Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta amb el cor confesso. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta amb el cor confesso. Ordena per data Mostra totes les entrades

dissabte, 29 de setembre de 2012

AMB EL COR, CONFESSO



Un dia d'aquests tornaré als meus relats de personatges trastornats o eixelebrats, però confesso que ara mateix el que més m'inspira és el moment únic que estem vivint com a país.

www.latostadora.com
 Cerco a les meves eines del 2.0 la definició d’un paraula que sempre m’ha tingut certament desorientada, i em quedo amb la primera del DIEC.

COR: Órgan muscular situat en la cavitat toràcica que, contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.

Em diuen els amics i alguns lectors que escric amb el cor i jo només pateixo per si volen dir “amb el cor a la mà” que ja se sap que patacada ve i patacada va.

A mi no hi ha artèries, ni aurícules, ni ventricles que em justifiquin perquè em trontolla el cor si un amic ingressa a urgències per culpa del seu. Ni perquè sento que se m’esquinça si la meva filla plora perquè li han trencat el cor. O perquè se’m fa miques quan el pare ensopega un altre cop i cau perquè, com  diu el seu metge, té el cor fluixet.

Potser sí que té alguna explicació científica el que li passava al meu cor quan a la feina vaig passar una etapa d’estrès desmesurat. Quan me’n volia adonar, el cor ja se m’havia inflat tant dins del pit que és estrany, penso avui, que no m’hagués esclatat.

Darrerament el cor em pateix un altre fenomen insòlit. És culpa de les paraules. Confesso que cada cop que sento estat propi   em galopa com un cavall desbocat. Amb independència i autodeterminació, potser perquè són paraules molt llargues de forma i de contingut, els batecs s’encavalquen i acceleren i no els puc assossegar. Referèndum ja és el súmmum, el cor se m’arbora i, pesat  que pesat, em pregunta sense parar:

-          quan serà? quan serà?

Aquestes paraules i d’altres saltironegen dins del meu cor com en un llit de molles. En silenci, les sento com xisclen, riuen i la fan petar. És un do que tinc. Deu ser perquè sóc de lletres i elles es deixen estimar.

Amb tot, hi ha paraules que grinyolen, mots que el meu cor deixa passar. Són les paraules que venen de/l més enllà : constitución, congreso, margen, hablar, sustracción, tanques, militar,... Ja poden dir-les cridant o amenaçant, les hi poden posar música i si volen, fer-les rimar, que a mi el cor no se m’altera i flegmàtic només fa tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Aquest és el meu decàleg del cor, recomanable per a esperits tot cor. Per si els pot estalviar alguna batzacada :

1.            Si escoltes el cor, gaudiràs. I també patiràs. Yin i Yang.
2.          Si el que desitges és ser ric, enterra el cor a vint metres sota terra. Si, a    més a més vols tenir poder, apunyala’l abans.
3.            Allunya’t dels cors de pedra. Sempre acaben esclafant el teu.
4.          Si a la feina vols fer carrera, passa abans el cor per la trituradora de paper. També pot amb el cartró-pedra.
5.            Fes sempre cor i pensa. I després, pensa i cor. Entre tots dos formen un  tàndem excel·lent.
6.          Si et roben el cor, no ho denunciïs. Pots acabar apallissat i a la presó. Als lladres els protegeix la justícia.
7.           El que et quedarà quan no et quedi res, ho portaràs al cor.
8.           Si obres el teu cor, vigila! no hi podrà cabre tothom.
9.           Dos cors bategant fan més bona música. Només si bateguen plegats.
10.     Un milió i mig de cors fent pinya, més un milió més dels que no hi van poder ser, són capaços d’abastar el que semblava impossible.


dilluns, 5 de setembre de 2022

JO SÍ QUE HI ANIRÉ

 

                             

Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.

He escrit sovint de política en aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament, en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada, desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen, o n’ometen la defensa.

I és clar que hem anat a menys! Qui ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant, anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor, caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes, amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.

