Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta els clavells i les feres. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta els clavells i les feres. Ordena per data Mostra totes les entrades

dimarts, 3 d’octubre de 2017

ELS CLAVELLS I LES FERES

                                                
Els venedors de clavells van fer l’agost. Els independentistes ens vam tornar ingenus. Les flors són símbol de pau. La música amanseix les feres? 

Foto d'El Nacional.cat

El setge s’estrenyia. La Guàrdia Civil buscava sobretot urnes. Les paperetes es van multiplicar. Les webs del referèndum també. Els acudits, les festes, les consignes ens feien invencibles. Tenia alguna sospita i no la volia admetre. “Mare, i si... i si... i si la policia s’adonés que no som l’enemic, només gent pacífica que vol votar, i es posés de la nostra banda?”. “Això és un somni, filla”. Em vaig empipar una mica: “La mare encara pensa en la guerra, pobra!” Vaig callar.
1 d’octubre. A quarts de cinc els despertadors esdevenen inútils. Ningú no dorm. Ja fa dies que no ho fem. El col·legi ja està ben despert. A les vuit arriben les urnes. Vist i no vist. Obren els col·legis. Arriben els Mossos. Fem barrera i se’n van en silenci. —Mossos, us estimem tant... !— En silenci. Aplicacions per poder votar col·lapsades. Mentre esperem i esperem i esperem, a través de la xarxa arriben vídeos i testimonis. Ens quedem estabornits. Han trepitjat els clavells. Els càntics han callat. Només se senten els cops, els crits. Només es veuen les estrebades, la sang, les porres picant a tort i a dret, trencant vidres, trencant cames, trencant dits, rebentant caps. Adoctrinats nosaltres?
Tenies raó, mare, era un somni. La teva guerra no és tan lluny i l’adversari no ha canviat. Portava careta i constitució a la mà. Ara porta casc i garrot inquiet. Els Mossos ploren. Les imatges cruentes s’intensifiquen. Les feres segueixen picant. Les tenien engabiades a règim de pa i aigua. L’estómac buit i el cap ple d’ordres. La porra impacient. Només esperaven el senyal. Ataca!!! I escometen sense distincions, sense dilacions. Sense consciència? “Nos habían dicho que por aquí no habría nadie y debe haber 300 personas —diu qui comanda l’esquadró del terror— Y hay que meterse ahí? —continua— Sí, sí, claro, para eso hemos venido”. La seva veu és la por, la sorpresa, el dubte. El somni no és mort, potser. Tindrà família aquest noi? Tindrà pares, fills, dona, amics? Haurà lluitat mai per alguna causa justa? Sembla que parli sol, però algú l’atia des de l’altra banda. Algú repapat a la seva butaca. I carrega, carreguen.
A punt de tancar el col·legi arriba un noi amb la bandera espanyola penjada a l’esquena. Tothom li fa pas. “Estaba en el sofà y no pensaba votar en un referèndum ilegal —diu— però después de ver lo que he visto no podia quedarme en casa. Este referèndum también es mi referèndum”.
A quarts de nou me’n vaig cap a casa amb un somriure petit. Hem votat. Hem salvat la majoria de les urnes. M’assec. Davant de la pantalla gran les imatges que torno a veure em paralitzen, em trenquen per la meitat, m’esquincen l’ànima. No només les imatges violentes. Tan sols la comissió de Recursos Humans de l’ONU demana responsabilitats i exigeix diàleg. El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas gesticula, però no se surt ni un pèl del guió: referèndum il·legal, confiem en Madrid. Què s’ha fet d’aquelles flors, Margaritis? Què has de dir tu si la teva dona pertany al partit més corrupte d’Espanya? 





Totes les dretes del món són iguals? Europa deixarà que ens esclafin? Al Santiago Bernabeu, quan tothom al món ha vist les imatges, aixequen banderes espanyoles. La bandera és un símbol d’identitat. L’únic que manté Espanya. Sap greu dir-ho, la majoria d’Espanya. A por ellos! Massacrem-los?
Què farem? Què hem de fer ara? Què ens passarà? Què farà el govern espanyol? Seguirà exercint la força bruta, a manca d’arguments? Tindrem una altra guerra? Ja la tenim? Qui no reconegui haver-se fet alguna d’aquestes preguntes menteix o és un inconscient. Però “no és valent aquell que no té por, sinó aquell que sap conquerir-la” (Nelson Mandela). Abans d’ahir era 1 d’octubre i vam votar. Avui, 3, i tots ens adherim a la vaga. Farem el que convingui, serem on faci falta. Pacíficament, com fins ara. Seguim, seguim, seguim, si us plau, seguim!

                           Joan Baez- Tots junts vencerem


dilluns, 5 de setembre de 2022

JO SÍ QUE HI ANIRÉ

 

                             

Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.

He escrit sovint de política en aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament, en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada, desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen, o n’ometen la defensa.

I és clar que hem anat a menys! Qui ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant, anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor, caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes, amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.

A mi, digueu-me il·lusa, segurament tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem, d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per idiotes, malgrat saber que no ho som.

I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.


Tinc totes les samarrates, però aquesta,
 on hi diu sí, és la meva preferida