Recordo, de joveneta i des
que tinc memòria, sentir cantar a la meva mare cançons de les que sonaven en
aquella època per la ràdio. També quan la mare anava al tros de bon matí, la
meva padrina em venia a despertar cantant; quasi sempre cançons pietoses i
d’església. La tieta, la germana de la meva mare, cantava a dalt de l’escenari;
com els àngels m’han dit.
La família nombrosa del meu
pare – de sis germans n’han sortit fins ara cinquanta descendents – són molt de
la gresca i dins de la gresca hi entra, irremeiablement i sortosa, el cantar
tots junts a ple pulmó. Les festes Mançana – aquest és el nostre renom – deixen
empremta allà on sigui que les celebrem, per la gresca i les cançons que
entonem, cantem i a vegades bramem. Res a veure amb les de la tieta a dalt de
l’escenari.
Jo també cantava sempre: per
casa, a la capella, al tros plegant avellanes – no sabeu quina cosa més plàcida
és plegar avellanes una a una i com de lent avança el sol – en el grup de folk
de la colla, a missa, on semblava que entre la guitarra i els cants la fe
s’afermava, i... En sec es van acabar els cants. Sense adonar-me’n vaig deixar
de cantar. Crec que va coincidir amb l’anar a viure a la ciutat i enrolar-me en
el vaixell de les responsabilitats.
No només era això |
Eufemisme de responsabilitat, és això |
Bé, no és cert del tot perquè amb els
fills, al posar-los al llit i jugant o viatjant també cantava, però mai més de
la manera espontània que ho havia fet abans.
No he aprofundit en el tema,
però diuen que ara es canta menys perquè tothom té més problemes. Quins problemes?
Abans no tenien problemes? Potser més aviat és que ara els nostres cants queden
silenciats per la remor constant que ens envolta i que fa impossible que agafem
el to.
A que deu obeir avui aquesta
obertura simfònica? Resulta que com que ara torno a cantar – i no a la dutxa,
si us plau! Quin clàssic! – sinó cuinant, conduint, en la meva caminada diària
– algú va pensar que feia broma a LA DIETA? – també a vegades per distreure
algú molt proper que ho necessita i d’altres per impressionar la Lila, ja només
em faltaven els de OH HAPPY DAY! perquè comencés a sentir la necessitat de
cantar més enllà. I és que s’ho passen tan bé cantant! I ballant, també, també;
també m’atreu aquest invent de fer sortir els cantaires de la seva formació. Sí
que després arriben les nominacions i els veus patir.
Per cert, sempre havia
associat aquesta paraula a quelcom positiu, com a finalistes – bons, per
descomptat - d’un premi de cinema, de música, no sé si dels Nobel... i ara
resulta que nominen, per dir-ho d’alguna manera, als menys bons. La primera
nominació que recordo, en aquest sentit de nominació-eliminació és la de
“Operación triumfo” perquè dels altres programes on nominaven, amb veure el
primer ja en tenia prou.
Resulta que la meva companya
lletraferida, Carme, s’ha prejubilat i com que té por d’avorrir-se – jo, és
clar, no li he dit res del que sé sobre la jubilació i l’avorriment, per no
desencantar-la – doncs, normal! es busca activitats. Un dia, parlant-ne vam
veure que coincidíem en el tema del cant i vam decidir buscar una coral. En vam
trobar una que cantava sense partitura i que, per tant, prometia estar, marcant
les distàncies necessàries, en la línia del “Oh happy day”. Ja ens vèiem
aixecant ara la cameta, ara el braç, ara fent el cor, ara el solo, ara aprenent
la cançó i després demostrant que ens la sabíem. Tot eren avantatges i com que
nosaltres no anàvem a cap concurs, no calia patir per les nominacions, la part
més dura.
Vam anar a fer una prova. Jo
no n’havia fet mai cap, la Carme, sí; jo em vaig preparar una cançó a casa,
ella em penso que també; jo estava nerviosa i il·lusionada, ella deia que no,
però segur que sí.
Vam cantar una rere l’altra.
