dimarts, 20 d’octubre de 2015

NOMINADES

                                        
Recordo, de joveneta i des que tinc memòria, sentir cantar a la meva mare cançons de les que sonaven en aquella època per la ràdio. També quan la mare anava al tros de bon matí, la meva padrina em venia a despertar cantant; quasi sempre cançons pietoses i d’església. La tieta, la germana de la meva mare, cantava a dalt de l’escenari; com els àngels m’han dit.
La família nombrosa del meu pare – de sis germans n’han sortit fins ara cinquanta descendents – són molt de la gresca i dins de la gresca hi entra, irremeiablement i sortosa, el cantar tots junts a ple pulmó. Les festes Mançana – aquest és el nostre renom – deixen empremta allà on sigui que les celebrem, per la gresca i les cançons que entonem, cantem i a vegades bramem. Res a veure amb les de la tieta a dalt de l’escenari.
Jo també cantava sempre: per casa, a la capella, al tros plegant avellanes – no sabeu quina cosa més plàcida és plegar avellanes una a una i com de lent avança el sol – en el grup de folk de la colla, a missa, on semblava que entre la guitarra i els cants la fe s’afermava, i... En sec es van acabar els cants. Sense adonar-me’n vaig deixar de cantar. Crec que va coincidir amb l’anar a viure a la ciutat i enrolar-me en el vaixell de les responsabilitats.

No només era això
Eufemisme de responsabilitat, és això

                                                                       


                                                                                                                             




Bé, no és cert del tot perquè amb els fills, al posar-los al llit i jugant o viatjant també cantava, però mai més de la manera espontània que ho havia fet abans.
No he aprofundit en el tema, però diuen que ara es canta menys perquè tothom té més problemes. Quins problemes? Abans no tenien problemes? Potser més aviat és que ara els nostres cants queden silenciats per la remor constant que ens envolta i que fa impossible que agafem el to.
A que deu obeir avui aquesta obertura simfònica? Resulta que com que ara torno a cantar – i no a la dutxa, si us plau! Quin clàssic! – sinó cuinant, conduint, en la meva caminada diària – algú va pensar que feia broma a LA DIETA? – també a vegades per distreure algú molt proper que ho necessita i d’altres per impressionar la Lila, ja només em faltaven els de OH HAPPY DAY! perquè comencés a sentir la necessitat de cantar més enllà. I és que s’ho passen tan bé cantant! I ballant, també, també; també m’atreu aquest invent de fer sortir els cantaires de la seva formació. Sí que després arriben les nominacions i els veus patir. 
Per cert, sempre havia associat aquesta paraula a quelcom positiu, com a finalistes – bons, per descomptat - d’un premi de cinema, de música, no sé si dels Nobel... i ara resulta que nominen, per dir-ho d’alguna manera, als menys bons. La primera nominació que recordo, en aquest sentit de nominació-eliminació és la de “Operación triumfo” perquè dels altres programes on nominaven, amb veure el primer ja en tenia prou.
Resulta que la meva companya lletraferida, Carme, s’ha prejubilat i com que té por d’avorrir-se – jo, és clar, no li he dit res del que sé sobre la jubilació i l’avorriment, per no desencantar-la – doncs, normal! es busca activitats. Un dia, parlant-ne vam veure que coincidíem en el tema del cant i vam decidir buscar una coral. En vam trobar una que cantava sense partitura i que, per tant, prometia estar, marcant les distàncies necessàries, en la línia del “Oh happy day”. Ja ens vèiem aixecant ara la cameta, ara el braç, ara fent el cor, ara el solo, ara aprenent la cançó i després demostrant que ens la sabíem. Tot eren avantatges i com que nosaltres no anàvem a cap concurs, no calia patir per les nominacions, la part més dura.
Vam anar a fer una prova. Jo no n’havia fet mai cap, la Carme, sí; jo em vaig preparar una cançó a casa, ella em penso que també; jo estava nerviosa i il·lusionada, ella deia que no, però segur que sí.
Vam cantar una rere l’altra. La-la-la-la-la-la-la-la-laaaa, amb diferents escales segons la nota que ens marcava la jove directora de la coral amb el piano. Després una cançoneta – si ja sabia jo... – i alguna cosa més que ja he començat a oblidar. La memòria selectiva va molt bé en aquests casos.
-      Bé, molt bé, molt bé – va dir la directora – Ara si us podeu esperar a fora un moment...
-      I tant! – vam dir totes dues amb diligència. Què era un moment d’esperar a fora si de seguida podríem començar a cantar? El somni de la nostra vida, des de feia quatre dies.
En cinc minuts, directora i assessora ja havien fet les seves deliberacions.
-      Sí, canteu bé... però... vosaltres que n’espereu d’aquesta coral?
-      A mi m’agrada cantar – va dir la Carme.
-      Sí, a mi també – i vaig afegir – cantar i també passar-nos-ho bé, no?
Ai, il·lusa de mi que no vaig saber veure que aquella era una pregunta trampa i la meva resposta ens hi feia caure de ple!
-      Canteu bé, però no per aquesta coral.
I aquí vam començar a perdre allò que semblava guanyat. Amb tot, no n’estava segura del tot, perquè la directora era estrangera, no parlava gaire clar i com que jo sordejo... Així que vaig avançar el cap una mica, estil aneguet.
-      És que necessitem un altre perfil. Aquí no venim a passar-nos-ho bé – oh frase maleïda! – Nosaltres treballem molt.
La meva amiga de seguida va dir.
-      Ah val, val, d’acord.
Però jo no em conformava.
-      I quin perfil busqueu? – vaig preguntar.
-      Un altre. Aquí treballem molt.
-      Sí, sí, això ja ens ho has dit.
-      Treballem molt, eh que sí? – va dir dirigint-se a l’assessora còmplice – Moltes cançons són en anglès i ens les hem d’aprendre de memòria.
Jo no em rendia. Em vaig  mirar la Carme, que ha viatjat per mig món defensant-se en anglès. Jo no, però de joveneta memoritzava totes les cançons en anglès, en francès, en català, en castellà i en swahili, si convenia. Vaig dreçar l’esquena i el coll, estil cigne
-       Però, perdona, què us fa suposar que nosaltres no treballarem, que no ens podrem aprendre una cançó en anglès?
Potser per la mirada que la directora va llençar a l’assessora, vaig pensar que en aquell mateix moment sentiria la veu del Risto Mejide que deia:
-      Sou una merda com a cantants, dediqueu-vos a una altra cosa, no feriu més l’oïda dels que us escolten. Esteu nominades!!!
Però la jove directora sense arguments, només va dir:
-      No, és que no teniu el perfil, no el teniu.
Vam sortir totes dues amb la cua entre cames.
-      Som massa grans, Teresa – es va lamentar la Carme.
-      Jo no! – vaig saltar – Jo massa grassa!
-      I si no ens han volgut perquè sóc jo la que no canto bé?
-      Punyeta! I si ha sigut al revés?
Ja fa quinze dies d’això i he tingut temps de reflexionar. Em sembla que ja ho tinc. Després de quaranta anys treballant, quan a un li diuen que ha acabat, es veu que l’expressió del rostre canvia. Jo em pensava que canviava a bé, a satisfacció, a relaxació, en fi a tot allò que parlava a LLIURE RIMA AMB...  Potser mai no m’hi he fixat – prometo fer-ho a partir d’ara – però a la millor la nostra expressió també diu: No penso treballar més en la vida, només faré coses per passar-m’ho bé. I és clar, amb aquesta carta de presentació és fàcil que et nominin en llocs on s’hi treballa tant, tant dur i on ningú no va a passar-s’ho bé. Fins i tot pot passar que, amb aquesta cara,  et nominin abans de començar.
En fi, m’he après una cançó en anglès, m’ha costat molt, eh? Normal, no tinc l’actitud... però al final me n’he sortit. M’he gravat perquè la pugueu escoltar. A veure si us agrada.



