Seria una mica pedant
voler parlar dels “meus viatges” quan tots ells han estat viatges modestos que
no han anat més enllà d’Europa. Resulta que els viatges més llunyans que he fet
com a viatgera abrandada, els he realitzat asseguda a la cadira i escrivint
relaxadament, sense suar, sense cansar-me, sense que les plantes dels peus se’m
quedin com una pedra. Els he gaudit tant aquests, que m’he plantejat fer-los
sempre així. Només m’ho he plantejat perquè és veritat, la comoditat és un gran
valor a tenir en compte, però penso que el meu pou de records i vivències d’on
vaig traient l’aigua de la vida – de la meva vida - estaria força eixut sense
haver trepitjat Auswitch, o les platges de la Normandia, o el País dels Càtars,
o... N’hi deu haver tants de llocs al món capaços d’arribar-nos i colpir-nos...!
Aquesta seria la vessant
profunda del viatge, la que ens deixa una empremta que mai no oblidarem. Ara bé, n’hi ha una altra de
més superficial i lleugera que, a mi personalment, em fa com a mínim somriure,
quan hi penso. Abans l’hauria anomenat el leitmotiv del viatge; ara, com que no
em vull quedar enrere n’hi dic el hashtag,
però - simplifiquem-ho - sempre se
li ha dit i se li dirà el tema, en aquest cas, el tema del viatge. Vindria a
ser aquella paraula o aquella frase amb la qual relaciono tot un viatge, perquè
representa una peripècia, un entrebanc dramàtic – en aquell moment – o una
situació còmica, i per anys que passin, només de sentir-la, en faig
l’associació simultània.
Per al meu viatge a
Irlanda, tindria el #tapacubos - en català el plat o el tapaboques. En aquell
moment no era tan purista amb l’idioma, perquè tapacubos va ser la paraula que li va quedar – aquest embellidor
que va posat sobre la part metàl·lica de la roda del cotxe, com diu la paraula,
per fer-la bella, bellíssima. I per què? Qui hagi anat a Irlanda, igual ja ho
sap, però jo conduint per aquell preciós país
 |
| Sí o no? |
vaig deixar uns quants tapacubos pel camí perquè mai, mai no em
vaig fer amb la distància de l’esquerra conduint amb el volant a la dreta. I no
devia ser l’única perquè les cunetes n’anaven plenes de tapacubos. Si fins i tot al portaequipatges n’hi havia dos de
recanvi!
De l’anada a Disneyland
amb els nens, la pregunta recurrent formulada cada deu minuts va ser:
#Que encara no arribem???
això des del primer
peatge sortint de Tarragona. Curiós que a la tornada ja no preguntaven res. És
ben veritat que l’anada sempre és diferent de la tornada. Deu ser que
l’expectativa que posem en el viatge ens provoca aquesta mena d’ansietat.
Vaig anar amb la família
a Galícia amb l’Estrella de Galicia –
aleshores, l’únic tren que hi arribava des d’aquí – D’entrada, als meus fills
els hi va fer gràcia que el tren es digués estrella,
 |
| A qui no li fa gràcia viatjar en una estrella? |
però de seguida la gràcia
va anar in decrescendo. Aquell viatge
donaria per un post sencer, però només vull dir que el hashtag va ser,
lògicament #l’Estrella. Dotze hores al tren, si no m’erro, i de nit; a les vuit
del vespre convertien els seients en lliteres i a dormir – o a estar-se dret – Sense
altra alternativa, el teu cap s’havia de repenjar on fins feia cinc minuts hi
havia hagut el cul del veí de compartiment; l’únic que s’interposava entre una
cosa i l’altra era un llençol estretet que no abastava per a res; només era
qüestió de col·locar-se estirat i no bellugar-se ni un pèl, que sinó ensumaves
cul inevitablement. Si encara haguessin estat els culs de la família, rai, però
els compartiments eren de dones o d’homes, i no pas de famílies. Allí ben
quieta, a la llitera de dalt, tenia a un pam del nas totes les porqueries que
els meus antecessors en el viatge s’havien dignat deixar-hi, ben il·luminades
pel florescent que els hi donava un realç incomparable. Només anomenar l’Estrella,
un cop arribats a Galícia, i pensar que l’havíem de tornar a agafar se’ns
canviava l’humor a tots.
-
No, mama, no, si us plau...
-
No, papa no. Amb l’Estrella no!
Del viatge a Portugal me
n’ha quedat el hashtag #bus turístic i
ja no he pujat mai més en cap. Vam agafar el circuit més llarg – perquè vam
voler, és clar; si ho pots veure tot ben assegut, perquè s’ha de caminar? – Es
va fer de nit fent el recorregut i un cop vista la part més cèntrica, el bus
ens va portar per uns carrers menys transitats i menys il·luminats. És que s’havia
de completar el circuit llarg! Els vidres es van omplir de baf – que algú m’ho
expliqui, en ple mes de juliol. Com no fos que el conductor hagués engegat el
diòxid de carboni per la dotzena de turistes pringats que encara quedaven al bus i que volien “no veure” Lisboa
de nit...- En fi, que els fados em van agradar molt. I més coses, i tant!
El hashtag de l’excursió
al Delta és el #barquet de perxar. Ja vaig explicar aquesta història a LO DELTA ENTRANYABLE
 |
| https://www.facebook.com/jordi.gilferre |
i si no l’heu llegit us convido a fer-ho. Allargareu aquesta
estona de gaudi sobre trifulgues còmiques a la meva esquena, que si més no,
hauran servit per fer aquesta xafogor més passadora. Sinó, només dir-vos que el tema va donar per
tot el dia d’excursió.
Com sempre em passa, no era
d’això del que volia parlar – això només havia de ser la introducció - sinó del
viatge que vaig fer fa quinze dies. Per no allargar-me més us l’explico en el
proper post. Sí que us puc avançar que el hashtag era #l’oca i si algú s’aventura
a endevinar on vaig anar, per descomptat serà molt ben rebut en els comentaris.
Però aviso que el hashtag despista força i que d’entrada podeu descartar la
regió francesa del Perigord, reialme de les oques per excel·lència, de les
pobres oques, a qui engreixen el fetge per convertir-les en foie. Quin viatge, pobrissones!