La-la-la-la-la-la-la-la-laaaa, amb diferents escales segons la nota que ens
marcava la jove directora de la coral amb el piano. Després una cançoneta – si
ja sabia jo... – i alguna cosa més que ja he començat a oblidar. La memòria
selectiva va molt bé en aquests casos.
-
Bé, molt bé, molt bé – va dir la directora –
Ara si us podeu esperar a fora un moment...
-
I tant! – vam dir totes dues amb diligència.
Què era un moment d’esperar a fora si de seguida podríem començar a cantar? El
somni de la nostra vida, des de feia quatre dies.
En cinc minuts, directora i
assessora ja havien fet les seves deliberacions.
-
Sí, canteu bé... però... vosaltres que
n’espereu d’aquesta coral?
-
A mi m’agrada cantar – va dir la Carme.
-
Sí, a mi també – i vaig afegir – cantar i
també passar-nos-ho bé, no?
Ai, il·lusa de mi que no
vaig saber veure que aquella era una pregunta trampa i la meva resposta ens hi
feia caure de ple!
-
Canteu bé, però no per aquesta coral.
I aquí vam començar a perdre
allò que semblava guanyat. Amb tot, no n’estava segura del tot, perquè la
directora era estrangera, no parlava gaire clar i com que jo sordejo... Així
que vaig avançar el cap una mica, estil aneguet.
-
És que necessitem un altre perfil. Aquí no
venim a passar-nos-ho bé – oh frase maleïda! – Nosaltres treballem molt.
La meva amiga de seguida va
dir.
-
Ah val, val, d’acord.
Però jo no em conformava.
-
I quin perfil busqueu? – vaig preguntar.
-
Un altre. Aquí treballem molt.
-
Sí, sí, això ja ens ho has dit.
-
Treballem molt, eh que sí? – va dir
dirigint-se a l’assessora còmplice – Moltes cançons són en anglès i ens les hem
d’aprendre de memòria.
Jo no em rendia. Em
vaig mirar la Carme, que ha viatjat per
mig món defensant-se en anglès. Jo no, però de joveneta memoritzava totes les
cançons en anglès, en francès, en català, en castellà i en swahili, si convenia.
Vaig dreçar l’esquena i el coll, estil cigne
-
Però,
perdona, què us fa suposar que nosaltres no treballarem, que no ens podrem
aprendre una cançó en anglès?
Potser per la mirada que la
directora va llençar a l’assessora, vaig pensar que en aquell mateix moment
sentiria la veu del Risto Mejide que deia:
-
Sou una merda com a cantants, dediqueu-vos a
una altra cosa, no feriu més l’oïda dels que us escolten. Esteu nominades!!!
Però la jove directora sense
arguments, només va dir:
-
No, és que no teniu el perfil, no el teniu.
Vam sortir totes dues amb la
cua entre cames.
-
Som massa grans, Teresa – es va lamentar la
Carme.
-
Jo no! – vaig saltar – Jo massa grassa!
-
I si no ens han volgut perquè sóc jo la que
no canto bé?
-
Punyeta! I si ha sigut al revés?
Ja fa quinze dies d’això i
he tingut temps de reflexionar. Em sembla que ja ho tinc. Després de quaranta
anys treballant, quan a un li diuen que ha acabat, es veu que l’expressió del
rostre canvia. Jo em pensava que canviava a bé, a satisfacció, a relaxació, en
fi a tot allò que parlava a LLIURE RIMA AMB... Potser mai no m’hi he fixat – prometo
fer-ho a partir d’ara – però a la millor la nostra expressió també diu: No
penso treballar més en la vida, només faré coses per passar-m’ho bé. I és clar,
amb aquesta carta de presentació és fàcil que et nominin en llocs on s’hi
treballa tant, tant dur i on ningú no va a passar-s’ho bé. Fins i tot pot
passar que, amb aquesta cara, et nominin
abans de començar.
En fi, m’he après una cançó
en anglès, m’ha costat molt, eh? Normal, no tinc l’actitud... però al final me
n’he sortit. M’he gravat perquè la pugueu escoltar. A veure si us agrada.
Ei, us ho havíeu cregut?
Però si ho sap tothom que no entono gens, malgrat haver cantat tant, i que la meva és una memòria una mica, una miqueta més gran que
la del peix.