Ei, us ho havíeu cregut? Però si ho sap tothom que no entono gens, malgrat haver cantat tant, i que la meva és una memòria una mica, una miqueta més gran que la del peix.

21 comentaris:

  1. A mi sempre m'hauria agradat cantar en una coral, però no ho he provat mai. Ara ja no ho provaré, em sembla, clar que no se sap mai. Hi va haver una llarga època que cantava quan conduïa, sola. No sé què em va fer deixar-ho, però ara no ho faig mai. Potser m'hi tornaré a posar. Però noto que quan fa molt que no canto, com ara, em costa més d'afinar que abans. Tornaré a cantar al cotxe, crec que per les corals tampoc tindria el perfil...

    Hi ha una coral a La Floresta de gent gran, que potser em voldrien, tots són jubilats i jo encara no i no puc anar-hi a l'hora que assagen. Hi aniria per passar-m'ho bé, directament. Clar que sí, em temo que els resultats d'aquesta coral no són meravellosos, però ells sí que s'ho passen bé. Només faltaria que no. Em sembla molt malament contraposar treballar (en el sentit d'esforçar-se en fer bé les coses) i passar-s'ho bé. Jo sempre visc intensament i m'ho passo bé quan treballo i treballo tant com puc. Trobo que no us van donar cap raó vàlida. No teniu el perfil, però quin és el perfil?

