GUANYEM LA POR

                                               

Segurament, el meu desig independentista, com el de molta gent en aquest país, es pot qualificar de poc pràctic i, fins i tot, d’irracional, perquè es recolza en conceptes tan abstractes com la dignitat, la llibertat i la identitat. Segurament, la crítica a aquest desig vindria més per part dels qui no volen la independència, però suposo que també d’aquells que tenen por pel tema econòmic, pel sentiment de pertinença a Espanya, i per la incertesa del que passarà amb Europa i del que passarà aquí l’endemà del 27S, si guanyen els partits sobiranistes.

No ho sembla que tinguem por

Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer tota mena de persones, de diferents status, des del més modest fins al més alt – bé, no vaig conèixer ni cap rei, ni cap cap d’estat, no ens passem tampoc – Hi penso sovint en totes elles, entre altres coses perquè amb el temps, els llaços que originalment només eren professionals, acaben essent també personals. Hi penso més sovint, ara que vivim aquest moment únic pel nostre país, i me les puc imaginar fent-se un seguit de preguntes entre el dubte, l’angoixa i el sentiment.

Si encara ens veiéssim regularment, els donaria uns quants arguments perquè poguessin guanyar la por; a ells i a tots els que la pateixen per manca d’informació. Si pogués demanar un desig demanaria que els hi arribés aquest missatge, que el llegissin i que poguessin esvair els seus dubtes i decidir lliurement sense temor.

A la Ramona i l’Antònia els diria que no patissin per la pensió. Que les pensions no corren cap perill perquè s’alimenten de les cotitzacions dels treballadors en actiu, que a Catalunya són inclús una mica més altes que a Espanya. La garantia seria doncs, com a mínim igual, sinó més gran, en el nou Estat Català.

Al Julián que segur, segur – i no en vam parlar mai, però ho sé – que vol seguir essent espanyol, li diria que no tingués por perquè la nacionalitat espanyola és plenament compatible amb la catalana. La Dolores segur que em preguntaria què passarà amb la seva filla, que viu a Granada, i em diria que té por de no poder-la veure mai més,  pel gran mur que diuen que aixecarem. Jo em posaria a riure perquè això del mur sembla un acudit i li preguntaria si fins ara ha tingut mai cap problema per trobar-se, aquí o allà, amb el germà que té a Alemania.

Tants de decidits bé poden ajudar a decidir

A la pila d’autònoms que conec, tots matxucats per la crisi – que ja prou desprotegits estaven  – els diria la veritat, una veritat que no està tan clara ni és tan bonica com les que he dit abans: que la seva millora depèn de la política econòmica del govern, però que un govern sense diners, poca política econòmica pot fer. En aquest sentit, els aproximadament vuit mil cinc-cents milions d’euros que cada anys se’n van a Madrid i no tornen – perquè el govern espanyol considera que és millor regalar-los a altres autonomies – hi jugarien molt a favor.

Els estudiants que diuen que no s’interessen gaire pel procés,  ja sé que no tenen por – diu que els joves mai no en tenen – però potser sí que tenen dubtes. Per això els parlaria dels preus de les matrícules, dels retards dels trens, de la precarietat laboral que els obliga a buscar-se la vida en un altre país... i de l’entusiasme per un estat a punt de néixer. Que tot es podria millorar des d’aquí, des de la proximitat, i sense continus entrebancs com ens trobem cada vegada que intentem arreglar o millorar alguna cosa.

Dels empresaris que he tractat n’hi ha favor i en contra, aquests no sé si també per por. Els recordaria que Catalunya és, històricament, innovadora i generadora de riquesa, una riquesa que malauradament se’ns escapa per decret llei. Que el seu paper és molt important, i que només han de creure en el seu país i voler-lo fer créixer. Molts d’ells ja fa temps que s’espavilen amb les exportacions i saben que els partits que ens porten al nou estat, tenen plans B per si, de moment, sortim de la Unió Europea. I més plans per totes les altres circumstàncies. El que no poden fer els sobiranistes és ensenyar les cartes, perquè qui ensenya les cartes acostuma a perdre i nosaltres... nosaltres aquesta partida la volem guanyar, oi?

I si qualsevol d’ells em digués: Oh, votar la independència és votar Mas, el Mas de les retallades, els diria que poca opció més tenia Mas amb les exigències de Madrid i Europa, i afegiria que votar la independència és votar qualsevol de les dues llistes sobiranistes, Junts pel Sí o la CUP, i que el sistema de govern que vulguem no el decidim ara, sinó un cop sapiguem si la majoria de catalans volem  la independència.

Ingènua? No pas. Estic il·lusionada, i ja sé que ni la transició ni els inicis no seran per res un camí de roses, però aconseguir un futur millor pel país i pels nostres fills, bé val un sacrifici, o els que convinguin. Jo no tinc por pel que pugui passar. La meva única por és que no guanyem.

Sí que som molts, però encara en podem ser més

JO SÍ QUE HI ANIRÉ

 

                             

Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.

He escrit sovint de política en aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament, en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada, desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen, o n’ometen la defensa.

I és clar que hem anat a menys! Qui ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant, anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor, caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes, amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.

A mi, digueu-me il·lusa, segurament tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem, d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per idiotes, malgrat saber que no ho som.

I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.

Tinc totes les samarrates, però aquesta,
 on hi diu sí, és la meva preferida