Dissabte va ser dia de llàgrimes a París i a
tot el món civilitzat. Llàgrimes en saber la notícia, llàgrimes en veure i
sentir l’espant de l’atac, llàgrimes en anar coneixent-ne tots els detalls.
Tornarem a plorar, estem avisats.
El monstre viu entre nosaltres, potser al
nostre carrer, encreuant la seva mirada amb la nostra, prenent una copa al
nostre costat, ensenyant-nos les fotos
en algun dels seus perfils de Facebook. I secretament rumia, conspira i cova un
pla. Quan arriba el moment, res no el torba, ens mira als ulls i ens mata.
Què està fallant? – ens preguntem tots –
perquè gent nascuda aquí se senti seduïda a matar els seus compatriotes d’una
forma tan execrable? I sobre la taula, com sempre, diferents opinions:
l’actitud i les accions de les potències occidentals envers els països islàmics
en conflicte, la no integració i automarginació dels immigrants en els seus
països d’acollida, el vell i irresoluble conflicte Israel-Palestina. I
possibles solucions: atacar el cor d’Estat Islàmic, educar correctament no
només en els valors occidentals, sinó en l’Islam, canviar l’atac pel diàleg.
Jo, permeteu-me que sigui pessimista, des de
la meva quasi total ignorància, penso que si no hi ha un miracle – i no cal que
sigui del cel; estic pensant en alguna conjuntura que convidés els terroristes
a reflexionar, si és que és possible – això no té solució.
Si és veritat el que diuen els experts, els
terroristes volen fundar un estat islàmic, tal com ho va fer Israel, tal com ho
vol fer Catalunya. Mai no hi haurà hagut cap estat tan fonamentat en la sang,
la mort i la violència com aquest. De veritat que algú es pensa que després
d’haver viscut crivellant, degollant, cremant gent innocent, viuran
tranquil·lament en família en una casa amb hortet? Matar com ho fan ells és una
droga que genera addicció; no se’n desenganxaran tan fàcilment. Però potser
aquest només és un argument de seducció: un fi que justifica els mitjans. Seduïts
per la gihad, expliquen. En realitat, seduïts per la mort, la pròpia i la dels
altres, seduïts pel poder de tenir a les mans la vida de les persones i
manllevar-los-hi de la manera més ignominiosa, seduïts per creure’s déus en nom
de Déu.
Hitler va seduir els alemanys per poder
exterminar el poble jueu. Estat Islàmic -que no és un home sol, sinó una hidra
de molts caps que es reprodueixen- vol seduir el món islàmic per acabar amb el
món occidental.
La tempesta ha començat, diuen; ells s’han erigit
en tempesta. Contra el seu desig de mort i destrucció n’hi contraposo un altre:
que un plugim suau, però persistent els amari fins al moll de l’os, que els
mulli les bales, els apagui el foc, els desactivi les bombes, els clarifiqui
les idees i els estovi el cor. Ells també són víctimes. Víctimes de la molta
ignorància i de la incultura – i no importa que siguin llicenciats - i encara
més, víctimes de la “seductora barbàrie”. I si realment creuen que és el seu
Déu qui els inspira, cometen un greu error d’interpretació: Al·là, el Compassiu
i Misericordiós, no beneeix el seu terror.
