diumenge, 18 d’octubre de 2020

TERESES, TRESES I MARIES

 

                                 

Dijous em vaig passar el dia literalment enganxada al telèfon. Era el meu Sant i entre les amigues, conegudes, parentes que es diuen Teresa i els que en tenen alguna a prop —que no saben la sort que tenen— i se'n recorden, les felicitacions no van parar. Entraven al mòbil, sortien del mòbil, el mòbil cremava, la bateria s’acabava.

I Déu n’hi do la de Tereses que conec! Sumant els contactes del mòbil i les xarxes, comptant les Tereses, Treses, Teresines, Tesses, Teres i Maites en vaig comptar trenta set, començant per la meva mare, una tieta, una cosina i una altra tieta que ja no hi és. I no hi compto ni la Teresa de Calcuta, ni Santa Teresa de Jesús, ni les Teresines, ni la Teresa Rampell perquè a aquestes no les tinc entre els meus contactes. Això sí, totes elles són més grans de cinquanta anys. En les trenta set no n’hi ha cap que baixi dels cinquanta.

De 50 o més, però genials!

Teresa és un dels noms que s’acostumaven a posar abans i ja no es posen. Com Carme, Àngels, Rosa, Magda, Mercè, Lluïsa... Hi ha alguns noms que s’han salvat de la crema, que es posaven abans i es posen ara, com ara Anna, com ara Maria, però diria que són els únics que es mantenen. La gent vol innovar —i ho trobo molt bé— i posar noms nous i poc coneguts, el més bonic dels quals, no cal que ho digui, és Elna. Elna significa “llum” i “victòria” i diuen que prové d’Helena, que és el nom que va posar l’emperador Constantí al poble d’Elna, en honor a la seva mare.

Algunes de les meves amigues de la infància no en tenen prou amb dir-se un nom dels que he dit, que totes porten, portem, al davant el nom de Mª, escrit així: Mª Carme, Anna Mª, Mª Rosa, Mª Magdalena, Mª Teresa... I no és suficient amb això que, a més a més, ens posaven, al batejar-nos, dos noms més. Jo em dic Mª Teresa, Mª Dolors i Mª dels Torrents. El primer el posava la padrina, el segon el padrí i el tercer el mossèn. Totes les nenes batejades en tots els anys que hi va haver el mateix mossèn al poble es diuen de tercer nom, Mª dels Torrents, en honor de la Mare de Déu dels Torrents, la patrona del poble. Una obsessió com una altra, més inofensiva que altres. Totes menys una que es diu Mª dels Torrents de primer nom i suposo que el mossèn n’hi devia posar un altre de tercer. No és estrany que, arrossegant un nom tan llarg, amb el temps, totes haguem anat perdent el Mª i el segon i el tercer nom, que potser algunes ja ni recorden.

Jo, si pogués manar, posaria el meu nom a alguna nena. Li posaria Tresa, que és com ho diem a la meva terra, a les comarques de Lleida i... no sé a on més perquè el nom de Tresa no ho coneix ni la Viquipèdia, ni el Registre, ni les webs d’onomàstica, ni ningú. Ningú no dona raó d’aquest nom, almenys jo no he trobat la informació. Amb això de la llengua normativa hem guanyat unificació de la llengua escrita, però trobo que també hem perdut riquesa lingüística.

Si jo manés potser em canviaria el Sant de dia perquè sempre el 15  d’octubre he de sentir a dos quarts de set del matí les campanades que commemoren l’assassinat del president Companys i des de fa uns anys em recorden que la persecució fa molt que va començar i que qui ens persegueix  mai, mai no deixarà de fer-ho; i no és una bona manera de començar el dia del Sant, caram! I l’any passat el 15 d’octubre va ser l’endemà de la sentència a la nostra gent. I aquest any, l’endemà del 15 d’octubre començava altre cop l’enclaustrament, per no dir-li confinament. I potser canviaria el mes i tot perquè fa tres anys, el 15 d’octubre encara ens sentíem tots de les bastonades que molts van rebre l’1-O.

Ai, si jo manés, si jo manés..., però, com sap tothom, jo no mano. Només escric les meves fabulacions aquí i a tot arreu on em deixen. Una obsessió com una altra, també inofensiva, crec, perquè no la imposo a ningú.

14 comentaris:

  1. A la família tinc 2 Tereses: una cosina germana i una tieta que ara li diem Tresa però que de jove li dèiem Tere.
    I a l'institut m'agradava una Tresa de cognom italià, però no vaig gosar dir-li mai.
    I una veïna que va morir, de la Selva del Camp, molt amiga de la meva mare, també es deia Tresa.
    Jo també tinc molts noms propis : Francesc Xavier, Josep Maria i Ricard. I amb els dos cognoms sumo un total de 7 noms.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Però veus com totes tenen una certa edat? Xavier és un nom que es conserva bastant, però. I trobo que sí que acapares molts noms, però no m'atrapes: Jo, tres, que amb les Maries al davant són 6.
      Una abraçada des del confinament municipal, Xavier!

