dimecres, 7 d’octubre de 2015

ASSETJATS

                                                
Fa unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no m’ho he demanat.


                       No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"

Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo que m’encongís.
-      Quan sortim, et tirarem pedres – em deien.
I no és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
-      Doncs jo... agafaré la perxa de collir ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
-      Ja te les haurem tirat les pedres, tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el posar-me en ridícul.
Recordo que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un plis-plas  tot va quedar oblidat.
Que les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys -  Jo també les vaig perdonar.
Potser el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen unes altres.
Aquella temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si ella ens ha perdonat.
Jo el que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també. Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien rendit si no haguessin estat  exposats a aquelles circumstàncies.

I no parlaré, que ja m’he allargat prou,  de l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i amenaça. 

I amb el somriure, l'amenaça

...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén




















Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?

La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han deixat que ens comptem un per un,  ni més ni menys que dos milions d’assetjats.


CLASES DE MATEMÁTICA ELECTORAL PARA ESPAÑOLES

Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.


És que ha de ser complicat comptar quan "un vaso es un vaso i un plato es un plato".

I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET

24 comentaris:

  1. Els maltractadors no tenen cor. S'alimenten del patiment de les seves víctimes.
    Pel que fa a la segona part, a les amenaces polítiques que fan els senyors que ens mostres a les fotografies... ni cas! Com bé dius no ens fan por. No estem sols, ara som molts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla mentida, no Xavier? si diu que tots busquem la felicitat, que es pugui ser feliç fent mal. Però més aviat m'inclino per pensar que alguna cosa no funciona bé en aquests caps.
      La unitat fa la força i, si us plau, que no la trenqui ningú ara que ens hem posat d'acord.

      Elimina
  2. Jo a l'escola no vaig patí mai les burles de les companyes( em salto aquesta paraula impronunciable) i penso que erets una mica recaragolada,( amb carinyu) sí, si...Com pot ser que després de passar-ho malament pel què t'havien fet a tu, gaudissis fent el mateix a una altra? No se pas si t'hauria de perdonar...
    En canvi a mi durant uns anys també em van fer moobing a la feina i jo si que se per què, per gelos professionals...Però jo no em vaig encongir, al contrari ( a la cara, plorava quan estava sola) fins que van anar canviant la seva actitud i vaig passar a ser meravellosa i fantàstica...I com que jo no sóc rancorosa...
    Ben renyada, ara ja te'n pots anar a dormir!
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Roser! Darrerament em fots molta canya, eh? Bé, no em sento recargolada perquè només m'ho mirava de lluny, però sí que em sap greu perquè era de les que reien les gràcies a l'assetjadora i afavoria que el buylling no s'aturés. No tinc excusa.
      Es veu que el moobing és experiència patida per molta gent i a partir de certa edat, més. És important no encongir-se, però tu mateixa dius que a soles, ploraves, per tant m'estàs reconeixent que és dur. No sé què en farem d'aquesta humanitat sense escrúpols, no ho sé!

      Elimina
  3. Els maltractadors no tenen cor o estan ben malalts... Els maltractats, a vegades es converteixen ells mateixos en maltractadors més tard. He vist adults fer veritables esforços i demanar ajuda per no repetir els models dolents i bo maltractar els seus fills o les seves dones com els havien maltractat a ells.
    El cas d'Espanya és diferent ... El gobierno de España va de mala fe... Vol fer mal i en fa. Però no ens encongirem, no...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, ho deia més amunt sense recordar el teu comentari. Crec que el cap no acaba de rutllar i, potser en el cas del buylling, és el senyal d'això mateix, que potser encara es podria encarrilar. Però si ningú hi fa res, possiblement de grans seran uns assetjadors terribles. Una situació molt dura - i molt lloable - aquesta de ser conscient dels instints o de l'aprenentatge que has fet del maltractament i haver de lluitar contra tu mateix per no actuar igual. Una abraçada, Carme.

      Elimina
  4. Parlar-ne de primera mà ens deixa poc marge als comentaris, només lamentar que haguessis de passar per situacions així. Són temes dignes d'estudi i que donen molt per parlar. Vaig tenir la sort de ser un terme mig, ni assetjava ningú, ni m'ho feien a mi, però sí que eren altres èpoques, i com que els motius, com expliques, són inexplicables, li pot tocar a un com a un altre. Que n'hi ha uns que sempre han de ser els líders, i que martiritzant a un altre es guanyen cert respecte, o més aviat generen por, em sembla que sempre ha passat, el típic pinxo que et pren l'entrepà. Però com selecciona les víctimes? Té un radar? Si l'assetjament és prou fort, poden destrossar la vida d'algú, perquè nens o nenes que farien la seva carrera estudiantil amb normalitat, poden perdre el curs per culpa del maltractament. No ho sé, com dic, no ho vaig haver de patir, ni tampoc recordo veure-ho en grau alt a les meves classes, no passava de la típica burla cruel de la canalla, alguns cops cap a uns, d'altres cap a altres. Potser hi havia qui rebia més que els altres, i ara estic sent massa frívol dient que no passava, però també és difícil separar normalitat i excepció quan és el que t'has trobat sempre.

