Ja
fa uns quants dies que m’estic rellegint les cinquanta entrades que vaig
publicar del 15 de març al 3 de maig, amb el nom de “LA HISTÒRIA INIMAGINABLE”.
No havia gosat fer-ho per allò de la
temporalitat i la immediatesa; escriure sobre la marxa i sense perspectiva és
córrer el risc que el que has escrit quedi desfasat i li manqui la pàtina
d’obra atemporal i per tant universal, que és allò a què aspirem tots els
escriptors.
Algunes
de les coses que vaig escriure segueixen tenint vigència. Per exemple, el dia 1
vaig dir aquí “El
futur és incert”, el dia 19 parlava del ISUDE, el virus incurable del Tribunal Suprem i el dia 20 recomanava tenir
alguna ocupació activa i/o creativa durant el confinament. El dia 28 em queixava de la
poca eficiència de l’administració per solucionar els problemes econòmics
d’aquells a qui la pandèmia havia convertit en vulnerables; diria que més que
tenir vigència, aquest tema encara ha empitjorat. Malauradament, tot això està
de plena actualitat.
D’altres
idees que vaig plasmar són francament ridícules. El dia 2 dic que he somiat que un franctirador em
disparava quan anava a comprar i el dia 32 que, amb el virus, la Xina havia guanyat la Tercera
Guerra Mundial; tot d’acord amb la meva associació de confinament amb estat de
guerra. Quina bestiesa! No cal somiar, ni anar-se’n a la Xina. L’autèntica
guerra la tenim a casa nostra amb els nostres governants llençant-se els plats
pel cap, cada vegada més desunits i menys per la feina; aquells dies devien fer
una Pau de Déu per fer front a la pandèmia, però allò sí que va ser temporal.
Un altre desfàs: sempre que anomenava el Covid ho feia en masculí (el virus
COVID19) i més endavant vaig adonar-me que en parlaven en femení (la malaltia
COVID19), però no ho vaig voler canviar i ara quan ho he llegit m’ha sonat ben
estrany. El dia 9 vaig caure en la utopia quan vaig escriure que pensava que la millora de la humanitat
era possible; ho deia per la solidaritat i la responsabilitat social que
mostrava la majoria de la gent, però pel que es veu ja la devien gastar tota
aleshores. Finalment el dia 11 compartint el pensament d’una amiga, deia que la pesta del virus
s’emportaria tots els dolents. Sense comentaris, no?
No
sabem quant temps s’allargarà el contagi del virus, ni quant temps es
prolongarà la crisi econòmica que ja ha començat, però hi ha dues coses que em
consolen. L’una és subjectiva i personal: saber que l’Elna, que parla del virus
com “el mosquit” perquè així li vam explicar al principi del confinament, és
aliena a aquest patiment que tenim els adults i assumeix tota la nova
normalitat com si no n’hi hagués altra. El primer dia que vam sortir al carrer,
després del confinament, em va preguntar unes quantes vegades:
—Iaia, aquí també hi ha el mosquit?
Després
de respondre-li cada vegada que sí, que era per tot arreu, ja no m’ho va
preguntar més i ara veig que accepta amb tota naturalitat la mascareta, el
rentat de mans quan arriba del carrer, el làser, la distància, les fletxes per
on ha de passar i totes les precaucions que a nosaltres se’ns fan tan
carregoses. En part, tot i l’acceptació, m’entristeix veure que comença a viure
d’aquesta manera, però segurament el dia que això passi, inconscientment tindrà
un alleujament que potser valorarà tota la vida.
L’altra
és totalment objectiva: parlant de “La història inimaginable” no puc deixar
d’esmentar els nombres de la pandèmia a Catalunya que em van acompanyar durant
aquells cinquanta dies. Passaré dels contagis perquè està clar que a més PCR,
més casos detectats i em centraré en els morts: el primer dia, el 15 de març,
van morir 12 persones; la primera quinzena, del 15 al 30, 1400; entre el primer
dia i el dia 50 van morir 10452 persones. Sabeu com estan els nombres ara?
Segur que sí, però anirà bé de recordar-ho. Durant la primera quinzena de
setembre 136 morts. I els malalts a l’UCI, que van arribar a ser 1529 a
l’abril, ara són només 135. O coneixem millor el virus i sabem com afrontar-lo
o ha perdut força, però dins del caos viscut i del canvi que ha representat
la seva irrupció en les nostres vides, penso que tenim motius per l’esperança.
