AQUELLA HISTÒRIA INIMAGINABLE

                                      

Ja fa uns quants dies que m’estic rellegint les cinquanta entrades que vaig publicar del 15 de març al 3 de maig, amb el nom de “LA HISTÒRIA INIMAGINABLE”. No havia gosat fer-ho  per allò de la temporalitat i la immediatesa; escriure sobre la marxa i sense perspectiva és córrer el risc que el que has escrit quedi desfasat i li manqui la pàtina d’obra atemporal i per tant universal, que és allò a què aspirem tots els escriptors.

Algunes de les coses que vaig escriure segueixen tenint vigència. Per exemple, el dia 1 vaig dir aquí “El futur és incert”, el dia 19 parlava del ISUDE, el virus incurable del Tribunal Suprem i el dia 20 recomanava tenir alguna ocupació activa i/o creativa durant el confinament. El dia 28 em queixava de la poca eficiència de l’administració per solucionar els problemes econòmics d’aquells a qui la pandèmia havia convertit en vulnerables; diria que més que tenir vigència, aquest tema encara ha empitjorat. Malauradament, tot això està de plena actualitat.

D’altres idees que vaig plasmar són francament ridícules. El dia 2 dic que he somiat que un franctirador em disparava quan anava a comprar i el dia 32 que, amb el virus, la Xina havia guanyat la Tercera Guerra Mundial; tot d’acord amb la meva associació de confinament amb estat de guerra. Quina bestiesa! No cal somiar, ni anar-se’n a la Xina. L’autèntica guerra la tenim a casa nostra amb els nostres governants llençant-se els plats pel cap, cada vegada més desunits i menys per la feina; aquells dies devien fer una Pau de Déu per fer front a la pandèmia, però allò sí que va ser temporal. Un altre desfàs: sempre que anomenava el Covid ho feia en masculí (el virus COVID19) i més endavant vaig adonar-me que en parlaven en femení (la malaltia COVID19), però no ho vaig voler canviar i ara quan ho he llegit m’ha sonat ben estrany. El dia 9 vaig caure en la utopia quan vaig escriure que pensava que la millora de la humanitat era possible; ho deia per la solidaritat i la responsabilitat social que mostrava la majoria de la gent, però pel que es veu ja la devien gastar tota aleshores. Finalment el dia 11 compartint el pensament d’una amiga, deia que la pesta del virus s’emportaria tots els dolents. Sense comentaris, no?

No sabem quant temps s’allargarà el contagi del virus, ni quant temps es prolongarà la crisi econòmica que ja ha començat, però hi ha dues coses que em consolen. L’una és subjectiva i personal: saber que l’Elna, que parla del virus com “el mosquit” perquè així li vam explicar al principi del confinament, és aliena a aquest patiment que tenim els adults i assumeix tota la nova normalitat com si no n’hi hagués altra. El primer dia que vam sortir al carrer, després del confinament, em va preguntar unes quantes vegades:

       —Iaia, aquí també hi ha el mosquit?

                                                                 Amb tota normalitat

Després de respondre-li cada vegada que sí, que era per tot arreu, ja no m’ho va preguntar més i ara veig que accepta amb tota naturalitat la mascareta, el rentat de mans quan arriba del carrer, el làser, la distància, les fletxes per on ha de passar i totes les precaucions que a nosaltres se’ns fan tan carregoses. En part, tot i l’acceptació, m’entristeix veure que comença a viure d’aquesta manera, però segurament el dia que això passi, inconscientment tindrà un alleujament que potser valorarà tota la vida.

L’altra és totalment objectiva: parlant de “La història inimaginable” no puc deixar d’esmentar els nombres de la pandèmia a Catalunya que em van acompanyar durant aquells cinquanta dies. Passaré dels contagis perquè està clar que a més PCR, més casos detectats i em centraré en els morts: el primer dia, el 15 de març, van morir 12 persones; la primera quinzena, del 15 al 30, 1400; entre el primer dia i el dia 50 van morir 10452 persones. Sabeu com estan els nombres ara? Segur que sí, però anirà bé de recordar-ho. Durant la primera quinzena de setembre 136 morts. I els malalts a l’UCI, que van arribar a ser 1529 a l’abril, ara són només 135. O coneixem millor el virus i sabem com afrontar-lo o ha perdut força, però dins del caos viscut i del canvi que ha representat la seva irrupció en les nostres vides, penso que tenim motius per l’esperança.

CARTA ALS REIS MAGS

 

                                                      

Sento a parlar tant de la Intel·ligència Artificial que m’he sentit obligada a preguntar-me si servirà per millorar el món. A simple vista jo diria que no, però ho he volgut preguntar a Google i he trobat paraules com aquestes: mercat, capitals, frau, automatització, robots, algoritmes, xarxa, evitar tasques rutinàries, fomentar tasques creatives, dependència, costos, agilització... i bla, bla, bla. No he volgut posar totes aquestes paraules al ChatGPT perquè m’ha fet por que m’explotés el PC.

No hi he trobat res de pobresa, desigualtats, guerres, injustícia, solitud... Em sembla que la I.A. no té resposta a cap d’aquests problemes de la humanitat. Potser és perquè té l’origen en la intel·ligència humana. Potser.

Digueu-me retrògrada per estar en contra d’un avenç “tan important”. Ja ho sé que en alguns àmbits deu aportar solucions, però pertanyent a l’espècie humana com pertanyo i amb els anys d’experiència que porto, permeteu-me que dubti de l’honestedat de l’espècie per a fer un bon ús de l’invent. I no és pas un perjudici. Però és que, amics, si bé diuen que som els més evolucionats de l’espècie animal, no hauríem de perdre de vista que només som una baula més de la cadena i que estem molt lluny de la perfecció. Segur que podem millorar, però no crec que sigui a través de la I.A. i, francament, pensar que uns éssers com nosaltres tenim la pretensió de crear-ne uns altres que han de ser gairebé perfectes, em faria riure, si no fos per la gravetat de les conseqüències.

