Dedico aquesta entrada a
les meves companyes de ball: les Carmen, la Imma, la Maite, la Montse i la Rosa,
l’Anna, l’Elena i l’Helena, l’Eugènia, les Isabel, la M. José i la Mari Mar, la
Mariví, la Mercedes, la Paloma,... i a totes amb les que coincideixo. I, a qui sinó, al
nostre professor David, artífex i màxim responsable d’aquesta felicitat que
donen les petites il·lusions quotidianes.
De tota la vida que m’ha
agradat ballar. I de tota la vida que ho tenia pendent. No sé com ho
explicaria: el ritme em porta, el temps vola sense que me n’adoni i tots els
mals, de cos i d’esperit, desapareixen. Soc feliç? Sí, mentre ballo soc feliç.
Vaig trobar aquesta pedra filosofal el dia que, fa un
parell d’anys, vaig descobrir que al meu mateix carrer s’hi feien classes de
ball. I, de fet, no era la primera vegada que intentava ballar.
Ho havia provat amb el ball de saló, però en el meu horari
hi havia pocs alumnes i sovint acabava ballant amb la professora. Era una mica violent,
i no perquè la professora no ballés bé, sinó perquè la meva manca de traça estava
tant a la intempèrie que era impossible dissimular-la.
També ho vaig provar amb el swing. Aquí érem molta gent,
però el professor tenia un fixament amb mi i no me’n deixava passar ni una. Sí,
sí, com allò que diuen a vegades els estudiants que el professor els té mania. Sabeu
allò de “dona-li confiança a algú en el que està fent i ho farà millor”? Doncs
això, però al revés. I entre l’atenció negativa del professor i els grans
miralls que teníem al davant, projectant la meva penosa imatge, esforçant-me a
fer els passos sense sortir-me’n, vaig patir bastant. En acabar el quadrimestre
vaig assumir que a mi ja em podia agradar molt ballar, que si em faltaven
aptituds per fer-ho, potser el millor era renunciar-hi.
Fins i tot vaig fer una altra reflexió per acabar-me de
rematar: m’havia enamorat del meu ex ballant, però a ell de seguida li n’havien
passat les ganes. I si havia sigut per la meva manca de gràcia ballant? I si
resultava que jo era un sac a qui s’havia d’arrossegar tota l’estona? I si no
m’ho havia dit per compassió i havia preferit anar-ho deixant com qui no vol la
cosa?
I després de tantes preguntes vaig decidir resignar-me a no
ballar, ni tan sols a tornar-ho a intentar, mai més. I heus aquí que quan menys
ho esperava... Sabeu allò de l’amor a primera vista? Doncs vaig sortir de la
primera sessió, de prova, convençuda que ho era. I ho era doblement. Una va ser
perquè mentre ballava vaig recuperar totes aquelles sensacions que he explicat
al principi. L’altra va ser pel profe, que ell sí que és un amor, i no pel que
tothom s’imagina -ja m’ha passat el temps d’enamorar-me de gent de l’edat del
meu fill-, sinó perquè sap ensenyar, sap combinar els ritmes, té molt sentit de
l’humor, mai controla de prop cap alumna ni corregeix individualment, però se
n’adona quan algú té dificultats i amb un tacte exquisit torna a explicar-ho a
poc a poc, sense pressa, fins que totes ens en anem sortint. Es diu David, sí,
David, com el que va vèncer a Goliat, el gegant. El David ha vençut la gegant
poca confiança en mi mateixa per a ballar. Ara em veig al mirall quan ballo i
no sento aquell rebuig per la meva imatge que va contribuir a arruïnar-me les
classes de swing. Fins i tot, m’agrada veure’m. M’agrada veure’m a mi i veure
les companyes que, de procedències diverses, des de l’anonimat i còmplices en
l’afició, s’ho passen tan bé com jo. A ritme de txa-txa-txa, cubano, xarleston,
rock, bachata, tango, pop, merengue, cúmbia, samba -i encara me’n dec deixar
algun- ballem, riem, ens equivoquem, riem, suem, riem, comentem i... riem!!!
Puc dir que qui ho prova ja no se’n va. Quan vaig començar
érem sis o set i ara som gairebé trenta. No sé si dir que el profe es diu David
Tamayo perquè és que si s’apunta més gent ja no hi cabrem. Tampoc no sé si dir
que la seva web és https://desconectabailando.es/
i la pàgina de facebook, https://www.facebook.com/bailedasalud
. De veritat, de veritat que no ho volia dir, però bé... ja està dit!
I ara potser em repetiré, perquè segur que ho he explicat altres
vegades, però és igual perquè considero que és una gran veritat. A l’Escola de
Lletres m’ho van dir uns quants cops: si quan escrius, tu t’ho passes bé,
aquest gaudi es transmet al lector i ell també s’ho passa bé llegint-te. Ho
aplico a aquest cas. El nostre profe s’ho passa tan bé fent el que fa, ballant
i ensenyant a ballar, que així ho rebem nosaltres i per això ens ho passem tan
bé com ell. I en diré una altra, que tampoc no és nova: qui troba un bon
professor, ha trobat un tresor. És clar que nosaltres som alumnes aplicades i,
pel que sé, ara mateix un alumne aplicat en edat d’estudiar és una rara avis
i als bons professors ningú els dona el valor que es mereixen.