      Suprimeix
  2. El mossèn es va lluir amb el teu nom, què li havies fet alguna cosa dolenta? Jo sóc dels pobres dels quals només tinc un sol nom

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs... ja t'ho pots imaginar. Vaig néixer el 30 d'octubre i em van batejar el dia 11 de novembre. Massa temps d'agreujar el mossèn no havia tingut.
      És clar, home, el teu ull és jove. Ja no hi vas ser a temps. Tampoc no serveixen per res els altres noms, ja ho veus.

      Suprimeix
  3. Ja vaig llegir el teu text al Facebook...A la meva família es deia Teresa la meva padrina!
    Vas estar de sort que et felicités tanta gent, ets una persona coneguda tu, a mi que el meu Sant va ser una setmana abans i em van felicitar quatre gats i aquest mes també és el meu aniversari, no dic pas el dia, a veure quanta gent se'n recorda!!!
    Petonets guapa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo conec unes quantes Rosers, i també se'm va passar per alt i em va saber greu. Són noms que com que no se celebra cap festa, a vegades passen desapercebuts. Ja dic aquí al post que moltes felicitacions eren mútues, amb les moltes Tereses que conec.
      Petonets, Roser!

      Suprimeix
  4. A casa també i teníem una Tresa , com ho dius tu... era la padrina de ma mare, però ara, ja no em tenim cap. Crec que ja et vaig felicitar, però per si de cas, ho renovo ! FELICITATS !!! I de pas, a la Roser, també ! :) pel sant i l'aniversari, FELICITATS !!.
    I per cert, també tinc tres noms de pila, Artur i Francesc i Josep ! hehehe. Salut !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, jo diria que sí que em vas felicitar, Artur! I estic veient que les Treses, així com ho dic jo, abunden en altres llocs a banda de a les comarques de Lleida. Un dia ho he d'investigar això. Molt bé, tres noms també! Això vol dir que ja tens una edat.

      Suprimeix
  5. Jo conec unes quantes Tereses o Teres o Treses o Maites, però molt lluny de les teves 37, crec que són unes 7 o 8, va potser ara n’oblido alguna i arribaria a 10. Cap a la família. Però per aquí també diem Tresa, sempre...

    Jo també em dic de tercer nom com la patrona del poble dels meus pares Maria del Sol del Pont, patrona de Roda de Ter. No et sabria dir si me'l va posar el capellà o no, però per sort és un nom que no s'utilitza mai, tant llarg! Clar que a les rodenques que se'n diuen de primer nom, els acaben dient Sol o Marisol. Escurçat i ja està!

    Encara que vagi molt tard et desitjo igualment tota la felicitat, que no només ha de durar un dia, sinó molts més, malgrat la pandèmia... que ja ens té fregits a tots...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ah, doncs, Carme, tot i llarg és bonic aquest nom i les possibilitats, molt generoses: Marisol, Sol, Pont... Però Carme també és molt bonic, encara que tampoc ja no es posi.
      Jo amb la meva feina vaig conèixer molta gent i si he anat fent activitats també. No s'ha quedat tothom com amistat, però Déu n'hi do!
      Gràcies pels bons desitjos! I tant que estem fregits! Avui més que el dia que em vas escriure.

      Suprimeix
  6. Jo de petita em volia dir Rosa. Després vaig canviar, no sé com. El meu nom he llegit alguna vegada que és clàssic, es posa sempre i no passa de moda. Normalment no es vol posar el nom de les àvies als fills. Fins que desapareixen les àvies que els duien, i ja es pot tornar a dir a una nena Maria. Teresa m'agrada perquè és el nom de la protagonista de La insostenible lleugeresa del ser, i també m'agrada perquè tu te'n dius!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per cert, de les Tres bessones, una es diu Anna, l'altra Helena, i l'altra Teresa. No és veritat que es posi tan poc, Teresa!

      Suprimeix
    2. Sí, Helena, la més coneguda és l'Helena de Troia, i els romans també en tenen de famoses. I també s'ha salvat de la crema. No ho faig per tornar-te la floreta, però a mi també m'agrada molt. I amb h encara més. Un nom sempre ens fa evocar el seu origen, no? O una persona coneguda i la història d'Helena de Troia és molt interessant.

      Suprimeix
    3. Tens raó amb les Tres Bessones, hi ha una Teresa. Però pensa que aquestes noietes ara ja deuen rondar la cinquantena també. Està bé, però perquè així el nom s'ha pogut donar a conèixer entre una generació que ja no l'han sentit gaire entre ells mateixos.

      Suprimeix