LA TERESA ERA AMIGA MEVA

 

                

La setmana passada es va morir a Tarragona la Teresa León. Una mort prematura sempre fa mal. Si és d’una persona propera, molt més mal. Segurament si això ho llegeixen els seus familiars, companys i amics més propers s’estranyaran de no conèixer-me com amiga seva.

M’explicaré. La Teresa i jo no érem amigues íntimes ni de tota la vida. La Teresa i jo no anàvem al cinema plegades, ni jugàvem juntes al sorral ni anàvem a berenar en sortir de l’escola, ni ens dèiem secrets, tal com em va preguntar la meva neta Elna quan em va veure trista i capficada per la notícia i li vaig dir que s’havia mort una amiga. Potser l’única afinitat que compartíem era la d’haver estat, tot i que de tallers diferents, alumnes de l’Escola de Lletres i haver compartit alguns dels esdeveniments que s’hi organitzaven. Quan dic que era amiga és perquè sempre que la vaig necessitar, em va respondre. La Teresa treballava a l’Ajuntament, era Gestora Cultural a la Casa de les Lletres i jo que em moc pel que a vegades és l’intricat laberint de la cultura tarragonina, havia acudit a ella uns quants cops: per demanar informació, per sol·licitar espais, per donar-me difusió, per, en fi, demanar ajuda alguna vegada amb urgència. La Teresa mai no em va deixar penjada. La Teresa era sol·lícita, obligada, amable, formal, competent i mai no deixava res pendent. Per això dic que era amiga meva, perquè penso que una persona que està al servei del públic, en el seu cas, al servei de la ciutadania, amb aquesta vocació de servei, sempre és considerada amiga per aquells a qui soluciona el problema en què es veuen embrancats, sobretot si això no passa només una vegada.

I amb això no pretenc de cap manera equiparar la meva pena al dolor que estan patint els que tenia més a la vora i l’estimaven més que ningú. Nomes és que sento profundament la seva pèrdua i no puc deixar de reconèixer els seus mèrits i virtuts, en aquest cas, professionals, però que estic segura que formaven part de la seva essència.

T’ha arribat el moment de descansar, Teresa, després de lliurar una batalla en la qual mai has vacil·lat de lluitar i donar-ho tot per poder guanyar. No ha pogut ser. Però jo soc de les que creuen que alguna cosa, digueu-l’hi ànima si voleu, ens mou al llarg de la nostra vida i ens fa ser com som i que aquesta cosa no s’acaba amb la fallida del cos. Per això, Teresa, siguis allà on siguis, no t’oblidis de nosaltres perquè nosaltres no t’oblidarem mai.

TERESES, TRESES I MARIES

 

                                 

Dijous em vaig passar el dia literalment enganxada al telèfon. Era el meu Sant i entre les amigues, conegudes, parentes que es diuen Teresa i els que en tenen alguna a prop —que no saben la sort que tenen— i se'n recorden, les felicitacions no van parar. Entraven al mòbil, sortien del mòbil, el mòbil cremava, la bateria s’acabava.

I Déu n’hi do la de Tereses que conec! Sumant els contactes del mòbil i les xarxes, comptant les Tereses, Treses, Teresines, Tesses, Teres i Maites en vaig comptar trenta set, començant per la meva mare, una tieta, una cosina i una altra tieta que ja no hi és. I no hi compto ni la Teresa de Calcuta, ni Santa Teresa de Jesús, ni les Teresines, ni la Teresa Rampell perquè a aquestes no les tinc entre els meus contactes. Això sí, totes elles són més grans de cinquanta anys. En les trenta set no n’hi ha cap que baixi dels cinquanta.

De 50 o més, però genials!

Teresa és un dels noms que s’acostumaven a posar abans i ja no es posen. Com Carme, Àngels, Rosa, Magda, Mercè, Lluïsa... Hi ha alguns noms que s’han salvat de la crema, que es posaven abans i es posen ara, com ara Anna, com ara Maria, però diria que són els únics que es mantenen. La gent vol innovar —i ho trobo molt bé— i posar noms nous i poc coneguts, el més bonic dels quals, no cal que ho digui, és Elna. Elna significa “llum” i “victòria” i diuen que prové d’Helena, que és el nom que va posar l’emperador Constantí al poble d’Elna, en honor a la seva mare.

Algunes de les meves amigues de la infància no en tenen prou amb dir-se un nom dels que he dit, que totes porten, portem, al davant el nom de Mª, escrit així: Mª Carme, Anna Mª, Mª Rosa, Mª Magdalena, Mª Teresa... I no és suficient amb això que, a més a més, ens posaven, al batejar-nos, dos noms més. Jo em dic Mª Teresa, Mª Dolors i Mª dels Torrents. El primer el posava la padrina, el segon el padrí i el tercer el mossèn. Totes les nenes batejades en tots els anys que hi va haver el mateix mossèn al poble es diuen de tercer nom, Mª dels Torrents, en honor de la Mare de Déu dels Torrents, la patrona del poble. Una obsessió com una altra, més inofensiva que altres. Totes menys una que es diu Mª dels Torrents de primer nom i suposo que el mossèn n’hi devia posar un altre de tercer. No és estrany que, arrossegant un nom tan llarg, amb el temps, totes haguem anat perdent el Mª i el segon i el tercer nom, que potser algunes ja ni recorden.

Jo, si pogués manar, posaria el meu nom a alguna nena. Li posaria Tresa, que és com ho diem a la meva terra, a les comarques de Lleida i... no sé a on més perquè el nom de Tresa no ho coneix ni la Viquipèdia, ni el Registre, ni les webs d’onomàstica, ni ningú. Ningú no dona raó d’aquest nom, almenys jo no he trobat la informació. Amb això de la llengua normativa hem guanyat unificació de la llengua escrita, però trobo que també hem perdut riquesa lingüística.

Si jo manés potser em canviaria el Sant de dia perquè sempre el 15  d’octubre he de sentir a dos quarts de set del matí les campanades que commemoren l’assassinat del president Companys i des de fa uns anys em recorden que la persecució fa molt que va començar i que qui ens persegueix  mai, mai no deixarà de fer-ho; i no és una bona manera de començar el dia del Sant, caram! I l’any passat el 15 d’octubre va ser l’endemà de la sentència a la nostra gent. I aquest any, l’endemà del 15 d’octubre començava altre cop l’enclaustrament, per no dir-li confinament. I potser canviaria el mes i tot perquè fa tres anys, el 15 d’octubre encara ens sentíem tots de les bastonades que molts van rebre l’1-O.

Ai, si jo manés, si jo manés..., però, com sap tothom, jo no mano. Només escric les meves fabulacions aquí i a tot arreu on em deixen. Una obsessió com una altra, també inofensiva, crec, perquè no la imposo a ningú.