EL CENTRE DEL MÓN

 

                                   

Havia d’anar a Turquia i, mirant-me el mapa del món a consciència,  em vaig adonar que no hi ha cap altre país tan estratègicament ben situat. Entre Europa i Àsia, per la part asiàtica l’envolten Síria, Iraq, Iran, Armènia i Geòrgia. Al nord-est hi té Rússia, que la poso a banda perquè l’avantatge estratègic a vegades se’n pot anar en orris si es tracta d’una Rússia dirigida per un boig ꟷtot i que això pot passar en qualsevol lloc, però no amb la potència de Rússiaꟷ i perquè em serveix per passar a Europa. Turquia està separada d’Ucraïna només pel Mar Negre i per sota d’Ucraïna envoltant Turquia per la dreta hi tenim Romania, Bulgària i Grècia. Pel que fa als mars tampoc no es queda curta: el Negre al nord, el Bòsfor separant la part asiàtica de Turquia de la part europea, el Mar de Màrmara des d’Istanbul fins a l’estret dels Dardanels, l’Egeu que la separa de Grècia i el Mediterrani, d’Àfrica.

No volia fer un tractat de Geografia. Només volia justificar que, estant Turquia situada en el centre del món, jo m’hi vaig sentir petitona, minúscula, microscòpica, només arribar.

Perquè només arribar a Istanbul ja et trobes amb un aeroport gegantí i per buscar i sortir per la porta 13 ja necessites una hora. La porta 13 era on ens havien d’esperar a la meva amiga Gemma i a mi amb el cartellet per portar-nos a l’hotel. A la porta 13, però, entre els centenars de cartells amb el nom dels viatgers o del majorista, no hi havia el nostre nom ni el del majorista. Comença, doncs, l’aventura! Els turcs parlen turc i anglès. Quina mala sort que no parlin un dels cinquanta idiomes que parlem entre totes dues! Però bé ho havíem d’intentar, no? Vam tornar a mirar, vam preguntar en els cinquanta idiomes, ens vam fer entendre... Res, no hi érem, no érem al món dels viatgers a qui reben amb un cartellet a l’aeroport d’Istanbul.

Després d’una hora vam decidir trucar a l’agència de Tarragona. Ens va costar perquè l’amor propi ens podia. Si hagués sabut el que venia a continuació m’hi hauria posat abans. La resposta del mòbil en el primer intent de trucada era alguna frase en aquest idioma estrany, l’anglès, acabada en “roaming”. Ostres, el roaming! Què era això del roaming? Ens sonava molt d’un temps llunyà... Bé, no podré fer cap vídeo didàctic explicant com m’ho vaig fer perquè encara ara no ho sé, però al final vaig aconseguir parlar amb l’agència. I instal·lar el roaming? No ho sé. L’agència es va posar ràpidament en marxa i al cap d’una hora ꟷQuè passa? No és tant, que Turquia és molt llunyꟷ ja teníem la noia de l’empresa majorista allí. Una hora més i ja anàvem cap a Istanbul. Una més i ja arribàvem a l’hotel. Quatre hores més tard del previst. I nosaltres que ens pensàvem poder aprofitar la tarda per la ciutat... Però res no t’estranya quan parlem d’una ciutat amb setze milions d’habitants, amb un aeroport que encara no sé ara quantes portes té, que té seixanta dues mil places de pàrquing ꟷestic parlant de l’aeroport, eh?ꟷ i quaranta mesquites, també a l’aeroport, perquè és que la ciutat en té tres mil.

Petita jo?

Arribem per fi a l’hotel i una altra vegada el problema de l’idioma! A recepció parlen turc, anglès, francès, italià, grec, xinès, rus... però cap dels cinquanta idiomes que nosaltres dominem. Em proposo aprendre anglès quan arribi a Tarragona, no sabia que fos tan important.  Pressento que aquest no serà un viatge fàcil pel que fa a la comunicació. Però... pugem a la planta 15, on tenim l’habitació i ens passen tots els mals. Som a la Plaça Taksim, amb la mesquita Taksim al davant; veiem el Bòsfor a la dreta, l’avinguda Istiklal que surt de la plaça cap a l’esquerra i al nostre davant una part de la petita part europea d’Istanbul, il·luminada. No ho està excessivament però aquella vista de la ciutat, amuntegada com en una muntanya amb els llums dispersos talment un pessebre de Nadal, crec que serà un dels records de la ciutat d’Istanbul que no m’abandonarà mai.