    Cantarem al cotxe... Teresa, o fem una coral de blocaires cantaires? he, he, he...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme, aquesta podria ser una resposta a la incògnita. Que, sense la pràctica constant, la veu es desafina, però que poc costava de dir-ho, no? Potser per no voler quedar malament, encara hi va quedar més, o potser no era això. Potser aquesta noia té la idea que si t'ho passes bé no pots fer una bona feina. Jo puc donar fer del teu caràcter entusiasta - en el sentit de treballar molt i passar-s'ho bé -, Carme. Estic segura que no només en el blog, que és l'àmbit on et conec.
      Sí, sí, coral de blogaires cantaires! S'allunyaria molt del nostre objectiu comú, però també ens uniria més.
      Saps què? Quan explico alguna anècdota no agradable és perquè ja no em fa mal, però rebre el suport o ni que sigui la vostra opinió, a damunt és com un premi. Una abraçada ben gran.

      Elimina
  2. La propera vegada direm que ens ho anem a passar malament, amb pena. Jo crec que si haguessim anat per separat ens haguessin dit a la cara que no cantem bé però les dues juntes els van fer respecte. Potser es pensava la directora que li pendriem la crosa i li fariem tocar el piano amb el peu coix. En fi que jo segueixo cantant, només que plegant ametlles enlloc d'avellanes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha! La crossa! Segur que li vam fer por, Carme. D'alguna cosa, no sé el què, però va ser una reacció estranya. Quan ens va dir que esperéssim semblava que tot anava bé i quan vam tornar a entrar, havíem canviat. Una altra per explicar, Carmeta. A veure si en trobem una altra i ens traiem l'espina.

      Elimina
  3. Teresa, a l'hora de comentar els teus posts, he de prendre apunts a mida que vaig llegint, perquè sinó a la meitat, ja no recordo que havies dit al començament, he, he...
    Jo també sóc cantaire de mena, el pare era tot un virtuós, fins i tot havia cantat gregorià amb els monjos de Montserrat , ma germana i jo, vam tenir un bon mestre...També vaig cantar uns anys a una coral, però vaig deixar-ho perquè la meva feina, ves per on, em cascava la meva " bonica" veu! No puc entendre com una directora de coral digui que allà no si va a disfrutar, doncs quina pena, si cantar és un goig...
    Estic d'acord que abans la gent cantava més, sobretot als pobles petits, que quant passaves pel carrer sempre senties algun refilet.
    Jo continuo cantant, quan rento els plats, quan estenc la roba, quan condueixo ( a la dutxa no)perquè tinc present aquella dita. Qui canta tot el dia, té cent anys d'alegria!!!
    Petonets , ben refilats, Teresa.

    La mare fia el què podia, sovint la sentia cantar: pageseta moreneta, vull cantar-te una cançó...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada això dels apunts, Roser. Això vol dir que el que escric - tot el que escric, que és molt en cada post - t'inspira una resposta.
      Tens un bon currículum, a part d'uns bons gens per a cantar. Això meu és d'aficionats espontanis, però mai no vaig pensar que pogués ser un obstacle per cantar en una coral local. Potser la vaig menystenir. Bueno, aniré cantant perquè també hi ha aquella altra: qui canta els seus mals espanta.

      Elimina
  4. Ostres Teresa, aquesta no m he la sabie de tu, però si t'agrade ja trobaràs un cor per anar hi i passar ho bé, Ànims i disfruta de les coses que t'agraden. Petons i fins dissabte

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc no la sabia, Amèlia, però sí que feia un temps que hi anava pensant, segurament provocat per l'Oh happy day. Va sorgir l'ocasió i vaig dir aquesta és la meva, però és veu que no era aquesta. Una abraçada i ens veiem al vespre.

      Elimina
  5. Teresa, I si tu i la Carme feu un duo? "Les innominades".
    Jo també tinc la sensació de que es canta menys. Però s'escolta més música. Només cal veure la quantitat de gent que du auriculars als transports públics. Joves i no tan joves.
    Jo vaig cantar uns 10 anys a l'Orfeó de Sants. Allà sí que es cantava amb partitura però no eren gaire exigents. Em van admetre i això que només tinc el primer curs de solfeig. Quan hi havia actuacions t'ho passaves bé, però els assajos, a vegades es feien llargs i repetitius.
    No ho deixeu. Segur que en un lloc o altre trobaràs la coral adient. I si no, ja ho saps, a cantar pel vostre compte:
    "Les violes violen, violen i grinyolen, les violes violen, les violes i els violins..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona, bona! D'entrada m'ha sonat a Voldemore de Harry Potter això de les innominades. Però sí, tens raó, a grans mals, grans remeis. Primer, però, ens haurem d'assegurar que un cop iniciats els concerts no ens diguin Les desentonades
      Tu també tens un bon currículum, Xavier. Qui més qui menys ha cantat. Jo en el grup de folk, però ningú no ens deia res si féiem un gall.
      Seguirem buscant i mentrestant ... el clarinet, el clarinet fa dua, dua, dua, net...

