La setmana passada es va
morir a Tarragona la Teresa León. Una mort prematura sempre fa mal. Si és d’una
persona propera, molt més mal. Segurament si això ho llegeixen els seus
familiars, companys i amics més propers s’estranyaran de no conèixer-me com
amiga seva.
M’explicaré. La Teresa i
jo no érem amigues íntimes ni de tota la vida. La Teresa i jo no anàvem al
cinema plegades, ni jugàvem juntes al sorral ni anàvem a berenar en sortir de
l’escola, ni ens dèiem secrets, tal com em va preguntar la meva neta Elna quan em va veure trista i capficada per
la notícia i li vaig dir que s’havia mort una amiga. Potser l’única afinitat
que compartíem era la d’haver estat, tot i que de tallers diferents, alumnes de
l’Escola de Lletres i haver compartit alguns dels esdeveniments que s’hi
organitzaven. Quan dic que era amiga és perquè sempre que la vaig necessitar,
em va respondre. La Teresa treballava a l’Ajuntament, era Gestora Cultural a la
Casa de les Lletres i jo que em moc pel que a vegades és l’intricat laberint de
la cultura tarragonina, havia acudit a ella uns quants cops: per demanar
informació, per sol·licitar espais, per donar-me difusió, per, en fi, demanar
ajuda alguna vegada amb urgència. La Teresa mai no em va deixar penjada. La Teresa
era sol·lícita, obligada, amable, formal, competent i mai no deixava res
pendent. Per això dic que era amiga meva, perquè penso que una persona que està
al servei del públic, en el seu cas, al servei de la ciutadania, amb aquesta
vocació de servei, sempre és considerada amiga per aquells a qui soluciona el
problema en què es veuen embrancats, sobretot si això no passa només una vegada.
I amb això no pretenc de cap manera equiparar la meva pena al dolor que estan patint els que tenia més a la vora i
l’estimaven més que ningú. Nomes és que sento profundament la seva pèrdua i no puc deixar de
reconèixer els seus mèrits i virtuts, en aquest cas, professionals, però que
estic segura que formaven part de la seva essència.
.jpg)
T’ha arribat el moment de
descansar, Teresa, després de lliurar una batalla en la qual mai has vacil·lat
de lluitar i donar-ho tot per poder guanyar. No ha pogut ser. Però jo soc de les
que creuen que alguna cosa, digueu-l’hi ànima si voleu, ens mou al llarg de la
nostra vida i ens fa ser com som i que aquesta cosa no s’acaba amb la fallida
del cos. Per això, Teresa, siguis allà on siguis, no t’oblidis de nosaltres
perquè nosaltres no t’oblidarem mai.
