Aquesta crisi que arrosseguem des de
fa deu anys ha fet estralls en tots els sectors, ja ho sap tothom. Darrerament
m’he trobat (o m’hi he fixat, que potser ja fa temps que és així) que
l’abaratiment del preu del menú comporta l’abaratiment del contingut dels
plats. No és en tots, però en alguns restaurants el que et serveixen en un menú
de dotze euros és de jutjat de guàrdia. A una «amanida de salmó amb vinagreta de
cítrics» on et serveixen un llit d’enciam amb cinc trossets de salmó
fumat de la mida de l’ungla del dit gros del peu i dues llesquetes de pa
torrat, amanit amb suc de taronja no se li pot dir ben bé un entrant, em sembla
a mi.
 |
| Jo m'imaginava una cosa així |
I a cinc tallets minúsculs de magret d’ànec acompanyats amb tres làminetes de poma i un raig de vinagre concentrat de Mòdena no crec que se li pugui dir «Magret d’ànec amb poma caramel·litzada i
reducció de vinagre de Mòdena». Però així ens ho venen i així ho comprem. Entre
la crisi, els programes televisius sobre cuina —amb els quals qui sap fer una
truita amb patata ja es creu que pot muntar un restaurant— i els baixos sous
que deuen cobrar els treballadors de la restauració, anem arreglats. No sé si els turistes van de menú o
de carta, o potser van d’entrepans, però trobo bastant penós per la imatge del
país que el nivell hagi baixat tant.
Fa uns quants dies vaig anar a fer el
turista a la Vall d’Aran amb la mare i un fill. La mare hi havia anat molt amb
el pare i en tenia grans records. Dels restaurants també. El dia que hi vam a
arribar, a migdia i ben acalorats, vam entrar al primer restaurant que vam
trobar. Era en un poblet molt petit on abans hi havia un restaurant i ara n’hi
ha una pila, un al costat de l’altre. Dues noies romaneses ens van donar la
benvinguda —sense paraules, després vaig saber el
perquè— i ens van assignar una taula. Vaig pensar: Veus que bé? Les dones
estrangeres són valentes, s’obren pas a Catalunya i munten negocis i... Bé, a
una li faltaven modos i la que ens va prendre nota no entenia res de català ni
de castellà. Com que la mare li preguntava si les favetes amb pernil eren
tendretes, va haver de sortir la cuinera. Ella sí que entenia i parlava el
castellà. Va sortir amb dos pots de favetes, un de petit i un de gran.
—Cuál quiere? —va preguntar a la mare, amb molt
simpatia.
Ella, que poques vegades ha menjat un
plat precuinat es va quedar a quadres.
—Ah! Que són de llauna?
—Sí, de lata, de lata —va respondre la cuinera, amb l’orgull
de qui treballa amb un producte de qualitat superior.
—Ah, no, no... Si son de llauna, no. No les tenen bullides?
—Cómo?
—Bullides... hervidas!
—Hervidas en la cocina por ustedes. Hechas en el restaurante —vaig intervenir jo.
—En la cocina? No, es que ésto no se estila aquí, saben?
Més que no estilar-se jo crec que no
va arribar a entendre el que li
demanàvem.
Vam comentar entre nosaltres que
probablement, aquestes favetes petites que serveixen al restaurant totes ho són
de llauna i que combinades amb el pernil i un bon amaniment ja donen la talla.
El que no fa ningú és ensenyar la llauna, és clar, però pel que sembla, per la
cuinera la llauna era un signe de qualitat. Suposo que és qüestió de cultures.
Vam acabar demanant tots tres olla aranesa que, per cert, tenia força gust de
caldo Maggi. Ja ho deien fa anys: Maggi
te quiere ayudar i aquelles xiques necessitaven ajuda.
—D’aquí endavant menjarem a la carta —vam dir—. Un dia és un dia i tres, tres.
Algú em creurà si dic que ni menjant
a la carta la cosa anava fina? O sigui, que els records de la mare dels bons
àpats dels restaurants aranesos no es van poder renovar. I això combinat amb la
desgana i el retard en servir d’algun cambrer fart de turistes em va aigualir una
mica la sortida. Sort que les muntanyes i les valls i els rius i l’aire pur
segueixen al mateix lloc, i que sigui per molts anys.
 |
| Sí, per favor, que sigui per molts anys. |
L'anècdota de la Vall d’Aran no és
res comparada amb el que vaig poder veure a Tarragona la setmana passada en una
de les places més turístiques de la ciutat. Érem en una terrassa i a la taula
del costat s’hi va asseure una parella joveneta. Eren estrangers. Jo crec que
van demanar sangria, pel color que tenia.
Pot ser que n’hi hagi amb alcohol i
sense? Els hi porten les dues copes plenes. La noia fa un glop i quan passa la
cambrera pel seu costat la crida. Assenyala la seva copa i fa que no amb el
dit. La cambrera, una dona de quaranta i tants, amb aspecte un pèl deixat i
maneres matusseres, es desfà en disculpes. Entra al bar i torna a sortir amb
dues ampolles amb tanca de gasosa mig plenes, suposadament de sangria.
—No pasa nada, no pasa nada.
Era la frase que anava repetint,
mentre somreia i deia alguna cosa més que jo no entenia i també feia somriure a
la parella —Els estrangers són educats. Encara
que no ho entenguin, somriuen—. M’agafa la copa de la noia i l’aboca de
qualsevol manera dins d’una de les ampolles. Com era d’esperar, d’una copa tan
gran a un broc tan petit, la meitat va anar per terra, per la taula, pel seu
damunt. La cambrera anava rient i xerrant. Els nois ja no reien, que amb els
plans de nit tarragonina de tapes i cervesa que havien fet i ara potser
s’haurien d’anar a canviar, ves! Jo m’havia quedat tan garratibada que la meva amiga, d'esquena a l'espectacle, em va preguntar, esverada, què passava. El millor de
tot és que no va acabar de buidar la copa de la noia dins l’ampolla i n’hi va
deixar com una tercera part. Li va acabar d’omplir de l’altra ampolla i se’n va
anar tan xiroia. Jo ho vaig trobar vergonyós, però la parella no va semblar
molesta ni res. Van continuar xerrant i bevent i quan van acabar van marxar.
Devien pensar que aquí ho fèiem així.
Ja sé que forma part del decàleg del
bon viatger l’adaptar-se al lloc on va i no fer escarafalls de res perquè cada
cultura del món és diferent i té les seves peculiaritats. Com les favetes en
llauna dels romanesos, no? Però hòstia!!! Que això no és cultura, que això és
incultura pura i dura i a mi, què voleu que us digui? Em dol que la gent de fora
pensi que aquí vivim i treballem així.
 |
| No hem quedat que volem un nou país? |
 |
| Doncs a veure què fem! |