      Elimina
    2. La trompeta ens desperta tarata ta ta...

      Elimina
  6. Potser no vau encertar la coral. Segurament hi ha molta gent amb els fums pujats, sobretot si aspiren a alguna cosa. Però si us agrada cantar, segur que n'hi ha d'altres en que van per passar l'estona de manera agradable, a fer amistat amb els altres cantaires, i segur que s'obtenen resultats òptims si l'exigència no és per professionals. Em sembla que és el que ha fet la meva sogra, fa poc que s'hi ha apuntat, i em sembla que li va bé. Només busca distreure's i fer alguna cosa que li agradi, i no li han posat cap pega, que jo sàpiga. Així que no us desanimeu, si és el vostre somni, ara ja d'uns 20 dies, torneu-ho a provar. I aneu pensant la vostra terrible venjança cap a la coral dels elitistes.

    ResponElimina
  7. Hola XeXu, tal com deia al post, un cop deixes de treballar, sembla que el temps se t'escoli entre els dits. Jo em passo molt de temps escrivint perquè m'agrada, també tinc els pares grans i necessiten bastanta assistència i m'agrada quedar amb amics i amigues, però sempre penso que es pot fer alguna cosa més i si és quelcom que t'agrada i et fa il·lusió, segur que et pot aportar coses bones - ni que només sigui una idea pel blog o per un relat, hi, hi - A vegades proves de fer activitats que duren uns mesos i quan s'acaba dius, bueno, ja he vist el que era. El que no m'havia trobat mai és això, haver-ho de descartar abans de començar. Però bé, ara fa gràcia i amb els vostres comentaris, més. I sí, amb la Carme estem mirant de trobar-ne una altra; ara, pel pundonor de les nostres cordes vocals, ja no ho podem deixar.

    ResponElimina
  8. jo canviaria de coral ves ....per cantar sempre s'està a temps i si no afines be es pot aprendre i assajar no? res a cercar una altra coral ....jo ho faria .... només el fet de ser "nominada" ja m'hagués agafat encara més ganes de cantar ......amunt i força !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, Elfree, això és el que farem. Ens han tocat el pundonor i això no s'acabarà aquí. De fet, demà ja tenim una altra prova. No m'he plantejat què farem si ens nominen a tot arreu. Mama, por!

      Elimina
  9. Ai, Teresa, perquè voleu anar a una coral a passar-ho malament? A partir, amb aquest nivell d'exigència de la directora i assessora, sempre de costat, per donar el perfil. Uff.
    Hi ha Corals, la meva per exemple, on anem a aprendre i ho passem bé. No guanyarem cap concurs però tenim unes actuacions força dignes i amb un nivell acceptable.
    Si teniu ganes de cantar segur que trobareu algun lloc amb menys pretensions i amb una actitud més cordial amb els futurs cantaires.
    Cantar és molt enriquidor i gratificant. No us ho deixeu perdre, nenes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És això Glòria, jo també trobo que és gratificant, pel que recordo de quan cantava en grup. Però es veu que hi ha gent per la qual la feina ben feta ha d'entrar amb sang, suor i llàgrimes. Bé, tot són gustos. No és aquesta la meva intenció. Fins aviat!

      Elimina
  10. Fantàstic, ara resulta que no pots dir que t'apuntes a un hobby perquè t'agrada el hobby! Tocant els coll... nassos! Ei, doncs si en aquella coral són tots tan bons i busquen un perfil tan específic, segur que pots seguir buscant alguna altra coral on busqui gent que s'ho vol passar bé i no pas gent que treballa, s'esforça, pateix, sua i ho passa malament perquè la maleïda cançó que ha triat la snob de la directora li fa gràcia a ella. No se què buscaràs tu en un hobbie però jo no busco això.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em pregunto què hauria passat si jo no hagués dit la frase maleïda. Potser no li hauria quedat més remei que dir que no cantàvem bé que, en el fons, penso que era el veritable motiu. A vegades val més anar amb la veritat per davant. Pot no fer tan mal.

      Elimina
  11. A mi sempre m'ha agradat cantar però fa molt de temps que no cante. La meua filla, des de petita, no li feia gràcia que jo cantara, com si fos un disbarat per a una mare. A poc a poc he anat deixant de cantar i ara crec que desafinaria i tot, però tampoc no escolte tanta música com abans, no sé per què.
    I tu si vols cantar, canta, a despit de la directora d'aqueixa coral a què et refereixes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs... des d'aquell dia canto més. Em vull entrenar per si he de fer una altre casting. Jo també tinc una filla amb molta vergonya aliena de sa mare; potser ara no em reprimeix tant, però abans era ridícula la por a que fes el ridícul, i que de retruc el fes ella, és clar.

      Elimina