Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta capgirem-ho. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta capgirem-ho. Ordena per data Mostra totes les entrades

dilluns, 5 de setembre de 2022

JO SÍ QUE HI ANIRÉ

 

                             

Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.

He escrit sovint de política en aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament, en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada, desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen, o n’ometen la defensa.

I és clar que hem anat a menys! Qui ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant, anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor, caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes, amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.

A mi, digueu-me il·lusa, segurament tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem, d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per idiotes, malgrat saber que no ho som.

I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.


Tinc totes les samarrates, però aquesta,
 on hi diu sí, és la meva preferida

dimarts, 9 de setembre de 2014

CAPGIREM-HO



Passa que a vegades la vida, el destí, potser Déu? ens té preparades unes proves de resistència, física alguns cops, psicològica d’altres, que ni en els nostres pitjors malsons ens les hauríem imaginat. Passa que sovint no hi tenim res a fer i ben poc a dir perquè difícilment hi podrem intervenir i capgirar-ho. I és que algú ja ha decidit per nosaltres.

I encara que sembli que estic a punt d’abocar aquí les meves penes i fer-vos partícips de les meves afliccions... doncs no! Aquesta setmana no té espai per lamentacions particulars ni tampoc col·lectives. Aquesta és la setmana en la qual es demostra que la unió fa la força i que el que fa tres-cents anys semblava inexorable, ara es pot capgirar. Això sí que es pot capgirar.

No puc fer ara un tractat d’història, que tampoc no en sabria, i per sort cada vegada se’ns en fa més divulgació de la nostra història. Només esmentaré els fets destacats que em venen a la memòria. L’any 1714 el borbó Felip V va decidir posar-nos de genolls amb les mans lligades a l’esquena. Fins dos-cents anys més tard, Catalunya no va tornar a intentar un altre autogovern; ho va fer amb la Mancomunitat, que va aguantar onze anys, fins a ser suprimida el 1925 per la dictadura de Primo de Rivera. Franco, quan va guanyar la guerra, va represaliar els republicans, però els catalans més; per això va fer afusellar Companys, i molts més, ens va prohibir la llengua i molt més i ens va assenyalar com l’enemic públic número u de la Unidad de España, que ja és prou per entendre-ho tot.  Després els diferents governs espanyols des de la transició, s’han anat aprofitant de nosaltres, sota la fantasmada dels pactes – i ara estic ben confosa perquè no sé què pactava el que pactava, ni a qui beneficiava el pacte – Qualsevol govern espanyol, tant se val la tendència, ens ha tractat igual de malament: amb prepotència i amb menyspreu. Som terra de conquesta i amb això està dit tot. Llàstima que som una terra de conquesta i uns ciutadans conquerits que a ells els permeten de viure molt bé! Amb tot,  el govern d’Aznar primer i el de Rajoy ara, val a dir que encapçalen el rànquing del maltractament a Catalunya.

Per tercer any consecutiu ens manifestarem davant del món massivament i pacífica. Aquesta vegada amb la Ve baixa de Veu del poble i de Votar en llibertat. I España què farà? M’imagino el hehehe de Montoro i el hihihi de Rajoy els dos primers anys, però aquest any potser els caurà el somriure a terra i a canvi amenaçaran i s’estriparan la túnica davant la nostra propera, inevitable i aberrant gosadia: fer una consulta per saber què volem els catalans. España no ens estima, però tampoc no ens deixa anar i demostra molt poca intel·ligència emocional – ja no parlem de intel·ligència intel·lectual – tibant tant la corda. Nosaltres no volem posar de genolls ningú, no volem reprimir cap cultura ni prohibir cap llengua, no volem cap imperi. Només volem, i recordo l’entranyable Dharma “viure en pau – i afegeixo en llibertat – i a quatre desgraciats no els dóna la gana”.

Tant de bo aquesta sigui la nostra darrera commemoració d’una derrota, tant de bo els indecisos ho acabin de veure clar. Tant de bo aconseguim capgirar la història!


I deixeu-me afegir aquestes, avui 15 de setembre, que seran, segur, les que donaran la raó al meu darrer paràgraf. Aquesta:


I aquesta





I aquesta!!!