Aquest
any no la vaig encertar amb el dinar de Nadal. És el que passa quan tens al
costat una mare bona cuinera. Quan comences a mirar els receptaris ja ho fas
una mica acomplexada. Vols sortir dels caldos, els canelons, la sarsuela i el
tall rodó i t’embranques en sofisticacions massa elevades pel teu nivell
culinari. Com que a damunt, una té el seu amor propi (no, deixa’m a mi; ho
farem així; no, aquesta any no; ho faig jo, ja t’avisaré) i la inseguretat va
per dins, després passa el que passa: la salsa poc espessa,
L'aparença era la mateixa |
algun boci de pinya
és dur, el xai disgustat, a algú se li fa bola...
Que sí, Marc, que tu ho expliques molt bé!
I a l’hora dels torrons
tothom està tan tip —no sé pas de què— que gairebé no els toquen. I apa! Allà
es queden les porcions tallades de torró! Un dibuix tan bonic com m’havia
quedat, que semblava una mandala, ja destruït pels misèrrims tres bocins que
han agafat. És clar que jo també havia preparat un sorbet de llimona amb cava
per fer lloc a l’estómac entre els plats i les postres, però ai las! Les copes
amb el peu llarg, llarguíssim, només cabien a la porta de la nevera i en
obrir-la, amb presses, tres van anar per terra. Vidres i sorbet enganxifós per
tota la cuina, que encara frego ara amb el lleixiu i el KH7. Com que una
servidora té tanta moral, en vaig tornar a fer tres copes més, però quina mala
sort! A l’hora de prendre-se’l era amargant i es va quedar tot a les copes.
Resumint, que si li hagués de posar títol al meu Nadal a la cuina, seria “La
cuinera desastre”. Sona a pel·lícula de Disney, no sé si ho és. Sort que la mare
bona cuinera no va dir res. Cap retret, ni “Ja t’ho deia”, ni “Ho has volgut
fer tu sola”, ni res. Vaig ser jo la que li vaig dir: Mama, l’any que ve tu fas
de cuinera i jo d’ajudant, vale???
“Vale???”
és el que diu molt l’Elna; no sé d’on ho ha tret. Almenys ella, la meva reina
republicana, no va deixar ni un macarró
al plat. No tot ha de ser negatiu. Positiu? Estàvem tots junts, encara sense
menú reeixit. Més coses positives: l’allau de felicitacions per Whatsapp va
emmudir cap a mig matí; sempre s’agraeix, després de quatre dies de
metrallament ininterromput. Una altra de positiva: l’Elna va jugar amb les
figures del pessebre,
va cantar i ballar a dojo i va fer cagar el tió tantes
vegades com el tió li va demanar. El pobre va quedar rebentat de tanta
xocolata, contes, puzles, nines, caixes registradores... que sembla mentida que
un tió pugui cagar tant, oi Elna?
Les Converse també les va cagar el tió |
Bonica, estimada meva, que n’és de bonic el
Nadal amb tu al costat! La llumeta de la il·lusió als teus ulls a mi
m’il·lumina per tot l’any; la teva innocència, que tot ho veu possible, em
rescabala de tots els fracassos culinaris particulars i dels disgustos
col·lectius de tot l'any i em torna l’esperança que tots els pares empresonats injustament puguin
passar el proper Nadal amb els seus fills.
Ah,
per cert! L’endemà, el xai sobrant estava per llepar-se els dits. Només,
d’afegir-hi un pessic de sal i de deixar-lo a les mans de la bona cuinera, és
clar!