ABDUÏTS

 

                                    

Sé que ara no diré res de nou, però a mi no deixa de sorprendre’m com ens ha canviat el mòbil. Ens ha canviat la vida, la manera de relacionar-nos i també a nosaltres.

Allò que abans era una conversa entre amics o família, ara és una conversa privada de cadascú amb el mòbil. I encara que amics o família hi siguin presents, no tenen la prioritat de la nostra atenció.

Tinc uns veïns de segona residència a tocar de casa, que sempre són a la terrassa, al davant de la meva galeria. Sense voler -i prometo que ha estat sense voler- n’he observat com ha evolucionat el seu ús del mòbil al llarg dels tres últims anys. Primer era el senyor el que estava permanentment mirant el mòbil, mentre la senyora, amb els braços plegats, mirava el mar. Aquest any la senyora ha canviat el mar pel mòbil; ell segueix amb el mòbil. De tant en tant els ve família, fills i nets, suposo. Me n’alegro, sempre els veia molt sols, sols tots dos i sols l’un amb l’altre. Ara sempre hi ha algú a la terrassa; si són un o dos, cadascú amb el seu mòbil. Si són més, s’asseuen al voltant de la taula i, si no és que sigui hora de menjar, de nit la taula sembla un arbre de nadal amb totes les llumetes enceses. Però també a l’hora dels àpats sempre hi ha algú que té el mòbil a la mà i diria, diria que la resta menja pensant que ja falta poc per connectar-se.

M’he inspirat en una tafaneria per explicar una anècdota, però segur que tothom entén que l’anècdota esdevé universal en la majoria de les cases.

Al mòbil li parlem, li somriem, li fem cares i poses que després ensenyem a tothom, gràcies al mòbil. A qui sinó? No només això: com que volem que el que fem impressioni, i ja comencem a estar tots curats d’espants, el que ens empesquem per impressionar cada vegada és més trasbalsador, colpidor i escruixidor.

El mòbil ens fa contents quan rebem aquella resposta que s’ha demorat uns insofribles deu segons i ens posa nerviosos quan no arriba a la velocitat supersònica que voldríem. El mòbil ens fa perdre el temps amb els milers d’hams que té per aconseguir el seu objectiu i també ens fa perdre la consciència de qui som, del que volem i de cap on anem. El mòbil és el substitut il·legítim i il·lusori de les relacions humanes i personals, físiques, de tu a tu.

No negaré que el mòbil tingui beneficis, però és que realment als humans tots els invents ens agafen sense la preparació necessària per evitar fer-ne un mal ús i sempre n’acabem pagant les conseqüències. Que el mòbil ens ha abduït és un fet que jo no puc explicar, i que les múltiples possibilitats i la finestra oberta al món que ens ofereix són uns avantatges que pagarem cars, que ja els estem pagant, n’és un altre, penso que indiscutible.

                                                                Així de gran és l'abducció

Jo, com que tinc la sort, o la mania, de buscar cura i solució a les meves cabòries a través del que escric, ja m’he ocupat de solucionar-ho.

«El mòbil havia estat la causa del triomf de l’extrema dreta al món occidental, van sentenciar els experts després de laboriosos estudis que es van allargar els quatre primers anys de postguerra. El problema no era només deixar-se enganyar, el problema era deixar-se enganxar. Al mòbil. I de mòbil en tenien nens, joves i grans. Joves i nens van protestar sorollosament amb vagues de braços caiguts a classe i manifestacions al pati. A ells els en reduïen l’ús i a casa i al carrer, els adults, tots, es llevaven, menjaven, dormien, vivien amb el mòbil. Les noves autoritats, de nova tendència, van anar prenent mesures més dràstiques: progressivament van anar limitant l’ús privat del mòbil als adults, fins arribar al límit actual d’una hora. Només quan els adults van començar, per força, a predicar amb l’exemple, es va poder estendre la limitació als més joves. Primer es va començar per augmentar l’edat d’ús del mòbil als quatre anys, després als deu, als catorze i finalment, als divuit. Va costar molt, fins als anys vuitanta del segle passat no van assolir del tot l’objectiu. El síndrome d’abstinència era intens, i és que el sentiment de pèrdua, per a petits i grans, era el mateix que si s’hagués perdut una persona estimada. Tothom plorava i molts van necessitar ajuda psicològica».

 

I, amb això, declaro inaugurada la temporada d’espòilers de la meva nova novel·la, ja al forn de l’editorial, que no és pas de ciència-ficció. Només va del temps passat al temps futur. Una mica futur, tan sols: any 2127. I ja que se m’ha escapat de xerrar el temps, també diré l’espai: una casa de poble n’és la protagonista. I el títol, només faltaria!, “L’amagatall”.

Estimats lectors, que us sé impacients per llegir-me: tot arriba i cada vegada falta menys.