçar els que fèiem de cos, braços i cames, o sigui, els que estàvem per sota del cap. Era gent sense cap necessitat que ningú li fes confiança; ja havia nascut amb la confiança incorporada. 

Tothom en coneix algun

Segur que no estic fent cap revelació. La mateixa condició humana fa que a tot arreu hi hagi de tot.

Parlava dels mòbils. Un altre cap que em va fer confiança va ser una de les primeres persones —del planeta, sí, sí— a tenir mòbil. 

Era una cosa així, diria

Ell li’n deia “el portàtil” i vaja! que no tenia la mida d’un ordinador portàtil, però poc li faltava. Nosaltres, els de sota el cap, rèiem una mica per davall del nas amb l’aparell, perquè ell portava el portàtil, però el portàtil el portava a ell. Però aquell home —en aquella època, un jove com jo— tenia el do de l’anticipació, és a dir, observava, s’ho estudiava i, no és que endevinés el futur, però l’acabava encertant molt sovint. Era un cul inquiet, potser per allò de no escalfar la cadira, cosa que li devia funcionar perquè va aguantar en el mateix seient deu anys, si no m’equivoco. Però la seva inquietud li donava bons resultats. Tenia partidaris i també detractors; acostuma a passar amb les persones que arrisquen. Si no vols que ningú et critiqui, queda’t on ets i no facis res.

Sobre els mòbils, una de les coses emprenyadores que porten agregades és l’obsessió de segons quins contactes, normalment membre de grups de Whatsapp, per enviar fotos, vídeos, gifs, acudits i rodes de la fortuna amb promeses de felicitat. Dubto molt que tinguin ple coneixement del que envien. És impossible que tinguin temps d’obrir tot allò que envien compulsivament com si s’hi guanyessin la vida, o pitjor, com si se l’hi juguessin. Ni estant-se les vint-i-quatre hores amb el mòbil a la mà podrien. Si hi ha res pitjor que rebre aquests allaus des d’un grup, —on mai  ningú no et pregunta si t’ha agradat— és rebre-ho d’un contacte particular que s’interessi per la bona rebuda d’allò que t’ha enviat. A damunt de la molèstia, tens la incomoditat d’haver de dir que no l’has obert, o de mentir. Ara bé, el que ja m’acaba la paciència és que després d’enviar-te una cosa d’aquestes, encara et recriminin:

—No m’has contestat!

—Punyeta! Si no m’has dit res!

Tenia intenció de parlar dels mòbils i he acabat parlant de la confiança, però... al final, no és tot qüestió de confiança? En aquest cas ja podríem parlar d’abús de confiança i de què la confiança fa fàstic. I ei! Que no m’importa rebre’n algun eh? No vull que m’excomuniquin de la Comunitat d’Entreteniments Inútils de Whatsapp. Però amb moderació, si us plau! “Res amb excés, tot amb mesura”, va escriure algú al temple d’Apolo a Delfos. Que savis eren els grecs!