OBSESSIÓ

 

                       

Fa dies que no dic res. No és que no estigui inspirada, és que estic desbordada d’inspiració i allò que m’inspira no és plàcid ni serè, com jo voldria, sinó inquietant i desesperant.  Què faig? Escric sobre com va el món? Sobre l’atzagaiada diària de Trump? Sobre quants morts hi ha hagut a Gaza en la darrera setmana? Sobre a qui li toca disparar ara, si a Iran o a Israel? Ah no, que em sembla que això ja està llest. Res, era un joc d’aquests a què juga la canalla i ara el pare Trump ja ha posat ordre. Que hi ha hagut uns centenars de morts més? Què hi farem! Eren morts necessàries per acabar amb les armes de destrucció massiva. Ara ja està! Tot arreglat!

Ja he parlat prou d’aquesta merda, amb perdó, i d’aquests merdosos, més perdó, que dirigeixen el planeta. Així que avui he decidit escriure sobre el meu planeta, el que gira al meu voltant. El títol ja el tinc, “El paradís dels ocells”, i la imatge per il·lustrar-ho també. Al costat de casa hi tinc una zona comunitària magnífica -atenció, he dit al costat de casa, eh?- amb piscina, jardí molt ben cuidat i mooolts arbres. Als arbres hi viuen tota mena d’ocells, que canten feliços aliens a tot, o no. Canta el cucut i la puput, canta el gaig i la cadernera, canten els coloms. Que com sé qui canta? Doncs perquè la meva mare no és ornitòloga, però és pagesa i coneix tots els cants d’aquesta espècie voladora. I amb un parell de cursos més —jo necessito temps—, també els coneixeré jo. Bé, als coloms ja fa temps que els hi sé la veu, els nius, els ulls, les plomes, les cagarades i el vol. Per això en parlo sovint

Però darrerament quan sento bellugadissa intensa d’ales, no sé si dels uns o dels altres perquè el vol encara no els hi reconec, penso que ells, que viuen al cel, potser han albirat un míssil que arriba no sé si per Orient o per Occident, o un de cada banda. I ja està! Ja me n’he anat al tema altra vegada!

Provo amb un altra història del “meu” planeta. També tinc títol: “Àngels i dimonis de l’aventura d’escriure”, però no imatge. Com que estic a punt, a punt d’acabar la meva darrera novel·la, he de començar a pensar què faré quan la publiqui. Vull dir, on la presentaré, quina difusió en faré, en quines xarxes en parlaré, a quins mitjans “concediré” entrevistes... En fi, la part més aspra d’aquesta activitat, que vaig començar a la tardor de la meva vida i que m’encanta, per algunes coses més que per altres. I heus aquí que llegeixo la premsa i veig les notícies i penso que no hi seré a temps perquè potser quan surti la novel·la, si és que és a temps de sortir, les llibreries ja estaran tancades per a poder-la vendre, i els possibles espais de presentació, també. I potser tot estarà tancat i cada dia haurem de baixar als refugis perquè sonaran les alarmes. Però, ai Mare de Déu, si no en tenim de refugis aquí, si nosaltres som com els iranians, però sense amenaça nuclear... He tornat a caure en la trampa! El monotema em captura i m’absorbeix.

    Faig un últim intent. No hi ha manera d’escapolir-me de l’obsessió que em domina. Ahir vaig anar a la platja amb la meva neta. També tinc títol i imatge: “Estiu meravellós a la platja”. Meravellós és veure que bé que s’ho passa i que bé que m’ho passo jo veient que bé que s’ho passa ella. I com que abans-d’ahir havia llegit un article sobre la meditació, mentre l’Elna jugava amb la sorra, em dic “ho provo”. I em concentro amb la mar que tinc al davant, quieta, tranquil·la, apaivagadora de neguits... I em sembla que sí, que estic a punt d’aconseguir-ho... 

Però de sobte, deixo de veure el mar tal com és i el començo a veure ple de fum, amb uns vaixells de guerra que s’atansen, que fan sonar la sirena, que disparen a tort i a dret —massa pel·lícules de guerra, he vist jo—. Algun dels vaixells vola pels aires, li deuen disparar des d’una altre lloc, penso. I veig la gent que comença a córrer. Cap a on? Cap a totes bandes, no saben on van, no saben què passa, però saben que han de córrer, el perill és imminent. Jo també corro a buscar la meva neta i quan li sento la veu, iaia, què passa?, torno en si, torno en mi. Doncs sí, ho he tornat a fer! Quina obsessió! Estic malalta? Segurament!

Ho explico i em diuen que no serveix de res pensar en el que està passant, que no m’he de complicar la vida, que tampoc no hi puc fer res, que el demà no l’ha vist ningú. Potser tenen raó, així que em dic:

—Tereseta, escolta els ocells, publica el llibre, gaudeix de la platja i de la teva neta...

—Però... —diu l’altra Teresa, més seriosa, més conscient, més “complicar-se la vida”.

—No hi ha peròs, pesada, i calla d’una vegada!

Callo, i tant de bo pugui fer callar també el pensament!