diumenge, 4 d’octubre de 2020

MENTRE PARÀVEM TAULA

                   

                                                 Imatge del blog de LAURA SÁNCHEZ


Mentre paràvem taula lentament i amb prudència, i després la desparàvem i la desinfectàvem i la tornàvem a parar, imputaven centenars de persones en la causa anti-independentista, treien el tercer grau i el 100.2 als presos i ara han inhabilitat al  President de la Generalitat per una desobediència ridícula, més ridícula perquè malauradament ell va ser l’únic a desobeir.

Mentre paràvem taula condemnaven Tamara Carrasco per un àudio, on expressava alguna de les seves idees pel control del territori, i Jordi Pesarrodona,  l’únic delicte del qual va ser posar-se al costat d’un guàrdia civil amb un nas de pallasso. Mentre paràvem taula, absolien Rodrigo Rato i 33 imputats més del cas Bankia d’un frau de 21000 milions d’euros. També absoldran, segurament, tots els cuiners de la Kitchen que, mentre nosaltres parem taula, ells ja ho tenen tot cuinat perquè Villarejo i Bàrcenas no escampin la pudor de la immensa claveguera muntada pel PP mentre era al govern. La dreta espanyola sempre s’ha caracteritzat per no tenir cap escrúpol per tal de  mantenir el poder —recordem les estranyes morts de la Gürtel i el bloqueig permanent a l’actual govern espanyol perquè no pugui tirar endavant cap dels seus projectes— o per recuperar-lo —i recordem el Alzamiento Nacional/cop d’estat contra la Segona República, l’any 1936—. Fa feredat veure el que són capaços de fer.

Penso en la bona fe d’ERC de voler dialogar i també penso, és clar, en el rèdit electoral que els suposaria aconseguir treure alguna cosa del diàleg, però no puc deixar de pensar en la paraula “ingenuïtat”, si no és que estiguin jugant a un joc secret que ningú no coneix. Si per a ells abans de l’1-O el govern espanyol era irreformable i intractable, i amb la majoria independentista al Parlament la independència era possible, per què ara diuen que s’hi pot parlar i que s’ha d’ampliar la base perquè no som prou? I ni que al principi tinguessin fe en la taula, què se n’ha tret fins ara? S’ha vist cap moviment, ni tan sols un, per part del govern espanyol que demostri alguna voluntat d’arribar a acords? I ja no parlo d’amnistia ni d’autodeterminació; jo no he vist ni un sol gest efectiu per resoldre el conflicte. I que no digui el govern que no hi pot fer res perquè a Espanya hi ha divisió de poders i bla, bla, bla. Som en mans del poder judicial perquè el poder executiu del govern de Rajoy ens hi va posar, no? Doncs que ara el poder executiu ens en tregui!

Mentre parem taula, els jutges es dediquen a desparar-la, destruir-la, polvoritzar-la, i els convidats s’ho miren impertèrrits dient que ells no hi poden fer res. No sé perquè no fem servir la taula per donar-li un cop de puny al damunt, però que sigui un cop de puny on hi siguem tots, si no, serà tan ridícul com la desobediència d’un home sol.

10 comentaris:

  1. Terriblement indignats per tanta injustícia, Tresa. Te n'afegeixo dues més:
    Mentre parem taula fuig un individu amb les butxaques plenes en direcció als Emirats, després de fer regals indecentment cars a les seves amants.
    Mentre parem taula el que va fer un discurs infame tornarà a venir a Catalunya per a que els llepes i botiflers li puguin raspallar la caspa de les espatlles.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, Xavier! La llista és llarga. M'he centrat en els de la setmana i segur que encara me n'he deixat algun. És la dictadura de la judicatura.
      M'ha agradat això de raspallar la caspa de les espatlles! És caspós i el raspallen.

      Suprimeix
  2. Caram Teresa si mentre paraveu taula pensàveu en tantes coses, segur que vau tenir gana per dinar? Potser us va caure algun got a terra, he, he...
    Quina taula tan guapa la de la foto, santa paciència!!!
    Petonets, Teresa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo em sembla que els qui paraven taula no pensaven gaire o havien perdut la memòria.
      La paciència té un límit!
      Petonets, Roser!

      Suprimeix
  3. Realment ens fa falta aquest cop de puny sobre la taula... però em temo que altre cop no hi seríem tots. En Xavier afegeix dues injustícies més però la llista és tan llarga i la tenim tan present que ja ni m'hi poso a continuar-la.

    Tantes ganes d'eleccions... per a què? No resoldrem res... o guanyen ells o inhabiliten presidents...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Exacte, Carme! Fins que no votem el que hem de votar -va dir aquella- no pararan. Van bé doncs! El nostre vot és més consistent i justificat que mai.

      Suprimeix
  4. Hem de persistir com puguem, l'única força que tenim és aquesta. També que necessitin els nostres vots, si no és que algun dia s'atreveixin a instaurar quotes de participació per poder comptar. Els cops de puny a la taula serveixen per esbravar-nos, i poca cosa més.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, ja ho sé, Helena. No és per violència, és perquè un cop de puny a la taula és el mínim que podríem fer, encara que no servís per a res. I m'anava bé per relacionar-ho amb el tema del post.

      Suprimeix
  5. Felicitats Teresa, espero que hagis tingut un bon dia!!!Petonets...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Roser! Va ser un dia de felicitacions dobles. La meva mare també és Teresa i entre ella i jo, tot el dia amb el telèfon.
      Petonets altre cop!

      Suprimeix