    Sobre assetjament a Catalunya ja en parlem un altre dia, que estem saturats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et sentis frívol, XeXu, perquè jo mateixa que en vaig patir, no li vaig donar mai - un cop passada l'etapa - la importància que se li dóna ara. Em ratifico, però, en què això, com tot, també ha patit una sofisticació des que nosaltres érem criatures i ara la crueltat sembla no tenir límits, ja des de molt joves. Crec que el radar és intolerant amb la diferència: si no ets del ramat, físicament o en actitud, ja has begut oli. Després, si no t'alinees darrera el que pretèn ser líder - i hi ha qui ho fa només per la por de ser assetjat - també. La resposta de l'assetjat també és important; si se'n sent i ho demostra, el joc continua. I com diu el Pons, més avall, si ningú li riu les gràcies a l'assetjador, s'ha acabat el buylling.
      El moobing és diferent. Treure't del davant una persona un company perquè et fa nosa, per un càrrec, per un sou, per poder, normalment es fa des de l'ombra. Hi pots implicar algun company i sobretot un cap, però l'assetjador és prou conscient que el que fa està mal fet i el seu propòsit és secret.
      En fi, misèries de l'espècie! Sóc ben pesimista en aquest sentit.

      Elimina
  5. En un cas de bullying hi ha tres punts principals a solucionar:
    1) La víctima: protegir-la primer, però també treballar les seves estratègies de defensa, la seva autoestima i habilitats socials, depenent de casos, és clar.
    2) L'assetjador o assetjadors. És fonamental que entenguin què està malament en les seves accions, sinó simplement continuaran fent-les d'amagat per no tenir càstigs. I com més ho interioritzin més probable és que no es repeteixi sobre una altra víctima o l'hi ensenyin als seus fills. Cal treballar també les habilitats socials i l'autoestima, perquè normalment els agressors tenen una estratègia de "la millor defensa és un bon atac".
    3) El grup de silenciosos. Moltes vegades ens oblidem que si algú assetja i els altres no miren a una altra banda l'assetjament desapareix gairebé màgicament. I això tan obvi és gairebé més difícil que els dos punts anteriors. Les dinàmiques de grup són infinites.

    Segona part. Comparar un cas de bullying amb la situació espanya/catalunya ho veig bastant fora de lloc, la veritat, no es poden comparar nacions amb individus, es com lo de comparar espanya / catalunya amb un cas de violència domèstica, també son situacions totalment incomparables, intentem no ser frívols. Primer som persones, les nacions les podem defensar en el nostre temps lliure com qui diu, però una agressió directa i personal t'enfonsa tota la teva vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, com sempre una bona i completa anàlisi sobre el problema, aquest cop amb propostes de solució incloses. Ho saben això els que tracten aquests temes? Amb tants casos com hi ha, tinc els meus dubtes. És clar que una cosa és la teoria i l'altra la persona humana, però tal com ho expliques, sembla fàcil d'aplicar.
      Segona part: Mmmmm, ja saps que el tema és el tema i jo també hi estic molt obsessionada/engrescada. Tant, que no puc deixar de parlar-ne. De tota manera, potser t'has saltat un petit paràgraf on parlava de l'assetjament en general i a partir d'aquí de l'assetjament a Catalunya. Estic d'acord que són diferents uns dels altres, però et sembla poc enfonsar el nostre país com ho han fet i un cop que decidim aixecar el cap, voler aplastar-nos-el?

      Elimina
    2. Com tot, cada cas es un món a part, i com sempre, sobre la gent que s’hi dedica n’hi ha que s’hi esforcen més que d’altres com en totes les feines, per tan mai no es tan senzill com en la teoría.
      Sí, ho entenc, dos milions de persones també estan engrescades amb el tema de Catalunya, sembla que no ets la única obsessionada. No m’he saltat cap paràgraf… El què passa es que ja ens coneixem, a tu t’agrada parlar de sis o set temes en un mateix post lligant-los amb pinces, cosa que l’altra gent no sol fer, per això acaba passant que ajuntes temes amb altres on clarament uns són més delicats que els altres. Em sembla poc enfosar el nostre país? Comparat amb enfonsar la vida d’una persona? Sí, em sembla poc. Em sembla poc enfosar el nostre país sense comparar-ho? No, no em sembla poc.