A mi, digueu-me il·lusa, segurament tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem, d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per idiotes, malgrat saber que no ho som.

I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.


Tinc totes les samarrates, però aquesta,
 on hi diu sí, és la meva preferida

dilluns, 9 de setembre de 2013

MAI TAN A PROP

Aquesta entrada al blog és especial. La publico enllaçada amb la cadena de blogs BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, on s'hi han adherit, fins ara, 273 blogs de totes les temàtiques. Entre el 9 i el 12 de setembre tots els que en formem part farem un post al nostre blog i ens enllaçarem correlativament fent cadena a la Catosfera, que no és altra cosa que l'univers de blogs de la xarxa social catalana. Al final d'aquesta entrada, després de la foto, hi trobareu el blog amb el que enllaço.


No és la primera vegada que em confesso en públic. Fer-ho així té l'avantatge que la catarsi és més gran i per tant és més fàcil expiar les meves culpes.

Confesso, i aquesta no és la veritable confessió, que de jove vaig anar unes quantes vegades al Fossar de les Moreres l’onze de setembre, quan encara era una manifestació no autoritzada. I de gran, unes quantes més a la manifestació de la meva ciutat. Que sempre he tingut el sentiment patriòtic i la consciència d’identitat, però que durant força temps, ara sí confesso, s’hi van quedar mig adormits, potser perquè ja ho diuen que el temps al seu pas va difuminant i a vegades esborrant els ideals o potser perquè la vida està feta de petites coses i molts cops penses que les grans no s’hi podran encabir.

L’any passat amb la manifestació de la diada vaig patir, vaig gaudir seria la paraula,  una sotragada forta quan vaig sentir que tot allò que dormia dintre meu, tal vegada somniant un somni impossible, es començava a moure atret per una força que, també ho confesso, no havia sentit mai. Ja un parell de mesos abans, sense ni poder-me imaginar com d’imponderable seria la força, el cor em deia que alguna cosa que feia temps que havia de canviar, canviaria. Del que em deia el cor al que van veure els ulls hi va haver en quant a magnitud un abisme, però l’essència era la mateixa: ens uníem per canviar.

En un any la unió ens ha fet forts i no hem deixat que res refredés el nostre desig. Hem fet estelades amb espelmes, concerts, marxes, blogs, cadenes de blogs i llibres per la independència, i aquell sentiment americà, que sempre m’havia semblat cursi, de fer ostentació dels seus símbols, ara em sembla entendre’l, encara que la motivació seva i la nostra no tinguin gaire en comú. El merchandising Catalònia fa estralls: el ruc, el cat, el penjoll amb l’estelada, el tovalló, la tovallola i el plat, la corbata, la samarreta...No hi fa res. L’ampli ventall permet a cadascú escollir el seu i sense dir-nos-ho saber que estem d’acord i que som una bona colla.

El meu balanç de la manifestació ja el vaig explicar en l’entrada al blog del catorze de setembre de l'any passat. El que no vaig dir aquell dia, perquè no ho sabia, va ser que mai no ho havíem tingut tan a prop. És una frase que segurament no és meva però que me la vaig repetint tant i la vaig sentint tan sovint que ja no en tinc cap dubte.
Demà passat és la cadena humana. No la puc explicar ni tampoc inventar-me una ficció de les meves. No puc ni vull. La cadena serà real i sense miratges. Tots els que hi serem i també molts que no hi podran ser tenim un mateix anhel: la llibertat del nostre poble. Mai tan a prop. Ens posarem a la cadena i ens mirarem els uns als altres, mai tan a prop, pensarem. Quan sigui el moment, ens donarem les mans, mai tan a prop, ens direm. Ens les estrenyerem fort, malgrat suades per l’emoció, i mai tan a prop, ho veurem. Per uns segons tancarem els ulls i sentirem que tres mesos passen volant. 2014. S’ha acabat el mai tan a prop. Comença la nostra nova història.


El meu blog és el 116 i enllaça amb el 117 que és: