diumenge, 29 de novembre de 2015

ALGUNS HOMES

                                                
Ja fa uns quants anys vaig tenir ocasió de conèixer de prop una dona que patia maltractaments. Bàsicament patia maltractament psicològic, però també alguna empenta i estrebada. I ja se sap que en el camp semàntic del maltractament, després de l’empenta ve la bufetada.
El dia 25 vam celebrar el Dia Internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Ja sé que la part positiva d’aquesta “celebració” és per la conscienciació del problema, que benvinguda sigui, però que terrible que s’hagi d’instituir un dia així! No cal que arribi el dia perquè tots i totes haguem de pensar sovint en aquest tema. Alguns homes – i vull remarcar alguns. Homes que em llegiu, Déu em guardi de generalitzar! - s’encarreguen de recordar-nos-ho massa sovint. 























Els mitjans de comunicació fan recompte de víctimes i tots ens esgarrifem de saber que una altra dona ha caigut.
No puc evitar pensar en aquests homes cada vegada que això passa. Quins deuen ser els seus sentiments, les seves emocions, per arribar a fer una cosa així?
Sembla que alguns homes estimen tant les seves dones que abans que perdre-les prefereixen destruir-les i, evidentment, destruir-se; de fet, ja eren homes destruïts. O ets meva o no seràs de ningú, diuen, proclamen en la intimitat.
Alguns altres, durant un temps van estimar la seva parella, però en no complir prou les expectatives amb la brillantor que s’esperava – no brillar prou al costat d’una perla com ell, no deixar prou brillant el terra, no brillar-li prou els ulls en mirar-se’l - el desencís els porta a creure que menyspreant-la i maltractant-la se sentiran millor. El menyspreu podria ser la primera paraula en el camp semàntic que parlava.
També tenim els homes Pigmalió. La dona que els acompanya no és ben bé el que volen, però ells pretenen modelar-la. En aparença són constructors, només en aparença. Davant la impossibilitat de forjar un somni, tasca per la qual s’havien sentit capacitats, la frustració és més gran que si mai no ho haguessin intentat. La frustració és a l’avantsala del maltractament. No m’han sortit bé les coses, la culpa és teva.




La casuística és més ampla, però en els tres grups n’hi trobaríem un bon grapat d’aquests homes. Només parlo de la nostra societat occidental; tots sabem que en d’altres, el maltractament a les dones està institucionalitzat.
I segueixo preguntant-me pels pensaments d’aquests homes: on estableixen la frontera entre l’amor i l’odi? Què són per a ells conceptes com respecte i dignitat? Consideren la dona un ésser inferior, potser rebaixat a la categoria d’objecte? Se li ocorreria a un home insultar un amic perquè porta una camisa que no li agrada o donar-li un cop de puny perquè la pizza s’ha torrat massa, un dia que el convida a sopar? No, eh que no? Així doncs, potser tot és qüestió de força. La dona calla, la dona vol pau, la dona pren paciència, la dona no s’hi torna.
La meva coneguda era una companya de feina, també amiga. L’angoixa que li sobrevenia a l’hora de plegar i tornar cap a casa era atroç. Pobreta meva! Jo li oferia d’anar a casa meva, tot i que en fer-ho no deixava de pensar en els meus fills, per si a aquell bèstia se li ocorria venir a buscar-la. Però ella mateixa es desnonava perquè no es volia ni imaginar quina podria ser la resposta del seu home si no la trobava a casa quan arribés. La noia no tenia gaires amics ni amigues, i penso que són importants, però moltes vegades no són prou, perquè l’autoestima d’una dona maltractada no dóna ni per confiar les penes a ningú. Vaig fer trucades al Servei d’Informació i Atenció a les dones. Ella no s’atrevia ni a això, per por a què ell detectés la trucada.
-         Miri, tinc una amiga que...
La interlocutora devia pensar, com acostuma a passar, que el problema era meu.
-         Sí, però ha de venir ella, eh?
-         Però... aquí... personalment?
-         Sí, sí, ella mateixa aquí.
No hi va anar mai. La por la podia. El calvari va tenir dues etapes. Aquesta va ser la primera. La segona va començar quan ella va aplegar prou coratge per deixar-lo. Ja no treballàvem juntes llavors, però el que m’explicava quan ens trobàvem era de pel·lícula de terror. Amb l’ordre d’allunyament no n’hi havia prou i les maneres d’atansar-s’hi, no les explicaré, fan esborronar. En aquell home s’hi havia succeït les tres modalitats i per aquest ordre: Pigmalió, expectatives no complertes i  meva o de ningú.
Aquest és l’únic cas que jo vaig conèixer de prop i puc assegurar que de totes les idees per intentar treure la meva amiga d’aquell malson no n’hi havia cap de bona ni efectiva. Crec que ja ho vaig dir algun dia en un post: Ho tens mol difícil quan ensopegues amb un home d’aquests!
La meva amiga se’n va sortir.
És veritat que l’educació, la conscienciació, la mentalització són molt importants, però crec que els maltractadors porten un virus molt endins, que només surt amb la dona que algun dia van estimar i en alguns casos que encara creuen que estimen. És un virus que augmenta de volum i agafa múscul a mesura que es va exercitant. Però jo tinc una teoria i potser us sonarà a exaltació de la violència. Què tal si la dona aprengués a defensar-se? Amb força no, amb traça. I des de nenes; igual que aprenen a nedar, aprendre a defensar-se. Si a la primera empenta l’agressor rebés una resposta a l’alçada de les circumstàncies, potser la segona vegada s’hi pensaria una mica i el virus, així ben quiet, es començaria a inhibir per comptes de créixer.
Així ho fa un personatge secundari de la meva novel·la que, per cert, aquest mes que ve ja us podré començar a explicar. Després d’un ensurt majúscul es posa a aprendre karate i els futurs agressors mai més no en surten de franc. Ei, no hi surt el Jackie Chan a la meva novel·la, eh?, però els cops de peu i braç estesos que dóna la Sandra no tenen res a envejar-li.
Pot semblar que estic trivialitzant el tema, però no és així. Crec fermament que si totes les dones sabessin defensa personal, aquest abús de força dels homes maltractadors quedaria força disminuït. O sigui que la violència no només no augmentaria, sinó que disminuiria. Veig improbable que ells també n’aprenguessin, però si ho fessin, aleshores sí que eradicaríem el virus. L’autocontrol, un dels valors que es defensen i en el qual entrenen totes les disciplines de  defensa personal, ompliria el món i no se’n solucionarien pocs de problemes.


