Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pedres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pedres. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 d’octubre del 2015

ASSETJATS

                                                
Fa unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no m’ho he demanat.


                       No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"

Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo que m’encongís.
-      Quan sortim, et tirarem pedres – em deien.
I no és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
-      Doncs jo... agafaré la perxa de collir ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
-      Ja te les haurem tirat les pedres, tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el posar-me en ridícul.
Recordo que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un plis-plas  tot va quedar oblidat.
Que les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys -  Jo també les vaig perdonar.
Potser el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen unes altres.
Aquella temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si ella ens ha perdonat.
Jo el que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també. Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien rendit si no haguessin estat  exposats a aquelles circumstàncies.

I no parlaré, que ja m’he allargat prou,  de l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i amenaça. 

I amb el somriure, l'amenaça

...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén




















Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?

La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han deixat que ens comptem un per un,  ni més ni menys que dos milions d’assetjats.


CLASES DE MATEMÁTICA ELECTORAL PARA ESPAÑOLES

Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.


És que ha de ser complicat comptar quan "un vaso es un vaso i un plato es un plato".

I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET