dilluns, 21 de novembre del 2016

EL CIUDADANO ILUSTRE

                                       
Tanco amb aquest post la trilogia amb títol de pel·lícula, sense parlar de la pel·lícula, però per fer-me perdonar per les meves mentides, avui sí que parlaré de cine.
La pel·li es diu “El ciudadano il·lustre” i ara sí que, si us plau, si teniu ganes de veure-la, cosa que us recomano, ja podeu deixar de llegir perquè estic a punt d’explicar-la, sinó tota, algunes coses que millor descobrir-les veient la pel·lícula.


En el que en podríem dir el pròleg, a un escriptor argentí que viu a Barcelona li donen el Nobel de Literatura. Al seu discurs ja deixa molt clar que li agrada dir les coses pel seu nom perquè explica als reis, al govern i a les personalitats sueques que assisteixen a l’acte que, si bé està content de rebre el Nobel, també està trist perquè s’adona que la seva literatura els fa sentir còmodes, i que si un escriptor no fa sentir incòmoda la societat on viu, vol dir que ja ha arribat a l’ocàs de la seva carrera.
Cinc anys més tard, l’home està superestressat per tots els compromisos que li ha reportat el premi i perquè no té temps ni inspiració per escriure i, amb l’ajuda de la seva secretària, va descartant desdenyosament la majoria de les invitacions que rep. Una d’elles és del seu poble, Salas, d’on va marxar fa quaranta anys i on no ha tornat més. Li envia l’alcalde. Al poble el volen declarar Ciudadano Ilustre, i amb aquest motiu el conviden  a unes jornades en honor seu. Primer Daniel l’escriptor es diu Daniel Mantovani se’n riu i diu que no, que quina bestiesa; després canvia de parer i decideix anar-hi.
Us penseu que l’escriptor anirà al seu poble i s’adonarà que aquella és la vida senzilla que necessita per curar-se de l’estrès? Oh sí! El camp, la tranquil·litat, l’anonimat... Doncs no! La pel·li fa uns quants girs impensables i aquest n’és un.


Quan hi arriba li xoca  veure com, a la seva manera de poble d’interior, lluny de la desimboltura urbana i les seves convencions els seus convilatans li han preparat una sèrie d’actes; d’exaltació de la seva persona, però també de demostració i transmissió del seu talent. També s’adona que tothom l’admira i pensa que tots els seus personatges estan inspirats en gent del poble. Tot va bé. Fins i tot se sent a gust al poble. 


Però arriba el moment d'exercir de jurat d’un concurs de pintura per a pintors locals. El quadre que escull no val gran cosa, ell mateix ho reconeix, però té un punt d’originalitat que li fa pensar que és mereixedor del primer premi. La decisió no agrada a la resta d’aspirants, especialment al president de l’Asociación de artistas pintores de Salas, pel que es veu, una mena de cacic, amb un parell de matons en nòmina. A partir d’aquí, i amb l’afegit d’unes quantes complicacions més, el poble que l’havia aclamat, comença a pensar que no n’hi ha per tant amb l’escriptor i acaba odiant-lo. N’hi ha uns quants que li tenen jurada, però ell no s’adona del perill que corre i una antiga nòvia l’adverteix que ha de marxar del poble, perquè sinó no en sortirà viu. Ja no hi és a temps perquè el seu millor amic que també ha canviat i ja no ho és—, tant si ell vol com si no, el pren de cacera i comença a disparar-li quasi a fregar. Una altra bala el toca al pit i l’abat.
A l’epíleg, Daniel Mantovani està fent una roda de premsa sobre el seu nou llibre, “El ciudadano il·lustre”, i quan jo ja em pensava que em quedaria amb la incògnita de saber si la història és real o simplement ens han estat explicant l’argument d’una novel·la, un periodista li pregunta quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquella història, i l’escriptor li ensenya la cicatriu que li va quedar al pit quan li van treure la bala.
No sabria dir perquè m’ha agradat tant. Aclariré que, a banda de l'argument, el treball d'actrius i actors no té pèrdua, cadascú en el seu paper. Però potser jo l'he gaudit molt perquè té estructura de novel·la, potser perquè el protagonista és un escriptor, potser perquè va fent raonaments i dient veritats com temples sobre la literatura i la cultura... i potser perquè després d’una setmana d’haver-la vist encara hi penso i em faig reflexions. Com aquestes:
Què tenen en comú Salas, els pobles del Midwest americà, els de l’Espanya profunda i potser tots aquells pobles, normalment d’interior, reclosos en ells mateixos? Què fa que en un moment donat els envaeixi una mena de bogeria col·lectiva i s’acarnissin en el foraster que abans els ha enlluernat i ara ja és absolutament detestable? Els espais amb menys individus tenen més facilitat per cohesionar-se, tant per bé com per mal? Segur que tots hem vist pel·lícules o llegit llibres on s’hi dona aquest fenomen, no? No vull dir amb això que els pobles generin més monstres que les ciutats. Els psicòpates més importants de la història han estat un producte de la gran urbs. Serà perquè parlant de multituds, la cohesió és més difícil i sempre hi ha qui se’n despenja, normalment per mal?

Segurament les meves reflexions no aportaran res a la gran incògnita que ha dut de cap als filòsofs, des de l’inici de la Filosofia, a l’antiga Grècia: l’home i, per acabar-ho d’embolicar, l’home i la societat. L’home és bo per naturalesa i la societat el corromp o l’home és una fera i al socialitzar-se es torna civilitzat? Si el darrer pensament en realitat, només una suposició l’encerta, com de gran ha de ser la societat perquè l’home en resulti millorat? Vint individus? Mil? Cent cinquanta mil? Un milió? De veritat que algú pensa que es pot definir, catalogar i encotillar el cervell humà? Jo no, però a vegades m’agrada divagar.

Sí, jo també poso la mà així cargolada quan penso

21 comentaris:

  1. Molt amè el relat, i una vegada comences, encara que vulgues veure la peli, tens que llegir-lo. Pel que fa a les teves reflexions, no tinc un criteri. Mai m'havia parat a pensar-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno Mari, si no penses anar al cinema, que potser ja no la fan, així t'has fet una idea de què va la peli.
      Jo hi penso sovint en si neixem bons o dolents, potser per permetre'm el luxe, o l'esperança, d'encara posar en dubte que l'home (i la dona) no és tan dolent com en tenim tantes mostres darrerament. I aquesta pel·lícula em va revifar el debat intern. Ja saps: "... tot allò que m'inspira..."

      Elimina
  2. La pregunta que et fas a l'últim paràgraf crec que no té cap resposta taxativa.
    La tesi de si l'home és bo per naturalesa, diria que sí. Que hi ha homes bons per naturalesa. De la mateixa manera podem dir que hi ha homes dolents per naturalesa.
    Pel que fa a la societat... encara l'estem construint, i parlo de tot el planeta, a alguns llocs molt més que a d'altres... Potser me'n vaig del tema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, em sembla que en aquest post no només em va influenciar la pel·lícula sinó també la sèrie "Merlí" i vaig voler filosofar una mica, sense saber-ne. Faig massa preguntes i no gaire ben formulades i encara no vaig lligar bé la pel·lícula amb el que volia dir. Les musses havien sortit a passeig i m'havin deixat sola.

      Elimina
  3. Vaig veure aquesta peli, dissabte passat. Com a tu, em va agradar i tampoc sabria dir perquè. L'escriptor està ben dibuixat i crec que cau bé. L'entenc i m'hi solidaritzo. El seu poble, segurament ni millor ni pitjor que molts altres pobles, és per posar-se dels nervis.

    Hi ha una cosa que jo la vaig percebre una mica diferent que tu. Des des principi, quan encara tot sembla que vagi bé, i la seva arribada sigui feliç, alguna cosa ja va malament. No sabria dir el què. Un exemple: Aquest pretès amic, se li veu a la cara, des de la primera abraçada que ja no és amic. Em va fer por d'entrada, abans de saber-ne res. Crec que el personatge també ho veu clar, però vol confiar i no ser mal pensat. Potser són no és coses meves....

    Hi ha homes bons i homes dolents, estic d'acord amb en Xavier... i molts més que no són ni bons del tot ni dolents del tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com a bona psicòloga, Carme, veus més enllà del que veig jo, que massa vegades m'equivoco en la primera impressió. Quan vaig llegir el teu comentari, vaig repassar mentalment les escenes i em sembla recordar que no vaig començar a malpensar fins l'escena del ball a la wishqueria. L'histrionisme de "l'amic" era molt sospitós. I el poble, per mi, dels que et posen els pèls de punta.

      Elimina
  4. No crec que les persones siguem absolutament bones per naturalesa ni tampoc absolutament dolentes però intel·ligents com som hauríem de ser capaces de modelar-nos i no sempre ho fem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Novesflors. Acceptar que és la societat qui ens moldeja, cap a bons o cap a dolents, és reduir la importància dels gens que porta cadascú a zero i això tampoc no és així. La intel·ligència que hauríem d'aprofitar i que en cadascú és diferent ja hi seria, en bona part, al nèixer.