La defensa personal va ser la seva solució

21 comentaris:

  1. La tossuderia violenta, la inexplicable conducta, la injustificada agressió, la injusta, l'abusiva, .. i un etcètera lamentablement llarg i que sembla que no tinguin aturador, un dia o altre, i quan abans millor s'han d'acabar.
    Els jutges i la policia sembla que no hi posen suficient interès. No podem suportar ni un any més, xifres tan elevades de víctimes, que ho són pel sol fet de ser dones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que dóna la impressió que els tarats encara agafin idees quan hi han casos de mort per maltractament. A vegades surten encadenats, un i un altre i un altre. A banda de la llarga història de la superioritat dels homes sobre les dones, sap greu de dir-ho, però hi ha molta gent que no està fina i si es donen les circumstàncies, el virus apareix.

      Elimina
  2. No em sembla pas que frivolitzis, he llegit el post amb molt interès perquè ja es nota que saps de què parla. Aquest és el tipus de maltractament més extrem, el que ens costa d'entendre a la majoria, per sort. Però hi ha altres tipus molt més subtils i comuns, i segur que tots hi acabem caient sense voler. Potser aquests s'arreglaran amb el temps i l'educació, i amb esforç de tots. Però davant de la violència física, em sembla una bona solució el respondre a la primera. Quan hi ha algú que domina i l'altre és submís, d'aquí ja no et treuen. Ara, una cleca a temps a algú que intenta propassar-se potser faria passar les ganes a més d'un. Sembla un contrasentit atacar la violència amb més violència, però qualsevol cosa que arribar als extrems que expliques, com el de la teva amiga, i això que ens has estalviat els pitjors detalls...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, XeXu, potser fa de mal comparar, però és com si a un fill li deixes passar tot o a un gos, un gat no li ensenyes res. A la llarga se't pugen a l'esquena. Està clar que aquí hi hauria un marge de tolerància, però en el cas que ens ocupa, zero. És que aquest cas el vaig viure i veure l'angoixa i la impotència per trobar cap solució i que jo mateixa m'hi implicava però tampoc no n'hi trobava cap, em fa pensar-hi molt cada vegada que hi ha un cas d'aquests.

      Elimina
  3. No em sembla a mi tampoc que frivolitzis. I no em sembla gens mala idea que les dones aprenguin a defensar-se.

    Però també crec que on s'ha de fer més feina és a dins. En la mentalitat d'aquestes dones. Que no deixin passar el temps, que no disculpin ni una agressió, que no ho deixin espatllar més. Perquè si detectem aquestes persones (homes o dones, que també n'hi ha) que pretenen canviar l'altre i construir-lo com en un motllo a mida i no deixéssim que les coses arribessin gaire lluny, crec que tot seria més fàcil.

