Ja fa uns quants anys vaig tenir ocasió de conèixer de prop
una dona que patia maltractaments. Bàsicament patia maltractament psicològic, però també
alguna empenta i estrebada. I ja se sap que en el camp semàntic del maltractament, després
de l’empenta ve la bufetada.
El dia 25 vam celebrar el Dia
Internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Ja sé que la
part positiva d’aquesta “celebració” és per la conscienciació del problema, que
benvinguda sigui, però que terrible que s’hagi d’instituir un dia així! No cal
que arribi el dia perquè tots i totes haguem de pensar sovint en aquest tema.
Alguns homes – i vull remarcar alguns. Homes que em llegiu, Déu em guardi de
generalitzar! - s’encarreguen de recordar-nos-ho massa sovint.
Els mitjans de comunicació fan recompte de víctimes i tots ens esgarrifem de saber que una altra dona ha caigut.
No puc evitar pensar en aquests homes cada vegada que això
passa. Quins deuen ser els seus sentiments, les seves emocions, per arribar a
fer una cosa així?
Sembla que alguns homes estimen tant les seves dones que
abans que perdre-les prefereixen destruir-les i, evidentment, destruir-se; de
fet, ja eren homes destruïts. O ets meva
o no seràs de ningú, diuen, proclamen
en la intimitat.
Alguns altres, durant un temps van estimar la seva parella,
però en no complir prou les expectatives amb la brillantor que s’esperava – no
brillar prou al costat d’una perla com ell, no deixar prou brillant el terra,
no brillar-li prou els ulls en mirar-se’l - el desencís els porta a creure que
menyspreant-la i maltractant-la se sentiran millor. El menyspreu podria ser la
primera paraula en el camp semàntic que parlava.
També tenim els homes Pigmalió. La dona que els acompanya no
és ben bé el que volen, però ells pretenen modelar-la. En aparença són constructors,
només en aparença. Davant la impossibilitat de forjar un somni, tasca per la
qual s’havien sentit capacitats, la frustració és més gran que si mai no ho
haguessin intentat. La frustració és a l’avantsala del maltractament. No m’han sortit bé les coses, la culpa és
teva.
La casuística és més ampla, però en els tres grups n’hi
trobaríem un bon grapat d’aquests homes. Només parlo de la nostra societat
occidental; tots sabem que en d’altres, el maltractament a les dones està
institucionalitzat.
I segueixo preguntant-me pels pensaments d’aquests homes: on
estableixen la frontera entre l’amor i l’odi? Què són per a ells conceptes com
respecte i dignitat? Consideren la dona un ésser inferior, potser rebaixat a la
categoria d’objecte? Se li ocorreria a un home insultar un amic perquè porta
una camisa que no li agrada o donar-li un cop de puny perquè la pizza s’ha torrat
massa, un dia que el convida a sopar? No, eh que no? Així doncs, potser tot és
qüestió de força. La dona calla, la dona vol pau, la dona pren paciència, la
dona no s’hi torna.
La meva coneguda era una companya de feina, també amiga.
L’angoixa que li sobrevenia a l’hora de plegar i tornar cap a casa era atroç. Pobreta
meva! Jo li oferia d’anar a casa meva, tot i que en fer-ho no deixava de pensar
en els meus fills, per si a aquell bèstia se li ocorria venir a buscar-la. Però
ella mateixa es desnonava perquè no es volia ni imaginar quina podria ser la
resposta del seu home si no la trobava a casa quan arribés. La noia no tenia
gaires amics ni amigues, i penso que són importants, però moltes vegades no són
prou, perquè l’autoestima d’una dona maltractada no dóna ni per confiar les
penes a ningú. Vaig fer trucades al Servei d’Informació i Atenció a les dones.
Ella no s’atrevia ni a això, per por a què ell detectés la trucada.
-
Miri,
tinc una amiga que...
La interlocutora devia pensar, com acostuma a passar, que el
problema era meu.
-
Sí,
però ha de venir ella, eh?
-
Però...
aquí... personalment?
-
Sí,
sí, ella mateixa aquí.
No hi va anar mai. La por la podia. El calvari va tenir dues
etapes. Aquesta va ser la primera. La segona va començar quan ella va aplegar
prou coratge per deixar-lo. Ja no treballàvem juntes llavors, però el que
m’explicava quan ens trobàvem era de pel·lícula de terror. Amb l’ordre
d’allunyament no n’hi havia prou i les maneres d’atansar-s’hi, no les explicaré,
fan esborronar. En aquell home s’hi havia succeït les tres modalitats i per
aquest ordre: Pigmalió, expectatives no complertes i meva o
de ningú.
Aquest és l’únic cas que jo vaig conèixer de prop i puc
assegurar que de totes les idees per intentar treure la meva amiga d’aquell
malson no n’hi havia cap de bona ni efectiva. Crec que ja ho vaig dir algun dia
en un post: Ho tens mol difícil quan ensopegues amb un home d’aquests!
La meva amiga se’n va sortir.
És veritat que l’educació, la conscienciació, la
mentalització són molt importants, però crec que els maltractadors porten un
virus molt endins, que només surt amb la dona que algun dia van estimar i en
alguns casos que encara creuen que estimen. És un virus que augmenta de volum i
agafa múscul a mesura que es va exercitant. Però jo tinc una teoria i potser us
sonarà a exaltació de la violència. Què tal si la dona aprengués a defensar-se?
Amb força no, amb traça. I des de nenes; igual que aprenen a nedar, aprendre a
defensar-se. Si a la primera empenta l’agressor rebés una resposta a l’alçada
de les circumstàncies, potser la segona vegada s’hi pensaria una mica i el
virus, així ben quiet, es començaria a inhibir per comptes de créixer.
Així ho fa un personatge secundari de la meva novel·la que,
per cert, aquest mes que ve ja us podré començar a explicar. Després d’un
ensurt majúscul es posa a aprendre karate i els futurs agressors mai més no en surten
de franc. Ei, no hi surt el Jackie Chan a la meva novel·la, eh?, però els cops
de peu i braç estesos que dóna la Sandra no tenen res a envejar-li.
Pot semblar que estic trivialitzant el tema, però no és així.
Crec fermament que si totes les dones sabessin defensa personal, aquest abús de
força dels homes maltractadors quedaria força disminuït. O sigui que la
violència no només no augmentaria, sinó que disminuiria. Veig improbable que
ells també n’aprenguessin, però si ho fessin, aleshores sí que eradicaríem el
virus. L’autocontrol, un dels valors que es defensen i en el qual entrenen
totes les disciplines de defensa
personal, ompliria el món i no se’n solucionarien pocs de problemes.
 |
| La defensa personal va ser la seva solució |
