L’altre dia vaig haver de reflexionar —per
força— sobre un tema del qual es parla sovint: el molt controlats que estem per
les grans empreses tecnològiques, ja sigui a través del mòbil o l’ordinador. No
és que no hi hagués pensat abans, però en vaig tenir la constatació en pròpia
pell. Vaig anar
 |
| Aquesta! |
a La ciutat i per no perdre’m em vaig baixar l’aplicació Google
Maps. No em vaig perdre i no la vaig utilitzar, però al vespre, al preguntar-me
el senyor Google algunes cosetes, vaig descobrir que sabia exactament i millor
que jo —que algun lloc ja no el recordava— tots els espais on havia estat amb
la seva adreça corresponent. Em vaig quedar de pedra; ja vaig deduir després
que al proporcionar-li a Google la meva ubicació, m’havia anat seguint per tot
arreu. Ara tinc por de tornar-ho a mirar i tot, ves! Encara aconseguiran que
perdi la confiança en el mòbil. I si el mòbil m’està mirant, seguint,
controlant, assetjant...?
I que consti que jo soc dels que consideren
el mòbil un invent meravellós. Que des d’un aparell tan petit es pugui accedir
a un món tan gran, al teu, al del teu entorn i a aquell amb el qual no hi tens
res a veure, considero que és una revolució més gran inclús que la informàtica
i la d’Internet, tot i que està clar que n’és una evolució.
Però és que quan penso en els primers
ordinadors amb què vaig treballar, no m’acabo de creure que hagi estat
testimoni d’aquesta revolució. Grans, grandiosos, sorollosos i, a la vegada,
fràgils; amb poca cosa en tenien prou per aturar-se o espatllar-se.
Estic
parlant de fa exactament trenta tres anys, quan vaig entrar a treballar al
darrer lloc que hauria de detallar en el meu currículum si estigués buscant
feina. Des de dos anys abans, en una altra empresa, ja manejava el que allí en
dèiem una computadora, molt més petita i amb poques funcions. Recordo que quan
vaig entrar a la darrera empresa, el meu cap em va preguntar:
—Teresa,
ha fet anar mai un ordinador, vostè?
—No, he fet anar una
computadora.
—Ah... una computadora... I
quina marca?
—HP —vaig dir jo, que només
en recordava això.
—Mmmm... —va fer el meu cap,
una gran persona, en tots els aspectes, a qui fascinava la informàtica— Una
Hewlett Packard! Molt bé, molt bé, doncs ja pot seure.
Suposo que per la cara que
vaig posar ja es devia imaginar que la “meva” HP i l’ordinador que m’assignava
no tenien res a veure. La veritat és que va tenir molta paciència amb mi; en
algun lloc de la meva cara devia veure que finalment n’aprendria. No hi ha res
més important per algú que comença, que li concedeixin confiança.
 |
| Així de senzill |
Almenys abans
era així; no estic segura que ara, amb el mal tracte que les empreses en
general donen als joves i no tant joves i el tips que n'estan d’aquest menyspreu, funcioni igual.
Vaig tenir molts caps
diferents en la darrera feina. N’he comptat vint en trenta anys. A l’empresa no
li agradava que ningú escalfés prou la seva cadira com per cremar-se el cul.
Una mania com una altra o, diguem-li, una prevenció, a vegades efectiva, a
vegades inútil. Si faig una oposició —simple, ho sé— entre bons i dolents, tant
pel que fa a bondat com a professionalitat, puc dir que vaig tenir caps bons,
no tan bons i dolents amb ganes. No sempre anaven unides ambdues qualitats.
Quan s’ajuntaven la poca bondat i la poca professionalitat, ja ens podíem
calçar els que fèiem de cos, braços i cames, o sigui, els que estàvem per sota
del cap. Era gent sense cap necessitat que ningú li fes confiança; ja havia
nascut amb la confiança incorporada.
 |
| Tothom en coneix algun |
Segur que no estic fent cap revelació. La
mateixa condició humana fa que a tot arreu hi hagi de tot.
Parlava dels mòbils. Un
altre cap que em va fer confiança va ser una de les primeres persones —del
planeta, sí, sí— a tenir mòbil.
 |
| Era una cosa així, diria |
Ell li’n deia “el portàtil” i vaja! que no
tenia la mida d’un ordinador portàtil, però poc li faltava. Nosaltres, els de
sota el cap, rèiem una mica per davall del nas amb l’aparell, perquè ell
portava el portàtil, però el portàtil el portava a ell. Però aquell home —en
aquella època, un jove com jo— tenia el do de l’anticipació, és a dir,
observava, s’ho estudiava i, no és que endevinés el futur, però l’acabava
encertant molt sovint. Era un cul inquiet, potser per allò de no escalfar la
cadira, cosa que li devia funcionar perquè va aguantar en el mateix seient deu
anys, si no m’equivoco. Però la seva inquietud li donava bons resultats. Tenia
partidaris i també detractors; acostuma a passar amb les persones que
arrisquen. Si no vols que ningú et critiqui, queda’t on ets i no facis res.
Sobre els mòbils, una de les
coses emprenyadores que porten agregades és l’obsessió de segons quins
contactes, normalment membre de grups de Whatsapp, per enviar fotos, vídeos,
gifs, acudits i rodes de la fortuna amb promeses de felicitat. Dubto molt que
tinguin ple coneixement del que envien. És impossible que tinguin temps d’obrir
tot allò que envien compulsivament com si s’hi guanyessin la vida, o pitjor,
com si se l’hi juguessin. Ni estant-se les vint-i-quatre hores amb el mòbil a
la mà podrien. Si hi ha res pitjor que rebre aquests allaus des d’un grup, —on
mai ningú no et pregunta si t’ha
agradat— és rebre-ho d’un contacte particular que s’interessi per la bona
rebuda d’allò que t’ha enviat. A damunt de la molèstia, tens la incomoditat
d’haver de dir que no l’has obert, o de mentir. Ara bé, el que ja m’acaba la
paciència és que després d’enviar-te una cosa d’aquestes, encara et recriminin:
—No m’has contestat!
—Punyeta! Si no m’has dit
res!
Tenia intenció de parlar
dels mòbils i he acabat parlant de la confiança, però... al final, no és tot qüestió
de confiança? En aquest cas ja podríem parlar d’abús de confiança i de què la
confiança fa fàstic. I ei! Que no m’importa rebre’n algun eh? No vull que
m’excomuniquin de la Comunitat d’Entreteniments Inútils de Whatsapp. Però amb
moderació, si us plau! “Res amb excés, tot amb mesura”, va escriure algú al
temple d’Apolo a Delfos. Que savis eren els grecs!