    És que saps? Crec que una dona que sabés karate, però no detectés el tipus d'home amb qui està vivint, podria molt i molt fàcilment no utilitzar la seva capacitat... pensant que no tornaria a passar, pensant que si ho fa ell no la perdonaria mai, pensant...

    Hi ha una crítica constant a tot el que es fa, hi ha una recerca de l'aïllament, hi ha sempre una posició d'ésser superior que diu sempre com han de ser les coses... hi ha un home seductor que un cop ja ha aconseguit la dona que volia canvia totalment el seu comportament... i així un llarg etc... s'ha de detectar com més aviat millor. Mai no és fàcil separar-se d'una persona així, però una cosa és certa. Cada dia que es deixa passar ho complica més i més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, segurament que, si no recordo malament la teva professió, en saps més tu que jo del tema. L'he tocat perquè vaig conèixer aquest cas de prop i he volgut aportar el meu granet de sorra. Però està clar que la solució és molt complexa i que les dones són una peça tan important com els homes, en el sentit que ho han de veure i aturar-ho a temps. El problema moltes vegades també són els sentiments: suposo que vols salvar la relació amb la persona que estimes, que un dia va ser molt gran i molt forta i girar-t'hi, amb el karate o amb les paraules, enfrontar-t'hi i plantar cara potser es veu com l'inici d'un final, al qual no es voldria arribar mai. Temps després és quan una s'adona que el que té ara és molt pitjor perquè ja no se'n pot sortir.

      Elimina
  4. Sembla mentida que en ple segle vint-i-u, aquesta problemàtica estigui encara tan vigent... Sort que la teva amiga se'n va sortir.
    Jo penso que és bàsic educar el jovent, als nois perquè no es creguin amos de ningú i a les noies perquè al primer indici de violència, d'un amic o d'un company, sàpiguen fer-se valdre i treure les ungles si cal( sentit figurat), cap dona pel fet de ser-ho és menys que cap home igual que l'home tampoc és menys que cap dona...Tots i totes tenen els mateixos drets (i els mateixos deures).
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que jo trobo que ja fa molt de temps que s'educa en aquests valors, Roser. No vol dir que no s'hagi de fer, però és com si fes poc efecte. Com si els tocats pel virus s'envalentonessin quan veuen tota la remor en contra, com si se sentissin desafiats i diguessin: Aquí estic jo! Però no ens podem aturar i les dones, tal com deia la Carme, sobretot les dones han de reconèixer els senyals i fora!

      Elimina
  5. El problema és que sembla que res no canvia, l'altra dia m'explicava una psicòloga que està horroritzada en veure els casos de noies joves que defensen que la seva parella te raó quan les amenaça o inclús les agredeix ja que s'ho han merescut. Quelcom estem fent malament en l'educació dels joves, o potser els patrons que es segueixen són els que veuen en serials americans. En la cultura de la força o la de l'agressivitat sempre guanya el més fort físicament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé, Albert, no sé què està passant, però amb tota la conscienciació des de l'escola, i amb tota la moguda social, no s'entèn que continuem igual o pitjor. Li deia a la Carme més amunt que els sentiments hi juguen un paper important. Les noies no volen perdre aquella persona a qui fins ara han considerat la més important i reclamar que no l'està tractant bé, més que un dret es deu veure com un obstacle en la relació: que no s'enfadi, que no em deixi... Ho puc entendre en noies joves, però no a unes altres edats i amb una certa experiència.

      Elimina
  6. Continue pensant que mentre els joves no en prenguen consciència i es posen decididament en contra, aquesta violència no acabarà. L'altre dia, una companya em va comentar que el seu fill deia que tants casos de maltractament són ficticis, i que si alguns són veritat és perquè elles, les dones, encabronen (disculpeu l'expressió) els seus marits. El noi que diu això no té parella, és la seua opinió, i té 33 anys!!!

    ResponElimina
  7. Hola Novesflors, per mi tot vé del prehistòric concepte de superioritat dels homes sobre les dones. Les dones no poden encabronar els seus marits, no hi tenen dret. La paraula ja té miga, no per tu, sinó pel noi, perquè què vol dir encabronar? no endevinar-li el pensament o el desig? Contestar-li? Dir no? En canvi els homes no només poden encabronar les seves dones, sinó que les poden insultar, maltractar, menysprear i matar. Apa ja hem conjugat bé el verb! Conec homes que també ho diuen això i a més a més diuen que d'homes maltractats també n'hi ha d'haver molts. En tot cas, no els maten, oi?

