Passa que a vegades la vida, el destí, potser Déu? ens té preparades
unes proves de resistència, física alguns cops, psicològica d’altres, que ni en
els nostres pitjors malsons ens les hauríem imaginat. Passa que sovint no hi
tenim res a fer i ben poc a dir perquè difícilment hi podrem intervenir i
capgirar-ho. I és que algú ja ha decidit per nosaltres.
I encara que sembli que estic a punt d’abocar aquí les meves penes i
fer-vos partícips de les meves afliccions... doncs no! Aquesta setmana no té
espai per lamentacions particulars ni tampoc col·lectives. Aquesta és la
setmana en la qual es demostra que la unió fa la força i que el que fa
tres-cents anys semblava inexorable, ara es pot capgirar. Això sí que es pot
capgirar.
No puc fer ara un tractat d’història, que tampoc no en sabria, i per
sort cada vegada se’ns en fa més divulgació de la nostra història. Només
esmentaré els fets destacats que em venen a la memòria. L’any 1714 el borbó
Felip V va decidir posar-nos de genolls amb les mans lligades a l’esquena. Fins
dos-cents anys més tard, Catalunya no va tornar a intentar un altre autogovern;
ho va fer amb la
Mancomunitat, que va aguantar onze anys, fins a ser suprimida
el 1925 per la dictadura de Primo de Rivera. Franco, quan va guanyar la guerra,
va represaliar els republicans, però els catalans més; per això va fer
afusellar Companys, i molts més, ens va prohibir la llengua i molt més i ens va assenyalar
com l’enemic públic número u de la
Unidad de España, que ja és prou per entendre-ho tot. Després els diferents governs espanyols des de
la transició, s’han anat aprofitant de nosaltres, sota la fantasmada dels
pactes – i ara estic ben confosa perquè no sé què pactava el que pactava, ni a
qui beneficiava el pacte – Qualsevol govern espanyol, tant se val la tendència,
ens ha tractat igual de malament: amb prepotència i amb menyspreu. Som terra de
conquesta i amb això està dit tot. Llàstima que som una terra de conquesta i
uns ciutadans conquerits que a ells els permeten de viure molt bé! Amb tot, el govern d’Aznar primer i el de Rajoy ara,
val a dir que encapçalen el rànquing del maltractament a Catalunya.
Per tercer any consecutiu ens manifestarem davant del món massivament
i pacífica. Aquesta vegada amb la
Ve baixa de Veu del poble i de Votar en llibertat. I España
què farà? M’imagino el hehehe de Montoro i el hihihi de Rajoy els dos primers
anys, però aquest any potser els caurà el somriure a terra i a canvi amenaçaran
i s’estriparan la túnica davant la nostra propera, inevitable i aberrant
gosadia: fer una consulta per saber què volem els catalans. España no ens
estima, però tampoc no ens deixa anar i demostra molt poca intel·ligència
emocional – ja no parlem de intel·ligència intel·lectual – tibant tant la
corda. Nosaltres no volem posar de genolls ningú, no volem reprimir cap cultura
ni prohibir cap llengua, no volem cap imperi. Només volem, i recordo
l’entranyable Dharma “viure en pau – i afegeixo en llibertat – i a quatre
desgraciats no els dóna la gana”.
Tant de bo aquesta sigui la nostra darrera commemoració d’una derrota,
tant de bo els indecisos ho acabin de veure clar. Tant de bo aconseguim
capgirar la història!
