Avui és 29 de juny.
Fa un any que vaig engegar el meu blog enmig d’una tempesta personal que algun
dia potser explicaré. Sense cap pretensió em sento obligada a passar balanç i
per poc que m’agradin els nombres, hauré de sumar plusvàlues, rendiments i sobretot
royalties, que és allò que diuen que als escriptors els permet viure de les
seves paraules. Ho diuen.
En primer lloc vull
anomenar un dels pares de internet, Tim Barnes Lee, creador del primer web-blog
que consistia en una llista de webs amb els seus links i un breu comentari de
cada un. Un any més tard, Justin Hall va ser qui va engegar el primer blog
personal, tal com els coneixem ara. Els
dono les gràcies a tots dos per haver-me fet a mans una eina per poder fer
públic el que escric i no haver-ho de deixar en un calaix, que obriria de tant
en tant per mirar-m’ho amb recança. També perquè formar part d’una comunitat
tan gran com la dels blogaires em fa sentir més ciutadana de tot el món mundial,
i obrir-se sempre és positiu.
Bé, des del 29 de
juny del 2012, salsa-ficcio ha rebut
dues mil vuit-centes vint-i.-quatre visites. Res a veure amb els cinquanta
milions de visites que va rebre durant l’any 2006 l’actriu xinesa Xu Jinglei,
segons va divulgar Technorati que, com indica el seu nom és una empresa que
analitza tècnicament ratis de internet, principalment de blogs. No em vull
enganyar ni a mi ni a ningú. De les dues mil vuit-centes vint-i-quatre visites,
aproximadament la meitat han guaitat al meu blog i han tornat a sortir, com qui
pica una oliva, o qui tafaneja una parada del mercadillo. Es tracta de
passejar-se per la xarxa entrant ara aquí i ara allà sense quedar-s’hi. Espero
que els cinquanta milions de visites de la meva col·lega Xu també vagin per
aquí perquè cent trenta mil visites per dia són ben capaces d’ensorrar un blog
i també el seu autor.
La veritat és que
si l’altra meitat, mil quatre-centes dotze visites, han llegit els meus relats
crec que això és meravellós i, amb grans dosis de prudència i també de
modèstia, vull pensar que el que escric hi ha qui ho troba interessant.
Els visitants són,
segons les estadístiques i per ordre decreixent, Espanya, i aquí encara ens
hi incloem els catalans, Rússia, Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Índia,
Tailàndia, Països Baixos, Ucraïna, Israel i Polònia. Només demano que el translate del blog sigui un expert translator i no doni a llegir cap
disbarat als lectors no catalans.
En un any he
publicat al blog vint-i-cinc entrades, que a l’inici complien l’objectiu principal pel qual el vaig engegar:
relats purament literaris sobre tot allò que m’inspira. Després els he anat
alternant amb temes d’actualitat, el Barça i el moment especial que viu
Catalunya. En realitat no he perdut de vista l’objectiu d’escriure sobre el que
m’inspira, de la manera més literària que sóc capaç.
Les entrades més
populars perquè són les més llegides han estat:
Neu, o el futur que ens espera
sinó comencem a girar-lo ja.
Tinc un cotxe petit, que ha
resultat ser molt gran.
Nombres no, si us plau, un relat
ple de nombres on declaro que no m’agraden els nombres.
Les dones que m’agraden, on
parlo d’això, de l’admiració que sento per algunes dones.
Acabo. Plusvàlues,
zero. Rendiments materials, zero. Royalties, zero. Satisfacció personal,
cinquanta milions. Sí, sí, el mateix número que les visites al blog de la Xu.
Moltes gràcies a
tots els que hi entreu, el llegiu i en parleu. Sense vosaltres, el blog no seria res i ell i jo
passaríem molta vergonya.
 |
| Falta el pastís, però eh que és bonica? |
