Ahir
vaig quedar aclaparada quan, després d’intentar provocar algun somriure amb el
que havia escrit, em vaig trobar amb uns números tan alarmants de noves morts i
nous contagis. Després de prendre mesures de confinament, una s’espera que tot
comenci a canviar i que la corba, fins ara ascendent, canviï de direcció. Però
hem de tenir en compte que fa menys d’una setmana tots fèiem vida normal, ben
arrecerats els uns als altres, i que els contagis que van sortir ahir, i que
sortiran en almenys durant quatre dies més, no són encara fruit de les mesures,
sinó d’aquells contactes.
El
desànim va ser tal que em vaig plantejar de deixar córrer les meves cròniques
diàries. I que ràpid que me n’he cansat, oi? No és cansament, és que costa de
conciliar l’humor amb el drama que estem vivint. Es veu que dormir més o menys
bé ―més o menys perquè els malsons no se’n van― tota la nit, m’ha tornat
l’optimisme necessari per seguir. No sabem com acabarà tot plegat i penso que
la crònica escrita, si l’oral no és possible, si més no, donarà una idea als
que vinguin darrere nostre de com ha estat l’evolució d’aquests dies que,
segurament, seran mesos.
Avui,
com ahir, el dia és gris i plujós. Alleuja veure que almenys el temps esta de
part nostra i no ens convida a sortir al carrer. Però quedar-nos a casa
enganxats a la televisió o al mòbil tampoc no és gaire recomanable. A TV3, que
és la meva, el coronavirus és mono-tema. Tot gira al seu voltant: els
informatius, els Telenotícies des de l’inici fins al final; els esports només
parlen de les suspensions pel coronavirus i només se’n salva El Temps, de
moment. També l’InfoK, el Tot es mou, el Més324. Ahir al vespre Crims, magnífic
com sempre, ens va recordar que abans del virus hi havia assassins en sèrie
que, malauradament, després del virus hi tornaran a ser; i avui ens parlaran
dels supervivents de la tragèdia de Germanwings al Sense-ficció. S’agraeix
alguna estona sense coronavirus, però què tal algun programa més alegre? Música
com aquesta, per exemple, eixampla els pulmons. Però no vull pas exigir res,
perquè els treballadors de TV3, cada dia al peu del canó, també s’estan
exposant molt.
Algú
sap si el coronavirus afecta les plantes? Tinc el ficus mig malalt des de fa
quinze dies. Avui l’he posat entre les meves dues esponeroses orquídies
―esponeroses gràcies a la jardinera que tinc a casa―. Vull pensar que la bona
salut també s’ha de poder encomanar.
ACLARIMENT:
Els
números que apunto aquí cada dia són el nombre total de casos des de l’inici
del coronavirus a Catalunya i no pas els casos nous. Tampoc no s’han de sumar
els d’un dia amb l’altre, per Déu! com ha fet algú.
Coratge!
17-3, dia 3:
Contagiats: 1866 Greus: 65 Morts: 41 Altes: ?
16-3, dia 2: Contagiats: 1394 Greus: 74 Morts: 18 Altes: ?
15-3, dia 1: Contagiats: 903 Greus: 52 Morts: 12 Altes: 3
Doncs... són 19 contagis menys que ahir i 9 greus menys, i aquests últims deuen formar part dels 23 morts nous.
Tinc 64 anys i no havia vist mai una pandèmia a nivell mundial com aquesta.
ResponEliminaMalauradament a molts països estan "acostumats" a combatre anualment malalties terribles, però els focus són més limitats, no a nivell planetari com aquesta vegada.
No estàvem preparats. Almenys que els governs se n'adonin que invertir en salut no és llençar els diners.
L'any 2011 tenia un germà ingressat a la Vall d'Hebró. A la cinquena planta. Un vespre en acabar la visita m'acompanyà a una ala de l'edifici: la meitat de la planta, uns passadissos enormes, amb dotzenes d'habitacions era tancada per les retallades. Diners que van anar al rescat de la banca.
I així anem, amb infermeria sense mascaretes, etc. Les retallades segueixen per molt que els que manen diguin el contrari.
Jo crec que així a nivell mundial, deu ser la primera de la història. No sé si quan la pesta, a l'Edat Mitjana... Però això ha sigut una conseqüència de la globalització, està clar. Totes les facilitats per moure'ns pel món, persones i mercaderies, ens han anat en contra de cara al virus. No sé si vas mirar el vídeo d'OCTUVRE que vaig penjar el DIA 2. Allí explica tot això que em dius i no només el rescat de la banca, sinó com es van anar enriquint tots els empresaris que envolten el rei en aquella imatge. És de pena, perquè estic convençuda que les ambicions i l'avarícia, tot i el que estem patint ara, passaran sempre per damunt de les necessitats sanitàries i socials.
EliminaSegurament les coses sempre es poden fer millor...quan tot va començar a la Xina i a tota la resta del món es van dedicar a començar a repatriar gent cap a casa seva, ja vaig témer que la cosa s'escamparia molt i molt.... i per desgràcia, no vaig pensar malament...però ara, ja som aqui i s'ha de fer el que calgui per superar-ho !. Ânims i que no decaiga !...com diuen...
ResponEliminaSalut ;)
PD. em sembla que les plantes "passen" del coronavirus, per sort d'elles ;)
La situació és molt complexa, Artur, i ja sé que criticar és el més fàcil. Nosaltres ho hauríem fet millor? Segurament que no. Però als experts en salut, virus i pandèmies se'ls hauria d'escoltar i fer-los cas sense cap demora. A canvi d'això, tenim l'exèrcit requisant material sanitari i Pedro Sánchez gallejant d'injectar 200000 milions quan en realitat ben just se'n gastaran 5.500 milions. Ara llegia que 100.000 són avals a les empreses que si es tornen no els costarà ni cinc, 83000 la banca i part dels 17000 que queden, són demores d'impostos i superhàbit dels ajuntaments. En realitat la seva despesa no arriba a 6000 milions, però han fet els comptes rodons, que així queden més bonics. Els espanyols són així. Per comptes de preocupar-se pel virus, que és prioritari, exhibeixen múscul econòmic i poder polític: "Catalunya no tanca les fronteres perquè a mi no em dona la gana". En fi...
EliminaTeresa, no deixis d'escriure encara q estiguis desanimada, el q públiques ens interesse i ens ajude a saber la teva opinió dins aquest confinament en que ens trobem. A demés et respong xq sàpiguis q llegeixo el q públiques.M'he proposat trucar cada dia alguns amics x parlar i així no estar tant aïllats. La idea me l'ha donat la meva mare que segueix a casa seva sola.
ResponEliminaGràcies pel que em dius, Roser. Un motiu més per seguir escrivint. Avui riuràs una mica, a mi sempre me'n passen. Fins i tot en situacions dramàtiques com la que tenim. Jo de moment vaig parlant per Whatsapp, per aquí i per les xarxes, però amb segons qui és millor per telèfon, és clar. Jo, per sort, tinc la mare a casa. Un mes més tard i hauria estat com tu. Una abraçada!
ResponElimina