dimarts, 9 de setembre de 2014

CAPGIREM-HO



Passa que a vegades la vida, el destí, potser Déu? ens té preparades unes proves de resistència, física alguns cops, psicològica d’altres, que ni en els nostres pitjors malsons ens les hauríem imaginat. Passa que sovint no hi tenim res a fer i ben poc a dir perquè difícilment hi podrem intervenir i capgirar-ho. I és que algú ja ha decidit per nosaltres.

I encara que sembli que estic a punt d’abocar aquí les meves penes i fer-vos partícips de les meves afliccions... doncs no! Aquesta setmana no té espai per lamentacions particulars ni tampoc col·lectives. Aquesta és la setmana en la qual es demostra que la unió fa la força i que el que fa tres-cents anys semblava inexorable, ara es pot capgirar. Això sí que es pot capgirar.

No puc fer ara un tractat d’història, que tampoc no en sabria, i per sort cada vegada se’ns en fa més divulgació de la nostra història. Només esmentaré els fets destacats que em venen a la memòria. L’any 1714 el borbó Felip V va decidir posar-nos de genolls amb les mans lligades a l’esquena. Fins dos-cents anys més tard, Catalunya no va tornar a intentar un altre autogovern; ho va fer amb la Mancomunitat, que va aguantar onze anys, fins a ser suprimida el 1925 per la dictadura de Primo de Rivera. Franco, quan va guanyar la guerra, va represaliar els republicans, però els catalans més; per això va fer afusellar Companys, i molts més, ens va prohibir la llengua i molt més i ens va assenyalar com l’enemic públic número u de la Unidad de España, que ja és prou per entendre-ho tot.  Després els diferents governs espanyols des de la transició, s’han anat aprofitant de nosaltres, sota la fantasmada dels pactes – i ara estic ben confosa perquè no sé què pactava el que pactava, ni a qui beneficiava el pacte – Qualsevol govern espanyol, tant se val la tendència, ens ha tractat igual de malament: amb prepotència i amb menyspreu. Som terra de conquesta i amb això està dit tot. Llàstima que som una terra de conquesta i uns ciutadans conquerits que a ells els permeten de viure molt bé! Amb tot,  el govern d’Aznar primer i el de Rajoy ara, val a dir que encapçalen el rànquing del maltractament a Catalunya.

Per tercer any consecutiu ens manifestarem davant del món massivament i pacífica. Aquesta vegada amb la Ve baixa de Veu del poble i de Votar en llibertat. I España què farà? M’imagino el hehehe de Montoro i el hihihi de Rajoy els dos primers anys, però aquest any potser els caurà el somriure a terra i a canvi amenaçaran i s’estriparan la túnica davant la nostra propera, inevitable i aberrant gosadia: fer una consulta per saber què volem els catalans. España no ens estima, però tampoc no ens deixa anar i demostra molt poca intel·ligència emocional – ja no parlem de intel·ligència intel·lectual – tibant tant la corda. Nosaltres no volem posar de genolls ningú, no volem reprimir cap cultura ni prohibir cap llengua, no volem cap imperi. Només volem, i recordo l’entranyable Dharma “viure en pau – i afegeixo en llibertat – i a quatre desgraciats no els dóna la gana”.

Tant de bo aquesta sigui la nostra darrera commemoració d’una derrota, tant de bo els indecisos ho acabin de veure clar. Tant de bo aconseguim capgirar la història!


I deixeu-me afegir aquestes, avui 15 de setembre, que seran, segur, les que donaran la raó al meu darrer paràgraf. Aquesta:


I aquesta





I aquesta!!!





12 comentaris:

  1. Respostes
    1. Doncs la samarreta la tinc vermella. Divendres vam sortir de l'hospital i vaig anar disparada a comprar-la. Ara he revisat els correus i diu que la meva ha de ser groga. Què hi farem! Em posaré la de l'any passat.

      Elimina
  2. De la mateixa cançó de la Dharma afegiria: "Han de caure les muralles, totes, totes, totes! Les trompetes estan preparades!!!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah! Ja sabia jo que tu, de la cançó en sabries més que jo. Guai, aixó de les trompetes! "Josué va conquerir Jericó, Jericó, Jericó... La saps aquesta?

      Elimina
  3. Be Teresa, estas en forma

    ResponElimina
  4. Una bona reflexió sobre el què estem vivint, Teresa. Els nostres veïns no ens volen, però tampoc ens volen deixar anar, hi perdrien massa, és allò que ells diuen: "ni contigo ni sin ti"...
    Cal veure com reaccionaran ara, perquè no és pas res que es pugui amagar, això que ajuntem les nostres forces per sentir-nos lliures...
    Esperem amb il·lusió els esdeveniments!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Roser. Potser sóc optimista però la incògnita ha deixat de ser si votarem o no. Ara més aviat és què faran ells. Una abraçada.

      Elimina
  5. M'agrada el teu escrit Teresa, i celebro que hagis tornat en tanta força!
    Empenyem tots i aquí no ens atura ningú, ni polítics, ni constitució!
    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Hola Rafel, a mi el que m'agrada és que sense intenció a priori ens ajuntem tots els de la independència. Ja entenc que els altres no tindrien gran cosa a comentar. O sí, però potser quan entren al meu blog, ja surten espantats. Una abraçada.

    ResponElimina
  7. El destí és nostre, depèn de nosaltres i de la voluntat que ens fa lliures. És bo veure't amb forces renovades!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  8. He pensat sempre com tu, Jordi, però ara em trobo que la voluntat no ho és tot, encara que sí molt. Una abraçada.

    ResponElimina