dilluns, 21 de setembre del 2020

AQUELLA HISTÒRIA INIMAGINABLE

                                      

Ja fa uns quants dies que m’estic rellegint les cinquanta entrades que vaig publicar del 15 de març al 3 de maig, amb el nom de “LA HISTÒRIA INIMAGINABLE”. No havia gosat fer-ho  per allò de la temporalitat i la immediatesa; escriure sobre la marxa i sense perspectiva és córrer el risc que el que has escrit quedi desfasat i li manqui la pàtina d’obra atemporal i per tant universal, que és allò a què aspirem tots els escriptors.

Algunes de les coses que vaig escriure segueixen tenint vigència. Per exemple, el dia 1 vaig dir aquí “El futur és incert”, el dia 19 parlava del ISUDE, el virus incurable del Tribunal Suprem i el dia 20 recomanava tenir alguna ocupació activa i/o creativa durant el confinament. El dia 28 em queixava de la poca eficiència de l’administració per solucionar els problemes econòmics d’aquells a qui la pandèmia havia convertit en vulnerables; diria que més que tenir vigència, aquest tema encara ha empitjorat. Malauradament, tot això està de plena actualitat.

D’altres idees que vaig plasmar són francament ridícules. El dia 2 dic que he somiat que un franctirador em disparava quan anava a comprar i el dia 32 que, amb el virus, la Xina havia guanyat la Tercera Guerra Mundial; tot d’acord amb la meva associació de confinament amb estat de guerra. Quina bestiesa! No cal somiar, ni anar-se’n a la Xina. L’autèntica guerra la tenim a casa nostra amb els nostres governants llençant-se els plats pel cap, cada vegada més desunits i menys per la feina; aquells dies devien fer una Pau de Déu per fer front a la pandèmia, però allò sí que va ser temporal. Un altre desfàs: sempre que anomenava el Covid ho feia en masculí (el virus COVID19) i més endavant vaig adonar-me que en parlaven en femení (la malaltia COVID19), però no ho vaig voler canviar i ara quan ho he llegit m’ha sonat ben estrany. El dia 9 vaig caure en la utopia quan vaig escriure que pensava que la millora de la humanitat era possible; ho deia per la solidaritat i la responsabilitat social que mostrava la majoria de la gent, però pel que es veu ja la devien gastar tota aleshores. Finalment el dia 11 compartint el pensament d’una amiga, deia que la pesta del virus s’emportaria tots els dolents. Sense comentaris, no?

No sabem quant temps s’allargarà el contagi del virus, ni quant temps es prolongarà la crisi econòmica que ja ha començat, però hi ha dues coses que em consolen. L’una és subjectiva i personal: saber que l’Elna, que parla del virus com “el mosquit” perquè així li vam explicar al principi del confinament, és aliena a aquest patiment que tenim els adults i assumeix tota la nova normalitat com si no n’hi hagués altra. El primer dia que vam sortir al carrer, després del confinament, em va preguntar unes quantes vegades:

       —Iaia, aquí també hi ha el mosquit?


                                                                 Amb tota normalitat

Després de respondre-li cada vegada que sí, que era per tot arreu, ja no m’ho va preguntar més i ara veig que accepta amb tota naturalitat la mascareta, el rentat de mans quan arriba del carrer, el làser, la distància, les fletxes per on ha de passar i totes les precaucions que a nosaltres se’ns fan tan carregoses. En part, tot i l’acceptació, m’entristeix veure que comença a viure d’aquesta manera, però segurament el dia que això passi, inconscientment tindrà un alleujament que potser valorarà tota la vida.

L’altra és totalment objectiva: parlant de “La història inimaginable” no puc deixar d’esmentar els nombres de la pandèmia a Catalunya que em van acompanyar durant aquells cinquanta dies. Passaré dels contagis perquè està clar que a més PCR, més casos detectats i em centraré en els morts: el primer dia, el 15 de març, van morir 12 persones; la primera quinzena, del 15 al 30, 1400; entre el primer dia i el dia 50 van morir 10452 persones. Sabeu com estan els nombres ara? Segur que sí, però anirà bé de recordar-ho. Durant la primera quinzena de setembre 136 morts. I els malalts a l’UCI, que van arribar a ser 1529 a l’abril, ara són només 135. O coneixem millor el virus i sabem com afrontar-lo o ha perdut força, però dins del caos viscut i del canvi que ha representat la seva irrupció en les nostres vides, penso que tenim motius per l’esperança.

14 comentaris:

  1. Jo això dels petits, ho porto malament. La meva nets que té 16 mesos, ha començat ara, el dia 14 a anar a la guarderia. I em fa molt pena que el seu començament hagi de ser així. Conèixer persones noves (mestres) a qui no veu ni la cara sencera ni l'expressió. I tantes precaucions! I tanta separació dels altres nens i tot... però tal com tu ho dius, em consola. És cert, s'acostumen a tot. I potser ho viuen amb més normalitat que nosaltres.

    Els meus nets grans, (10 i 12) que ja tenien ganes de tornar a l'escola, han quedat una mica decebuts i estan una mica "descontents" (tot i que ho entenen) amb tots els canvis que ha representat tot això. Patis compartimentats en trossos, barreres de separació... etc... mascareta fins i tot per jugar al pati... no poder apropar-se als companys, etc. es queixen, i espero que ho acabin acceptant i que no facin gaire i prudències. L'altre dia, un pare explicava que el seu fill li havia dit que no ho digués a ningú, però que ell i els,seus amics, quan eren al pati, buscaven un lloc amagat per abraçar-se. Se'ls ha de dir que no ho facin, però em fa una pena! Dec estar una mica bleda, em faig gran, buf!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no em sembla que estiguessis bleda l'altre dia, Carme. És que tot és una gran muntanya. Al principi només demanàvem no contagiar-nos, però el temps passa i tot s'embolica, perquè la pandèmia ho afecta tot. Jo espero que els nens ho superin bé. Diuen que són molt resilients, segur que més que nosaltres.