Petita? Com no m’havia de sentir petita enmig d’un espai tan espectacular?

Veig que m’allargo molt.

Continuarà? Potser sí...

 

TRES QUARTS D’HORA EN GLOBUS

 

                    

Heu pujat alguna vegada en globus? Jo hi havia volat fa uns anys sobre l’Empordà i vaig voler repetir l’experiència ara fa quinze dies. A on? Sí, sí, a la Capadòcia, com els més aguts haureu endevinat. És un viatge molt relaxat i no tens cap sensació de perill. Així doncs, quan em van oferir la possibilitat de pujar-hi vaig dir que sí de seguida, tot i que el preu picava, picava molt. Però... quan tornaria a la Capadòcia? Segurament mai. No m’ho podia pas perdre!

La nostra guia es deia Sema, que vol dir Cel, i ens va explicar fil per randa com funcionava la cosa. Ens llevàvem a quarts de cinc del matí per ser a les cinc a l’aeroport d’enlairament de globus. 

Les condicions perquè els globus volessin eren concretes i estrictes. Tant que si no es complien, el globus no s’enlairava i ens en tornàvem a l’hotel a esperar l’hora d’esmorzar. Si no volàvem, lògicament, ens tornaven els diners. La Sema ens va explicar que temps enrere, ja feia molt, hi havia hagut algun accident i que, des de llavors, l’exèrcit controlava els vols. I, efectivament, a la cistella del nostre globus hi anava, a banda del conductor, un militar de l’aire molt seriós que ho verificava tot.

Vam tenir sort. Vam poder volar. Recordo que a l’Empordà a la cistella hi devien anar com a molt deu persones. Aquí n’hi anàvem gairebé quaranta. La cistella tenia deu compartiments i en cada un hi cabien quatre persones; potser algun només en portava tres.

A mi el que em feia més por del globus era l’aterratge perquè a l’Empordà en el moment de tocar a terra la cistella s’havia tombat uns instants i havíem quedat cap per avall. 

Però aquesta res de res; va aterrar amb suavitat i de seguida tres o quatre homes que ens esperaven a terra la van estabilitzar. Vaig tenir la sensació de control absolut de la situació, per part de la tripulació, durant tot el viatge.

Per això em va estranyar tant el malaurat accident de globus fa tres dies a la Capadòcia on van morir dues noies de Lloret. Suposo que no totes les empreses deuen treballar amb les mateixes mesures de seguretat. Suposo. Perquè sentir parlar d’un aterratge forçós per culpa del vent no em quadra gens amb el que jo vaig viure.

El paisatge era preciós, màgic, increïble. Jo penso que realment el que compta més dels viatges en globus és el que veus a sota perquè un cop a dalt t’oblides que estàs volant. Aquí s’hi afegia, però, i no els vaig comptar, que volàvem alhora un centenar de globus. A gran distància, però l’efecte de veure, quan el sol encara no ha sortit, el cel ple de globus de colors que es van il·luminant, ara els uns ara els altres, pel foc que els hi van insuflant per mantenir l’aire calent que li permet volar, és únic.

Vaig pensar que aquell seria el gran record de la Capadòcia. I ho és, però des de l’accident, noto que no hi puc pensar de la mateixa manera. Veig les fotos, els vídeos que vaig gravar, penso en els llocs per on passàvem, que podien semblar perillosos, però que la perícia del conductor els salvava tots, i no puc dissociar-ho de la imatge del globus empès pel vent i sense control per damunt d’aquelles roques extraordinàries, però encrespades, i maleïdament agressives sota un globus sense control. No ho puc dissociar i m’esborrono.

Me n’alegro d’haver fet aquest viatge abans perquè ara mateix potser no el faria. I em sap greu per tota la gent que viu d’això i que per la meva experiència penso que són professionals i que treballen bé, però em temo que el meu sentiment serà compartit durant un temps per altres viatgers.

I bé, jo volia parlar del meu viatge a Turquia, però el petit viatge de tres quarts d’hora en globus, m’ha ocupat massa espai. A veure si el proper dia ho faig.