      Elimina
  5. M'és difícil parlar de pobles petits, ja que Topares té menys de 250 habitants. En les pel·lícules es magnifiquen molt els rols que es donen en aquests llocs. El foraster, sense parentiu al poble, és difícil que es vegi atacat per tots, clar si no ve amb idees malvades, més aviat amb el que es pot trobar arribat el moment és amb ningú que el defensi, almenys en públic, ja que hi ha moltes interseccions familiars. Un exemple és que les llistes electorals es fan tenint en compte les famílies que són les que donen les victòries. Ara el que si et puc dir i testificar que és veritat, que es diu que la gent de fora arriba al poble plorant i es va plorant quan ho manen a un altre destí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Alfonso, no sé si es magnifiquen els rols a les pelis; quan tantes vegades ha sortit el tema serà per alguna cosa. Curiós el que dius de les llistes electorals; no ho sabia, però ho veig lògic en pobles petits. I del que dius a l'últim paràgraf també se n'ha parlat. Ara recordo "Bienvenidos al Norte", una peli francesa on a un empleat de banca el castigaven i l'enviaven al nord. Plors i drama i planys i després ja no en volia marxar. Jo que soc de poble i en conec bastants, i també la seva gent, he comprovat que hi ha pobles on s'hi respira més bon ambient que en altres, no sé si depén del tamany del poble.

      Elimina
  6. De fet, encara que no ho sembli, en el mon cada vegada hi ha menys pobresa, menys crims i menys guerres, l’altre dia llegia a yorukobo un article que diu que les assassinats en el mon estan baixant. Podria ser que els mètodes més eficients de la policia per tal d’atrapar als delinqüents fossin més efectius i el nombre d’efectius policials també sigui més alt i per tan la probabilitat de cometre un crim i quedar impune es més baixa.

    A part de lo dit anteriorment que segur que influeix, jo sóc dels què penso que la societat ens civilitza, m’explicaré. L'augment de la cultura, la diversitat lligada a la globalització (alguna cosa bona havia de tenir) i l'era de la informació ens han obert un món de "experiències alienes" que ens estan ensenyant a redescobrir-nos gràcies a descobrir altres cultures. Es a dir, a més empatia amb els altres, menys tendències psicopàtiques.

    PS: La peli no l'he vist, però no tampoc pensava veure-la, i menys ara que ja se com acaba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ho crec, Pons, perquè quan ho dius és que n'estàs ben assabentat, i igual és l'allau d'informació que tenim, que ho sabem tot de tot arreu, però no em diguis que la impressió no sigui de que la humanitat va a pitjor, en quan a valors i comportament.
      Si tothom tingués empatia, podria compartir el segon paràgraf, però ja saps que no és així i que posar-se en el lloc de l'altre no és una pràctica habitual ni massiva entre les persones.
      Que consti que vaig avisar amb la pel·li per si algú la volia anar a veure, eh? Qui avisa no és traïdor, és avisador.

      Elimina
    2. A molta gent li semblarà que no, que la societat va a pitjor, però no es així, varis estudis estadístics mostren que la criminalitat baixa, el problema es que som 7.000 milions de persones en aquest mon i sempre hi haurà criminals i aquests crims sortiran inevitablement per televisió i premsa, perquè les bones accions no són notícia, en canvi les males accions sempre, una ovella negre al mig d’un gran remat de blanques destaca moltíssim, no fa gaires anys els mitjans de comunicació no ho sabien tot, i no fa gaires més ni tan sols existien els mitjans de comunicació, avui en dia, en canvi avui en dia tothom té un mòbil amb càmera a la ma per penjar-ho a internet on tot vola. Pensa en el teu voltant, potser en el teu voltant si, no ho se, però jo no veig maldat, com a mínim la gent amb qui em relaciono, família, amics, feina, encara que sigui al dia a dia pel carrer, no veig la gent trepitjant-se uns als altres.

      Elimina
  7. Tot i que ens has "destripat" la pel·lícula crec que l'acabaré veient, el que expliques sembla interessant i si el treball actoral és tan bo com dius deu valdrà la pena.
    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja em diràs què et sembla si la veus, Glòria. No ho faré més, ho prometo, però ja saps que vaig avisar. És que darrerament no em passa res, no sé pas, i haig de recórrer a les pel·lícules, ja ho veus!

      Elimina
  8. fa molt de temps que no vaig al cine agraeixo la recomanació i la filosofada ( filosofada amb tot el carinyo) filosofar està molt bé fer-se preguntes , reflexionar són un antídot contra la demagògia i la superficialitat imperant

    ResponElimina
  9. Te la recomano, Elfree, si encara la fan. És per una reflexió necessària, tal com bé dius. Són filosofades, hi estic d'acord, resultat de la reflexió.

    ResponElimina
  10. Jo no vaig al cine ni que em matin! Per això m'agrada que fassis spoiler. I que ens facis pensar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja! Doncs tu i la meva filla ja sou dues, Helena.
      Bé, doncs si la pots veure per televisió, serà el mateix.

      Elimina
  11. Doncs no sé si hi seré a temps, però anotada queda per si la passen a la tele.
    Ens has fet un bon resum i un caramull de preguntes per reflexionar.
    Està bé tot plegat.
    Aferradetes, fresquetes avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si encara la fan, Paula, però val la pena si en tens ocasió. És una peli... diferent.
      He fet unes quante preguntes, però m'he quedat ben bé igual. Ningú sap la resposta a qüestions que preocupen des de fa dos mil cinc-cents anys.
      Aferradetes des de Tarragona.

      Elimina