Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.
He escrit sovint de política en
aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna
quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves
opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que
les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament,
en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada,
desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia
una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són
incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos
representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar
aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen,
o n’ometen la defensa.
I és clar que hem anat a menys! Qui
ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant,
anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb
avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor,
caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia
vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes,
amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la
il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui
portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment
independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares
i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.
A mi, digueu-me il·lusa, segurament
tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls
traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment
catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb
qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem,
d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons
de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les
altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del
nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta
anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el
meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la
independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap
programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser
mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els
polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per
idiotes, malgrat saber que no ho som.
I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.
 |
| Tinc totes les samarrates, però aquesta, on hi diu sí, és la meva preferida |
