HASHTAG

                                         

Seria una mica pedant voler parlar dels “meus viatges” quan tots ells han estat viatges modestos que no han anat més enllà d’Europa. Resulta que els viatges més llunyans que he fet com a viatgera abrandada, els he realitzat asseguda a la cadira i escrivint relaxadament, sense suar, sense cansar-me, sense que les plantes dels peus se’m quedin com una pedra. Els he gaudit tant aquests, que m’he plantejat fer-los sempre així. Només m’ho he plantejat perquè és veritat, la comoditat és un gran valor a tenir en compte, però penso que el meu pou de records i vivències d’on vaig traient l’aigua de la vida – de la meva vida - estaria força eixut sense haver trepitjat Auswitch, o les platges de la Normandia, o el País dels Càtars, o... N’hi deu haver tants de llocs al món capaços d’arribar-nos i colpir-nos...!

Aquesta seria la vessant profunda del viatge, la que ens deixa una empremta que mai  no oblidarem. Ara bé, n’hi ha una altra de més superficial i lleugera que, a mi personalment, em fa com a mínim somriure, quan hi penso. Abans l’hauria anomenat el leitmotiv del viatge; ara, com que no em vull quedar enrere n’hi dic el hashtag,

però - simplifiquem-ho - sempre se li ha dit i se li dirà el tema, en aquest cas, el tema del viatge. Vindria a ser aquella paraula o aquella frase amb la qual relaciono tot un viatge, perquè representa una peripècia, un entrebanc dramàtic – en aquell moment – o una situació còmica, i per anys que passin, només de sentir-la, en faig l’associació simultània.

Per al meu viatge a Irlanda, tindria el #tapacubos  - en català el plat o el tapaboques. En aquell moment no era tan purista amb l’idioma, perquè tapacubos va ser la paraula que li va quedar – aquest embellidor que va posat sobre la part metàl·lica de la roda del cotxe, com diu la paraula, per fer-la bella, bellíssima. I per què? Qui hagi anat a Irlanda, igual ja ho sap, però jo conduint per aquell preciós país 

Sí o no?

vaig deixar uns quants tapacubos pel camí perquè mai, mai no em vaig fer amb la distància de l’esquerra conduint amb el volant a la dreta. I no devia ser l’única perquè les cunetes n’anaven plenes de tapacubos. Si fins i tot al portaequipatges n’hi havia dos de recanvi!

De l’anada a Disneyland amb els nens, la pregunta recurrent formulada cada deu minuts va ser:

 #Que encara no arribem???

això des del primer peatge sortint de Tarragona. Curiós que a la tornada ja no preguntaven res. És ben veritat que l’anada sempre és diferent de la tornada. Deu ser que l’expectativa que posem en el viatge ens provoca aquesta mena d’ansietat.

Vaig anar amb la família a Galícia amb l’Estrella de Galicia – aleshores, l’únic tren que hi arribava des d’aquí – D’entrada, als meus fills els hi va fer gràcia que el tren es digués estrella, 

A qui no li fa gràcia viatjar en una estrella?

però de seguida la gràcia va anar in decrescendo. Aquell viatge donaria per un post sencer, però només vull dir que el hashtag va ser, lògicament #l’Estrella. Dotze hores al tren, si no m’erro, i de nit; a les vuit del vespre convertien els seients en lliteres i a dormir – o a estar-se dret – Sense altra alternativa, el teu cap s’havia de repenjar on fins feia cinc minuts hi havia hagut el cul del veí de compartiment; l’únic que s’interposava entre una cosa i l’altra era un llençol estretet que no abastava per a res; només era qüestió de col·locar-se estirat i no bellugar-se ni un pèl, que sinó ensumaves cul inevitablement. Si encara haguessin estat els culs de la família, rai, però els compartiments eren de dones o d’homes, i no pas de famílies. Allí ben quieta, a la llitera de dalt, tenia a un pam del nas totes les porqueries que els meus antecessors en el viatge s’havien dignat deixar-hi, ben il·luminades pel florescent que els hi donava un realç incomparable. Només anomenar l’Estrella, un cop arribats a Galícia, i pensar que l’havíem de tornar a agafar se’ns canviava l’humor a tots.

-         No, mama, no, si us plau...

-         No, papa no. Amb l’Estrella no!

Del viatge a Portugal me n’ha quedat el hashtag  #bus turístic i ja no he pujat mai més en cap. Vam agafar el circuit més llarg – perquè vam voler, és clar; si ho pots veure tot ben assegut, perquè s’ha de caminar? – Es va fer de nit fent el recorregut i un cop vista la part més cèntrica, el bus ens va portar per uns carrers menys transitats i menys il·luminats. És que s’havia de completar el circuit llarg! Els vidres es van omplir de baf – que algú m’ho expliqui, en ple mes de juliol. Com no fos que el conductor hagués engegat el diòxid de carboni per la dotzena de turistes pringats que encara quedaven al bus i que volien “no veure” Lisboa de nit...- En fi, que els fados em van agradar molt. I més coses, i tant!

El hashtag de l’excursió al Delta és el #barquet de perxar. Ja vaig explicar aquesta història a LO DELTA ENTRANYABLE 
 

https://www.facebook.com/jordi.gilferre

i si no l’heu llegit us convido a fer-ho. Allargareu aquesta estona de gaudi sobre trifulgues còmiques a la meva esquena, que si més no, hauran servit per fer aquesta xafogor més passadora.  Sinó, només dir-vos que el tema va donar per tot el dia d’excursió.

Com sempre em passa, no era d’això del que volia parlar – això només havia de ser la introducció - sinó del viatge que vaig fer fa quinze dies. Per no allargar-me més us l’explico en el proper post. Sí que us puc avançar que el hashtag era #l’oca i si algú s’aventura a endevinar on vaig anar, per descomptat serà molt ben rebut en els comentaris. Però aviso que el hashtag despista força i que d’entrada podeu descartar la regió francesa del Perigord, reialme de les oques per excel·lència, de les pobres oques, a qui engreixen el fetge per convertir-les en foie. Quin viatge, pobrissones!