    ResponElimina
  8. És evident que el problema és d'educació. Però és un problema atàvic que es porta molt endins i que, pel que es demostra, és difícil d'eradicar. El creure's superior, l'afany de possessió, una gelosia patològica tornen monstres a homes en aparença normals.
    No sé si el que la dona aprengues a defendre's seria la solució, però mai està de més saber-ne.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Glòria, com bé diu la Carme, l'actitud de la dona és molt important. És un detall que jo donava per suposat en el post, que la dona sempre estaria disposada a defensar-se i això no sempre és així. La por, els sentiments, el caràcter hi juguen molt. Una dona pot tenir les eines a l'abast: les paraules, la defensa personal, inclús el recolzament, però si falla el convenciment que té el dret de defensar-se, ho hem perdut tot. L'educació ha d'anar dirigida tant a homes com a dones, però potser enfocada diferent, perquè els problemes dels uns són diferents del de les altres.

      Elimina
  9. Doncs es curiós havent-ho dit tu, però es que no em sembla pas malament la autodefensa personal com a una de les solucions. Perquè sempre es parla de "conscienciar" als homes, com si en aquests casos de violència física es pogués convèncer algú violent que deixi de ser-ho mitjançant campanyes publicitàries. Sembla comprovat que hi ha un grup d'individus tarats que tenen en comú un comportament violent "només en la intimitat de la seva llar". Per a la resta del grup social són individus normals, fins i tot simpàtics. Quan la violència se'ls va de les mans i cometen un assassinat, ningú en el seu veïnat havia sentit res, ni s'havia imaginat que aquell home tan normal que li pujava la bossa de la compra a la iaia del quart esquerra, portés uns quants anys agredint la seva dona i atemorint als seus fills... I aquests mateixos desgraciats, poden estimar al seu gat.

    No se exactament com dir-ho sense semblar que estic posant la responsabilitat sobre la víctima, perquè no es així, la víctima es la víctima i prou pena en té, però es el mateix que et van dir en el servei d'informació i atenció a les dones, es la víctima la que ha d'aconseguir el valor per fer el pas i demanar l'ajuda perquè es pugui actuar contra aquests malparits.

    ResponElimina
  10. Eiii! Per una vegada, benvolgut Pons, sembla que estem d'acord i no saps com me n'alegro.
    El que em sobta és que trobis curiós que ho digui jo. Què passa? Sóc pacífica per excel·lència? Home, m'agrada la pau a mi també, a tots els nivells, i m'han d'emprenyar molt perquè proposi una solució com aquesta, però mira, també tinc cops amagats jo i cada vegada que sé d'una agresió a una dona se'm puja la sang al cap. Alguns homes no poden acceptar que les dones tenim tants drets com ells i jo no puc acceptar que ells es pensin que els tenen tots sobre nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des que la dona va sortir d'una costella d'Adam, els homes i les Esglésies ja tenien clar qui manava. I encara ara, les occidentals que es posen vel i es converteixen a l'islamisme, vol dir que estan contentes de ser esclavitzades.
      Entre nosaltres, la noia tria el més fort i moltes vegades el més cruel. No s'hi tornen, ells ja eren així.
      ¿I les donetes esclavitzades amb talons d'agulla, botox i figura bisturí?
      No pateixis, Teresa, que són difícils de convèncer, elles i ells
      Com diu un amic: és trist, però és així.

      Elimina
    2. Doncs sí que és trist, Olga. Però no em vull resignar a creure que tot és en la base del gènere, home o dona. Des de sempre, ens han mostrat l'home superior a la dona, però és a través de l'aprenentatge inconscient que ens ho hem cregut. Penso que també és a través de l'aprenentatge que hem de fer el camí invers. Ara que ni tu ni jo segurament no ho veurem. Són molts segles per compensar.

      Elimina
  11. jo crec que ni amb coneixements de defensa personal seria prou, el que cal en tot cas és aprofundir en la defensa emocional, el masclisme existeix i tant arrelat està en aquests alguns homes com en algunes dones ....es fomenta una relació de dependència emocional i sentimental , un sentiment d'inferioritat en unes i en altres ......no n'hi hauria prou .....

    ResponElimina
  12. D'acord, Elfree, però tot ajuda. En alguns casos saber-se defensar i parar els peus a temps al maltractador és clau. En altres casos, com bé dius, no servirà de res. Hi ha massa gent acomplexada pel món - parlo de maltractadors i maltractats- i aquests sentiments es transmeten amb la conducta. Només queda educar i persistir.

    ResponElimina