El cap de setmana passat va tenir
lloc al meu poble la Fira del Vidre artesà, VITRUM, per cinquè any consecutiu.
Vaig estar vigilant TV3 —la meva—
divendres, dissabte i diumenge per veure si en deien alguna cosa, però res. La Fira Mediterrània de
Manresa, el Suquet de Peix de Roses, la Fira del Llibre de Besalú, la Festa
dels Petits Camaleons, el Festival Iber d’Alcanar... la majoria vitalícia de la
dreta americana al Suprem... ai no! això no és cap fira, tot i que a vegades ho
sembla. Diria que no hi ha cap més fira del vidre en tot Catalunya, per tant
l’esdeveniment bé es mereixia un petit apunt al Telenotícies, no? Ja sé
que van venir el primer any, però qui es
podia imaginar aleshores que la Fira agafaria tanta volada? Amb tot,
cap problema perquè la difusió va arribar a tots els racons del país, i és que,
ens agradi o no, sense difusió avui en dia som morts. Per fer-ho arribar més
lluny encara, ara en parlaré al meu blog que, segons les estadístiques arriba
fins a Polònia, Suècia, Singapur, E.E.U.U. i Austràlia. No sé pas qui em deu
llegir a Singapur; sí que ho sé, a Austràlia, que hi tinc una amiga —Hola, Àstrid!—, però no penso contradir a Blogger que és el servei
que em permet arribar a vosaltres, lectors, i compartir el que escric.
Vimbodí i Poblet es va omplir de gent
de gom a gom, que anaven d’una activitat a l’altra sense donar l’abast: les
demostracions de vidre bufat en diferents punts del poble, els mercats
d’artesania, els jocs creatius relacionats amb el vidre, els àpats popular amb
vaixella de vidre? No, això no. Les exposicions, les cercaviles, el concurs de
beure amb porró, el Vitromusical, el concert de Joan Reig... I encara me’n
deixo. Tot ben coordinat per la Rosa que, a més a més és la regidora del Museu. La veritat és que entre la gernació forana i l’alegria general de la gent del poble,
obrir-se pas semblava misión impossible.
Vimbodí té una tradició molt antiga
en el vidre. Ja al segle XII a la partida de Nerola hi havia un forn de vidre
que abastia el monestir de Poblet. Tanmateix, allò que tothom recorda o n’ha
sentit a parlar és dels forns que s’hi van instal·lar els primers anys del
segle XX, que donaven feina a molta gent del poble i també de fora. Algun s’hi
va mantenir fins als anys cinquanta. De fet el forn recuperat i el museu que hi
ha actualment provenen i són testimonis d’aquesta tradició més recent.
 |
| Fotos del Museu i meva |
El Museu-Forn del Vidre es pot visitar tot l’any i gaudir de les demostracions del
mestre vidrier Paco Ramos.
Aquest any la Vidriera d’Honor ha
estat la Sílvia Bel. Va venir dissabte a la tarda i amb la seva senzillesa
habitual em va fer advertir que les actrius i els actors actuen, però com a
persones no tenen res a veure amb els papers que interpreten. Ja sé que això és
una evidència, però és que des que la Sílvia fa el paper de Marta a la sèrie de
la sobretaula “Com si fos ahir”, haig de fer esforços per no creure que és una
malvada integral. Bé, això només significa que és una actriu integral. La
Sílvia ens va dedicar un petit discurs sobre la importància dels oficis i fins
i tot va bufar per elaborar una magnifica ampolla de vidre. Amb l’ajuda del
mestre segovià Diego Rodríguez, això sí.
 |
| La Sílvia i el Diego Foto: JM Potau |
 |
| Eh que és bonic? Foto: Rosa Albes |
és el que té lloc cada any al Carrer
de les Abraçades, un carrer d’escales
dels
més estrets de Catalunya, amb
només 94 centímetres d’amplada.
Potser amb aquesta
dada no caldria
que expliqués perquè té aquest nom,
però tinc ganes de fer-ho,
ves!
Dues persones alhora no hi poden
passar si no és abraçades.
Per cert, cada any pel Vitrum,
concurs d’abraçades al Carrer de les Abraçades. Com més gent s’abraci, millor.
Al peu de les seves escales, aquest any la Júlia, una xiqueta que entre molts
altres empeny el poble amb força, hi ha explicat diverses vegades perquè ningú
no s’ho perdés, el conte del vidrier i la pagesa, la Llegenda del Matrimoni de Vidre, recreada per l’Enric, un periodista lletraferit com jo que tampoc no
para de donar impuls al poble.
També durant unes hores de diumenge
al matí es va produir una mena de prodigi, increïble per qui no ho hagi vist
mai: l’escultor català Iván López a partir d’un bloc de gel va esculpir un
“matrimoni” gegant, a imatge del de vidre, amb tots els seus detalls i
filigranes, però molt més gran —com per
amanir-se el xai al forn, l’ogre del Polzet. És clar que l’oli i el vinagre són
per l’amanida, però els ogres són carnívors, sí o no?
 |
| De gel Foto: JM Potau |
I com que segur que tothom s’està
preguntant què caram és això del Matrimoni de Vidre, ho hauré d’explicar. És
una simple setrillera, i atenció! que el nom correcte és setrilleres, però en
aquest cas són dues setrilleres en una sola peça. Amb dos compartiments i dos
brocs, un per l’oli en un costat, un pel vinagre a l’altre. Com el matrimoni,
vaja! Sempre junts, però cadascú per la seva banda. Com soc, eh?
 |
| I de vidre Foto meva |
No sé si algú va tenir una idea
brillant o va sorgir espontàniament i tothom s’hi va animar, però pràcticament
tots els pobles de Catalunya, per petits que siguin, tenen la seva festa a
partir d’aquelles particularitats o aquella història que els diferencia del
altres. En el cas del Vitrum, la idea va ser de la Maite, que era regidora de Turisme l’any que es va fer la primera
edició de la Fira. Vimbodí i Poblet té quasi mil habitants, però hi ha pobles
petitíssims —ja vaig parlar de Fulleda a HEROÏNES— que igualment han trobat el seu tret identificador tan
important i de tant interès com qualsevol altre. I és que la història no
discrimina els llocs on s’esdevé, igual com el pas del temps no té cap mirament
amb els llocs on s’ha escrit la història. Només els pobles amb el seu interès i
respecte poden fer-la reviure. Gràcies des d’aquí a tota la gent que, igual que
la Rosa, la Júlia, l’Enric, la Maite, s’ha bolcat generosament en els actes perquè tot
sortís el millor possible. Jo que ja tinc uns quants anys puc dir que mai havia vist Vimbodí i Poblet tan imparable.
Quan al vespre de diumenge guaito per
la finestra i veig els carrers tan tranquils, quasi deserts, una certa
enyorança m’aclapara i em consolo amb una realitat implacable que també té a
veure amb el pas del temps: d’aquí a no res, tornarà el primer cap de setmana
d’octubre i amb ell el VITRUM.
