dilluns, 3 d’octubre de 2022

LA TERESA ERA AMIGA MEVA

 

                

La setmana passada es va morir a Tarragona la Teresa León. Una mort prematura sempre fa mal. Si és d’una persona propera, molt més mal. Segurament si això ho llegeixen els seus familiars, companys i amics més propers s’estranyaran de no conèixer-me com amiga seva.

M’explicaré. La Teresa i jo no érem amigues íntimes ni de tota la vida. La Teresa i jo no anàvem al cinema plegades, ni jugàvem juntes al sorral ni anàvem a berenar en sortir de l’escola, ni ens dèiem secrets, tal com em va preguntar la meva neta Elna quan em va veure trista i capficada per la notícia i li vaig dir que s’havia mort una amiga. Potser l’única afinitat que compartíem era la d’haver estat, tot i que de tallers diferents, alumnes de l’Escola de Lletres i haver compartit alguns dels esdeveniments que s’hi organitzaven. Quan dic que era amiga és perquè sempre que la vaig necessitar, em va respondre. La Teresa treballava a l’Ajuntament, era Gestora Cultural a la Casa de les Lletres i jo que em moc pel que a vegades és l’intricat laberint de la cultura tarragonina, havia acudit a ella uns quants cops: per demanar informació, per sol·licitar espais, per donar-me difusió, per, en fi, demanar ajuda alguna vegada amb urgència. La Teresa mai no em va deixar penjada. La Teresa era sol·lícita, obligada, amable, formal, competent i mai no deixava res pendent. Per això dic que era amiga meva, perquè penso que una persona que està al servei del públic, en el seu cas, al servei de la ciutadania, amb aquesta vocació de servei, sempre és considerada amiga per aquells a qui soluciona el problema en què es veuen embrancats, sobretot si això no passa només una vegada.

I amb això no pretenc de cap manera equiparar la meva pena al dolor que estan patint els que tenia més a la vora i l’estimaven més que ningú. Nomes és que sento profundament la seva pèrdua i no puc deixar de reconèixer els seus mèrits i virtuts, en aquest cas, professionals, però que estic segura que formaven part de la seva essència.


T’ha arribat el moment de descansar, Teresa, després de lliurar una batalla en la qual mai has vacil·lat de lluitar i donar-ho tot per poder guanyar. No ha pogut ser. Però jo soc de les que creuen que alguna cosa, digueu-l’hi ànima si voleu, ens mou al llarg de la nostra vida i ens fa ser com som i que aquesta cosa no s’acaba amb la fallida del cos. Per això, Teresa, siguis allà on siguis, no t’oblidis de nosaltres perquè nosaltres no t’oblidarem mai.

15 comentaris:

  1. Torbo que has fet una bona definició d'aquesta altra amistat. La que no és amistat íntima però sí que la podem incloure al cercle d'amistats.
    Descansi en pau la teva amiga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo crec que hi han diferents tipus d'amistat. Seria esgotador que tots els amics fossin íntims i a l'inrevès. En la variació hi ha el gust, no? Gràcies, Xavier!

      Elimina
  2. La amistat és pot veure de moltes maneres i diferents i no per això , deixen de ser bones amistats, com la vostre. Una abraçada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que es pot considerar amic tot aquell amb qui pots comptar, no, Artur!
      Una abraçada també per tu!

      Elimina
  3. Hi ha persones que es fan estimar, gairebé sense voler. I les sentim molt a prop, tant o més que les que ens acompanyen diàriament.
    Descansi en pau.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, sa lluna, és així. La convivència diària a vegades, no ho voldries però fa perdre les amistats.
      Descansi en pau.

      Elimina
  4. Em sap greu Teresa, que hagis perdut una amiga, sobretot pel què dius que sempre hi era quan la necessitaves...
    Segur que sempre la recordaràs, Descansi en pau.
    Petonets, Teresona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Roser, com ja he dit no era una amiga íntima, però hi podia comptar. Sobretot és que sabia de la seva malaltia, i just poc després de dir-me que havia recaigut, es va morir. Fa més mal perquè no t'ho has vist venir.
      Gràcies i petonets, Roser!

      Elimina
  5. Hi ha molts tipus d'amistat i molts nivells d'apreci i d’efecte i tu ho expliques molt bé.
    Podem apreciar molt una persona per tot el que val, encara que no siguem molt íntims.
    Em sap greu que hagis perdut una amiga, encara que no sigui una amiga molt propera.
    Descansi en pau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, la meva amiga anònima! Pel que dius i per la forma de dir-ho quasi sempre endevino que ets tu, Carme. No té gaire mèrit perquè pocs anònims em comenten, però diria que sí, que reconec la teva forma d'expressar-te.
      Gràcies!

      Elimina
  6. Podràs trobar el meu comentari a spam... suposo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Paula, he vist que els teus comentaris em surten a la configuració de Blogger i tinc l'opció de posar-hi que no és spam. Llavors ja apareixen al blog. El que no he aclarit encara és perquè punyeta se'n van a l'spam. Seguiré investigant i mentrestant vigilaré.
      Aferradetes.

      Elimina
  7. Al llibre L'amistat de Francesco Alberoni es diu que es pot ser amic d'algú encara que no se'l vegi amb constància. Deu ser aquest el cas. Em sap greu.
    Aquesta imatge que poses de què és?

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, Helena, a vegades veure'ns amb constància ens va a la contra. No vull generalitzar tampoc, però ja se sap que la convivència acostuma a fer estralls en les relacions.
      En la imatge, la noia del mocador vermell és la Teresa, en una lectura de Tarraco Viva.

      Elimina