Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.
És aquest:
A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA
A kilòmetres
de distància,
les teves
paraules demanen auxili,
els teus
grans ulls criden “per què?”
i perquè no
tinc resposta,
sento que mirada
i paraules,
com daga esmolada,
se’m claven al cor.
Fa mesos que
corres sota les bombes
i pel camí
has perdut la mare,
dos germans,
tres cosins, els avis.
Has perdut
la casa, la nina, l’escola,
i ni tan
sols saps si els teus amics,
fa poc amb
tu a la plaça, són vius.
Tens vuit
anys i no tens esperança,
tens vuit
anys i estàs molt cansada,
tens vuit
anys i no et veus futur,
No tens vuit
anys, en tens vuitanta
i veus la
mort tan propera
que t’és
igual viure que morir.
Què et puc
dir jo a kilòmetres de distància?
No tinc respostes
ni explicacions ni solucions.
La
impotència m’aclapara
i, incapaç
d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,
em crido a
la revolta contra tanta injustícia
contra aquest abús, contra tanta crueltat.
Vull dir-te
que no estàs sola,
que les
dones del món estem amb tu,
que milers
de dones compartim el teu dolor,
perquè pots
pensar que tothom t’ha deixat:
els polítics
megalòmans que t’agredeixen,
els polítics
inútils que no fan res per evitar-ho.
Però no
estàs sola, voldria que ho sabessis,
que les
dones, les que sempre hi perdem més,
espoliades,
violades, vídues, orfes,
nosaltres et
fem costat cada dia
i cada dia demanem
a Déu, al teu, al nostre,
que s’acabi aquesta
despietada guerra.
Ets tu, nena
palestina innocent,
qui
m’inspira aquestes paraules,
però no hi
ha bandera, ni cobdícia, ni recel
que
justifiqui cap guerra,
com no hi ha
indulgència ni perdó
pels qui les
han declarat.
A kilòmetres
de distància,
deixa’m dir-te
com el poeta,
que hi haurà
un dia que no podrem més
i llavors ho
podrem tot.
I no serà seguint
consignes dels polítics,
serà
aplegant-nos totes per fer un món millor.
Teresa Duch Dolcet
