No penso ensenyar la meva neta cada dia, però vull donar un missatge d'optimisme i em nego a il·lustrar aquesta entrada amb aquelles corones vermelles que últimament surten per tot arreu. |
Per a
mi, que sempre estic imaginant històries, aquesta és la història inimaginable.
De tots els llibres i especialment pel·lícules, sobre futurs apocalíptics amb
que ens van saturar els americans ―sobretot
els americans―, abans dels atemptats de 11S, l’argument de la història que
estem vivint ho supera tot amb escreix. Perquè ens vam veure enfrontats a
piranyes, a Gozzil·les, a Coses, a Gremlins, a Armagedons i a força destruccions
més de l’espècie humana. Però ara ens enfrontem a un enemic invisible que viu
entre nosaltres, gràcies a nosaltres i que com més nosaltres li obrim les portes,
més i més intensament, ell viurà.
Toca canviar
dràsticament d’hàbits i passar del moviment imparable que ens impulsava, a la
quietud i l’assossec conscient. Deixarem per un temps l’estrès provocat per
agents externs i si no ho controlem en viurem un altre d’intern. Però també
podria ser que no fos així. Les crisis són oportunitats. No ho dic jo, ho diuen
els experts. Una altra mena de vida, impensable fa una setmana, ha de ser
possible i allò que no aconseguíem amb la voluntat, pot ser que una força major
ara ens hi ajudi.
Digueu-me
imprudent, però a mi viure una experiència com aquesta, mai viscuda fins ara,
em provoca una certa excitació positiva que, segurament durarà fins que algú
del meu entorn agafi el COVID19, que Déu no ho vulgui, perquè a les nostres mans
no està. Si l’agafo jo mateixa, miraré de viure-ho amb el mateix entusiasme que,
per la mateixa regla de tres, també serà una experiència nova. No està clar que me’n
surti. D’entusiasmar-m’hi, vull dir. Va! No cridem al mal temps.
Hi ha molt a dir
i molt a reflexionar en aquesta nova situació i com que a mi m’agrada escriure,
m’he proposat de fer-ho una mica cada dia. També escriuré altres coses, segur, i
potser podré posar data de finalització a la meva nova novel·la, i potser en
començaré una altra, i potser l’acabaré, i potser.... El futur és incert, només
espero que la incertesa no sigui tan llarga i indefinida com per tenir tant de
temps. És clar que no tot és escriure en aquesta vida. També puc llegir i endreçar
armaris, fer-me les ungles i provar de fer-me un pentinat nou; si no em queda
bé, no passa res, només em veurà la meva mare. Ara bé, a la perruqueria no hi
aniré. Ahir no em va quedar clar en aquell discurs tan llarg si era obligat
anar a la perruqueria aquests dies. Esperava tant alguna solució sanitària ―a
vegades sembla que hagués nascut ahir, jo― que tot el demés ho escoltava de
gairell. De fet, tot ho vaig escoltar de gairell perquè de solució sanitària nova
no me’n van donar cap.
Així doncs, com
que el millor d’escriure és poder-ho transmetre, em comprometo a fer cada dia
una petita crònica del que em passi pel cap sobre el que estem vivint i
penjar-ho aquí. Serà interessant veure l’evolució en aquests primers quinze
dies, no només del virus i les seves conseqüències, sinó del meu estat d’ànim i
les seves conseqüències que, possiblement, tant l’un com les altres, seran
compartits amb molta gent. Si és així o no i ho voleu explicar, us animo a
fer-ho en els comentaris. Si no teniu perfil de Blogger o de Google, podeu
comentar com Anònims. I que aquest aïllament físic temporal no sigui obstacle
per comunicar-nos anímicament i, en aquest cas, virtualment!
Ja se que les
abraçades estan prohibides, però n’envio una de colzes a tot el personal
sanitari i treballadors dels serveis bàsics que estan exposats tot el dia
perquè nosaltres estiguem més tranquils.
Aquestes són les
dades del meu país avui. Ja em poden repetir les paraules unidad i juntos tantes vegades com vulguins, que jo no en tinc cap altre:
15 de març de
2020 – Dia 1
Contagiats: 903 Greus:
52 Morts: 12 Donats d’alta: 3
Soc conscient que
durant uns quants dies l’evolució d’aquests números pot ser molt descoratjadora.