      Elimina
    3. Cadascú té l'estil que té, Pons. Si tots els blogs tinguessin el mateix, seria molt avorrit. Segurament dec ser una mica dispersa, però normalment els lectors entenen el que explico. Tu també. Penso que quan llegeixes no cal fer una anàlisi acurada del post, sinó simplement sentir que t'arriba.
      Estic d'acord amb el tema comparatiu.

      Elimina
    4. Perdoneu que m'hi fiqui...Però estic completament d'acord amb els tres punts a treballar en cas d'assetjament, que ens proposa en Pons!!! Penso que tant la víctima com l'assetjador tenen molt poca autoestima, tot i que ho gestionin de diferents maneres...Els que s'ho miren que pensin que un dia els pot tocar a ells!!!

      Elimina
  6. Vaja, vaja... pel que fa a la segona part he d'estar d'acord amb en Pons (i ja va més d'un precedent), però no ho sé expressar millor que ell.

    Pel que fa a la primera part, he estat objecte de bullying més d'un cop, i el que recordo amb més dolor és el de la meva darrera feina tant perquè va ser l'última com perquè em va afectar molt fins el punt de necessitar tractament mèdic. El tema s'ha repetit fora de l'àmbit professional amb altres individus més recentment, com si, de forma resumida, et diguessin que marxis del poble. Amb el temps ho mires fredament i no acabes d'entendre per què hi ha persones que són capaces d'actuar així, fins i tot algunes amb qui t'has obert i s'han mostrat amicalment amb un mateix. No m'ha portat bones vibracions aquesta entrada... però no per com l'has escrit sinó pels records que tinc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deixem la segona part, Ignasi, ja m'he esplaiat amb el Pons.
      Sense conèixer-te personalment et veig sensible i aquí en podries tenir la clau. Tractament mèdic? Jo no vaig arribar a tant. Només insomni, decepció per tot el que has donat- que veus que per culpa d'un desgraciat, ningú ho té en compte - i perdre tant els papers cada vegada que s'atansava, fins a no saber el que em feia ni el que em deia. Potser hauria d'haver fet tractament, però vaig fer una altra cosa. En fi, no la puc explicar aquí.
      I eh que Gualba és un poble meravellós, on vas anar a viure fa uns anys, del qual et sents membre de ple dret? Doncs mira endavant! Els pobles tenen aquestes cosetes. Les ciutats en tenen unes altres. I sí, no s'entenen aquests comportaments en persones madures, suposadament, que un dia et fan l'amic i l'endemà et giren la cara.
      Una abraçada, Ignasi, i t'animo - segur que no caldria - a seguir sent honest.

      Elimina
  7. Jo no he patit ni moobing ni bullyng. Es veu que no destacava en res i passava inadvertida. Encara sort!
    Però sempre hi ha a la classe el nen "patós", el que porta ulleres de cul de got, la grassoneta poc agraciada que són un objectiu ideal per fer-li burla. Malauradament sempre hi ha el pinxo, el xuleta que va de lider i s'acarnissa amb els més febles.
    Vull pensar que no són conscients del mal que arriben a fer, perquè si ho són, al cap tenen alguna cosa que no els rutlla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sí que destacava, Glòria, haha! Era alta com un santpau, i jo no m'ho veia com una qualitat - mare meva, quan veig les fotos - però la meva assetjadora era un tap de bassa. Ves a saber si anava per aquí la cosa. En fi, pobres persones que s'equivoquen de camí i troben la felicitat en la infelicitat dels altres. Són dignes de compadir, no et sembla?

      Elimina
  8. els qui i les qui assetgen solen ser persones poc persones que els hi cal per sentir-se bé fer mal als altres, són persones que no tenen autoestima i per això volen que cap la tingui .......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord, Elfree. Hi ha moltes coses que no funcionen bé en el cap de les persones i si falla l'autoestima, la manera de recuperar-la no pot ser aquesta. Tampoc la de maxacar-se dient-te que no vals res, però almenys així només et fas mal a tu mateix, que no és que sigui poc, però almenys només tu en surts perjudicat. Molta feina pels psicòlegs veig aquí!

      Elimina
    2. Com es nota que t'agrada escriure, Teresa. I quantes coses hi ha per explicar, al món i dins nostre...

      Elimina
    3. Hola, Olga. Sí, no puc dissimular que m'ho passo bé i que tot em motiva a explicar-m'ho i explicar-ho. Que sigui per molts anys, no? No hi penso gaire per no deprimir-me, però fa por pensar que algun dia ja res no m'inspiri. Bé, si arriba el dia, buscarem noves sendes, com diu Kavafis. Una abraçada.

      Elimina
  9. Teresa, FELICITATS, espero que hagis tingut un bon dia...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Roser, ha estat força emocionant. Dispensa que jo no et vaig felicitar el teu dia que va ser no fa gaire.

      Elimina