TRES QUARTS D’HORA EN GLOBUS

 

                    

Heu pujat alguna vegada en globus? Jo hi havia volat fa uns anys sobre l’Empordà i vaig voler repetir l’experiència ara fa quinze dies. A on? Sí, sí, a la Capadòcia, com els més aguts haureu endevinat. És un viatge molt relaxat i no tens cap sensació de perill. Així doncs, quan em van oferir la possibilitat de pujar-hi vaig dir que sí de seguida, tot i que el preu picava, picava molt. Però... quan tornaria a la Capadòcia? Segurament mai. No m’ho podia pas perdre!

La nostra guia es deia Sema, que vol dir Cel, i ens va explicar fil per randa com funcionava la cosa. Ens llevàvem a quarts de cinc del matí per ser a les cinc a l’aeroport d’enlairament de globus. 

Les condicions perquè els globus volessin eren concretes i estrictes. Tant que si no es complien, el globus no s’enlairava i ens en tornàvem a l’hotel a esperar l’hora d’esmorzar. Si no volàvem, lògicament, ens tornaven els diners. La Sema ens va explicar que temps enrere, ja feia molt, hi havia hagut algun accident i que, des de llavors, l’exèrcit controlava els vols. I, efectivament, a la cistella del nostre globus hi anava, a banda del conductor, un militar de l’aire molt seriós que ho verificava tot.

Vam tenir sort. Vam poder volar. Recordo que a l’Empordà a la cistella hi devien anar com a molt deu persones. Aquí n’hi anàvem gairebé quaranta. La cistella tenia deu compartiments i en cada un hi cabien quatre persones; potser algun només en portava tres.

A mi el que em feia més por del globus era l’aterratge perquè a l’Empordà en el moment de tocar a terra la cistella s’havia tombat uns instants i havíem quedat cap per avall. 

Però aquesta res de res; va aterrar amb suavitat i de seguida tres o quatre homes que ens esperaven a terra la van estabilitzar. Vaig tenir la sensació de control absolut de la situació, per part de la tripulació, durant tot el viatge.

Per això em va estranyar tant el malaurat accident de globus fa tres dies a la Capadòcia on van morir dues noies de Lloret. Suposo que no totes les empreses deuen treballar amb les mateixes mesures de seguretat. Suposo. Perquè sentir parlar d’un aterratge forçós per culpa del vent no em quadra gens amb el que jo vaig viure.

El paisatge era preciós, màgic, increïble. Jo penso que realment el que compta més dels viatges en globus és el que veus a sota perquè un cop a dalt t’oblides que estàs volant. Aquí s’hi afegia, però, i no els vaig comptar, que volàvem alhora un centenar de globus. A gran distància, però l’efecte de veure, quan el sol encara no ha sortit, el cel ple de globus de colors que es van il·luminant, ara els uns ara els altres, pel foc que els hi van insuflant per mantenir l’aire calent que li permet volar, és únic.

Vaig pensar que aquell seria el gran record de la Capadòcia. I ho és, però des de l’accident, noto que no hi puc pensar de la mateixa manera. Veig les fotos, els vídeos que vaig gravar, penso en els llocs per on passàvem, que podien semblar perillosos, però que la perícia del conductor els salvava tots, i no puc dissociar-ho de la imatge del globus empès pel vent i sense control per damunt d’aquelles roques extraordinàries, però encrespades, i maleïdament agressives sota un globus sense control. No ho puc dissociar i m’esborrono.

Me n’alegro d’haver fet aquest viatge abans perquè ara mateix potser no el faria. I em sap greu per tota la gent que viu d’això i que per la meva experiència penso que són professionals i que treballen bé, però em temo que el meu sentiment serà compartit durant un temps per altres viatgers.

I bé, jo volia parlar del meu viatge a Turquia, però el petit viatge de tres quarts d’hora en globus, m’ha ocupat massa espai. A veure si el proper dia ho faig.