dilluns, 5 de setembre del 2022

JO SÍ QUE HI ANIRÉ

 

                             

Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.

He escrit sovint de política en aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament, en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada, desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen, o n’ometen la defensa.

I és clar que hem anat a menys! Qui ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant, anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor, caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes, amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.

A mi, digueu-me il·lusa, segurament tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem, d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per idiotes, malgrat saber que no ho som.

I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.


Tinc totes les samarrates, però aquesta,
 on hi diu sí, és la meva preferida

16 comentaris:

  1. Molt bé. Els del govern i els del gobierno ens volen desmobilitzats. Som la gota malaia, no pararem fins aconseguir-ho. Gràcies Teresa. Ho comparteixo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Sobretot ho fem per convicció, però també perquè no se surtin amb la seva. Abraçada!

      Elimina
  2. Dons si n'estàs convençuda, no et rendeixis.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  3. Som molts els que estem com I amb tu, Carme. No defallirem !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngel, no sé si m'ho dius a mi o a la Carme, però gràcies per comentar. I sí, estem d'acord. Una cosa són els polítics i les seves estratègies i l'altra són els nostres sentiments que no han canviat ni crec que canviïn mai. Salut!

      Elimina
  4. Totalment d'acord en tot el que dius... Jo no recordo pas quan em vaig sentir independentista per primer cop. A mi em sembla que ho he estat sempre i que ja hi vaig néixer, he,he, he... De família molt catalanista (però no independentista) jo crec que del que vivia i del que sentia, vaig anar traient le meves pròpies conclusions. Hem viscut molt de temps callats i sense veu, però no podem tornar a callar un cop més. Jo també hi aniré. I tant! Ara més que mai.

    No podem seguir aquest camí que ens marquen. És un camí de derrota, de conformisme i que no té ni cap ambició ni cap il·lusió. No podem. Va contra la pròpia vida. Hem d'aconseguir que els polítics es posin les piles tal com ho vam aconseguir fa uns anys.

    He enviat el teu post al Blog-Via... per compartir-lo. Gràcies Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Ja deia jo que tenia moltes visites... Jo als pares, 7 i 4 anys en començar la guerra, sempre els havia sentit explicar anècdotes; als padrins, mai i això ja ho diu tot de la por que hi havia. Però ni els uns ni els altres es definien políticament. Ara bé, la mama des del govern d'Aznar es va tornar independentista tan acèrrima que jo penso que si hagués tingut vint anys menys hauria anat a totes les manifestacions. En fi, a veure què passa ara! Segurament res.

      Elimina
  5. Jo no hi aniré, però perquè no em va bé, si no hi aniria, tot i que aquesta pancarta negra la trobo penosa, com d'altres coses que s'ha anat veient.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot està molt gastat, Helena, i el que dol més és que pels que ens haurien de representar som l'últim mico. Han perdut la memòria de perquè són al govern.

      Elimina
  6. Jo no hi puc anar. Per causa de les meves, mancances físiques. Però moralment i sóc. ccccortocprcorvorcor

    ResponElimina
    Respostes
    1. La intenció és el que val. Segur que com tu n'hi deu haver molts i això vol dir que encara som més (dels recomptats) amb el mateix objectiu.

      Elimina
  7. Quan era molt petit, vaig anar als maristes. Com que a més de pederastes eren uns franquistes recalcitrants que posavem en pràctica el nacional-catolicisme, inclosa la tortura, suposo que per reacció al seu imperialisme espanyolista, em vaig tornar independentista.
    I és clar que tornaré a la mani. Com sempre.

    ResponElimina
  8. Ha, ha, Xavier! Veig que en guardes un record inesborrable. És clar que sí, les coses clares. Jo crec que a tots, per un motiu o altre se'ns van anar obrint els ulls tots solets, sense rebre cap adoctrinament, només per la reacció lògica de sentir-se reprimits, humiliats i sobretot dominats a la força per una colla d'ignorants.

    ResponElimina
  9. Em pensava que ja t'avies oblida de les teves "activitats" polítiques, però veig que no. Tu ets de les que si haguessis estat al temps de la guerra, hauries anat dalt d'un camió amb un fusell, he, he...Jo estic força desanimada, i aquest any no aniré a la manifestació!!!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
  10. No crec, amb el fusell, Roser! Tinc unes línies vermelles. Però sí que intento que la ineptitud dels nostres polítics no m'afecti els ideals. Tot i que s'està fent molt difícil.
    Petonets, guapa!

    ResponElimina