He de dir en defensa pròpia que el meu pessimisme té una base real perquè dels grans invents de la humanitat no n’hem sabut veure la part negativa fins que ha sigut massa tard. Penso en l’energia nuclear, un bon invent per la medicina i altres usos, però definitiu per la destrucció dels pobles en la guerra i per l’amenaça que representa. Penso en els mòbils, tan útils, tan complets ells, i tan perjudicials per als joves, no prou preparats, ni neurològicament ni emocionalment ni sociològicament, per tenir-los a les mans. I penso en el carallot del reportatge sobre la I.A. que es vantava que d’aquí a pocs anys ja no distingiríem si parlàvem amb una persona humana o amb un producte de la I.A. I de què punyeta ens servirà això, pregunto? Que no! Que invents sense avenç social ni millora no són progrés, són retrocés.

Aquest ha de ser l’objectiu únic, o bé prioritari, la millora del món i dels éssers que l’habiten. De tots, sense excepció. Perquè no ens confonguem: la millora d’uns pocs sempre anirà en detriment dels altres, que no és res més que el que està passant actualment.  

Aquest any els he escrit una carta, als Reis. Per començar l’hem escrit a mà i en paper amb ratlles, res d’I.A. Parlo en plural perquè li he demanat a la meva neta Elna que me l’escrigui ella. No fos cas que els Reis, veient-me tan ganàpia, diguessin que a mi ja m’ha passat el temps d’escriure’ls cartes. Als Reis Mags els demanarem que facin màgia i que ens facin avançar ni que sigui mitja baula més. Que estovin els cors més durs. Vegis Netanyahu, Putin i tots els caps de trons dels cinquanta nou països en guerra que hi ha actualment, que no han trobat cap altra solució que massacrar els seus veïns i, conseqüentment, també el seu propi poble. Ah sí, i tots aquells que ajuden a què les guerres s’eternitzin. Doncs això, que estovin els cors durs, que arranquin l’ambició de terres i riqueses de l’ànima humana i, en fi, que si hi ha algú que en el lloc del cor hi té una pedra, que n’hi portin un de ben bla i innocent. Es quedaran parats del benestar que els envaeix de sobte.

I ja sé que és molt demanar, però estic convençuda que si els Reis Mags no ho fan, la I.A. encara menys.

 

                    

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 9

                                              

Aquests dies en què es parla tant de solidaritat i de responsabilitat social m’han fet pensar que bona part dels catalans en els últims dos anys ja hem fet un bon entrenament en aquest camp. Sense que ens hi anés res més que un afany de justícia, hem sortit al carrer dia sí, dia també, des de pobles i ciutats, per defensar aquells que ens representaven i que per representar-nos havien anat a la presó.

Els detractors deien que en molts casos era una excusa perquè gent que s’avorria a casa tingués un motiu per sortir, alguna cosa a fer. I encara afegien que molts ho trobarien a faltar si s’arreglaven les coses. La veritat, trobo que si es tractava de distreure’ns ens podíem haver buscat un entreteniment menys inclement. Sortir cada dia, cada dos o cada tres, és igual, fos hivern o estiu, fes fred o calor, de bon matí o cap al tard, caminar kilòmetres, aguantar dempeus una estona considerable, sopar a la intempèrie en ple hivern i uns quants despropòsits més des del punt de vista de la tranquil·litat i la comoditat, supera el mer entreteniment, es miri com es miri. Els que pensin d’aquella manera és que no han entès res i potser en els moments que estem vivint també els deu costar d’entendre que ens hem de quedar a casa per no perjudicar els altres i no només per no emmalaltir ells mateixos.

La crisi del COVID19, sempre que ho puguem explicar, serà positiva en aquest sentit: el d’oblidar-nos de les nostres necessitats i beneficis particulars, sacrificant-los pel bé comú. Que una societat com la nostra, tan acostumada a mirar-se el melic, es bolqui en els altres és molt encoratjador i esperançador en què la millora de la humanitat és possible. Tant de bo aquest sigui un valor que ens quedi adherit a l’ADN i no depengui només de la memòria o el pas del temps! Aquests dies estem veient que tothom s’està implicant en la solució de la crisi: tècnics que reciclen respiradors vells per convertir-los en nous, fàbriques que passen a produir material indispensable per al tractament dels malalts i la protecció de les persones que han d’estar al peu del canó, dones que fan mascaretes a casa, hotels que cedeixen les seves habitacions per descongestionar els hospitals, músics que toquen als balcons perquè puguem cantar tots junts i oblidar ni que sigui per cinc minuts la desolació que ens envolta...

No conec tot el què fan a la resta del món en aquest sentit, però algú em titllarà de supremacista si dic que estic orgullosa de la meva gent? Bé, doncs m’hi arrisco. N’estic molt i molt orgullosa!

		CONTAGIATS TOTALS	CONTAGIATS SANITARIS	GREUS	MORTS	ALTES
15-03-20	DIA 1	903		52	12	3
16-03-20	DIA 2	1394		74	18	?
17-03-20	DIA 3	1866		65	41	?
18-03-20	DIA 4	2702		92	55	?
19-03-20	DIA 5	3270		98	82	82
20-03-20	DIA 6	4203	600	312	122	150
21-03-20	DIA 7	4700		479	191	180
22-03-20	DIA 8	5400		?	?	600
23-03-20	DIA 9	5925	?	551	245	?