      Elimina
  2. Escoltava dies enrere que deien que si, que havia perdut força, en el sentit que contagiava igual a la gent, però no era tan destructiu com al principi, potser si, que va millorant ... potser també que els casos de contagi ara es donen més en la gent més jova , perquè els grans van amb més precaucions que els altres, segurament tot ajuda una mica. Esperem que realment en sortim bé de tot això !.
    He començat a llegir "Les cadenes subtils" ... que ves per on , també comença en una residència i un mort ! .... premonició ?? heheheh Salut !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que ens en sortirem, Artur, però serà més llarg del que ens hauríem pensat mai.
      Premonició? Nooo, constatació. Aquesta història de la Mimí està inspirada en l'experiència que va viure la meva filla quan va treballar un any en una residència i en els dos mesos i mig que hi va ser el meu pare. Quan va saltar la llebre dels contagis a les residències, no vaig poder evitar de pensar que un moment o altre havia de passar, tal com vaig veure com s'hi vivia.
      Salut!

      Elimina
  3. L'hemeroteca de vegades ens fa passar vergonya, quan recordem algunes coses que vam dir, però les cròniques d'aquells dies no te les traurà ningú. Respecte a la situació actual, segurament també hi ha un factor que les persones més vulnerables ja ho van patir a la primera onada, ara la gent es contagia igual però no desenvolupa formes severes de la malaltia. Però sens dubte, les precaucions que tenim prevenen molts contagis. Malauradament hem de seguir així perquè la situació no se'ns descontroli, que sempre és un perill.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sembla que estarem tot el temps, fins una vacuna efectiva, així. Amunt i avall i conseqüentment prevenció a tope i relaxament, ara en uns llocs, ara en uns altres. Tenim l'avantatge que ara coneixem molt millor la malaltia i, si fem cas als experts, en podem atenuar els casos i evitar arribar a aquells extrems.

      Elimina
  4. Ja saps que vaig seguir atentament els teus posts del Covid 19.
    Si sempre tenim incerteses, amb el Covid en tenim més. Si a vegades podem caure en contradiccions, amb covid encara més. I no només nosaltres que no sabem gaire de què van les infeccions víriques, sinó també els que anomenem experts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Siiií, i jo seguia les teves cançons de confinament, Xavier!
      És veritat, coneixem molt del virus, comparat amb quan va aparèixer, que ja es va veure que anaven, i anàvem, donant pals de cec, però segur que encara ens queda molt per descobrir. Mentre no haguem de tornar a fer una tanda de posts i de cançons perquè ens tornin a confinar, ja podem estar contents.
      Una abraçada!

      Elimina
  5. És veritat que les xifres no tenen res a veure, això és consolador. Però penso que si ara tothom porta mascareta no hi hauria d'haver tants infectats. L'espai entre persones sí que costa molt de mantenir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va dir l'altre dia l'Àlex Arenas que, a part dels tres consells: mascareta, mans, distància, no donàvem prou importància als espais oberts o tancats. Es veu que l'aire lliure és clau perquè el virus es mori ràpidament.

      Elimina
  6. Jo penso que la mainada és qui més bé ho porta i segueix les normes que els hi diuen a l'escola i a casa...Ara el jovent no en fa pas tant de cas! Em fan patir algunes escenes que ensenyen per la teles amb aglomeracions i sense mascaretes ni distàncies...No entenc perquè hi ha gent que su pren tan a la lleugera, sinó fe bondat,, ens costrà de sortir-ne d'aquest pou...
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
  7. Diuen que no es van ensenyar prou les escenes dures dels hospitals, que així haurien agafat més consciència, però saps què penso, Roser? Que aquests que s'ho salten tot, igualment haurien dit que no anava per ells, o que amb ells seria diferent.
    Al davant de casa hi tinc un parc infantil, a la nit a les fosques i la vigília de la Festa Major de Tarragona, hi devia haver un fotimer de joves pel sarau que s'hi sentia, que feia feredat només de sentir-ho. Ells per Santa Tecla sempre surten i viuen. Per què deixar de fer-ho, no?
    Petonets, guapa!

    ResponElimina
  8. Penso que ara s'ha multiplicat la por. No la dels joves, això per descomptat. Sinó la dels iaios.
    He vist vellets sans temorosos de morir pel virus. Segur que la mort ja la tenien assumida, però aquest enemic silenciós no el coneixen.
    Sigui com sigui, ens ha destrossat la vida social, i sort que tens la nineta preciosa al costat.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Sí, Olga, és exactament com ho dius. El poc que ensenyaven, però el molt que explicaven feia espantar el més valent. La meva mare em deia: Jo no tinc por de morir, ja he viscut molt, però morir d'aquesta manera... patint tant i sola, no ho voldria pas.
    Soc conscient que tinc molta sort tenint l'Elna al meu costat (o a 30 kilòmetres, tant se val). Però saber que hi és és com si la seva existència compensés el mal moment que estem passant.
    Una abraçada també, Olga!

    ResponElimina