Heu
pujat alguna vegada en globus? Jo hi havia volat fa uns anys sobre l’Empordà i
vaig voler repetir l’experiència ara fa quinze dies. A on? Sí, sí, a la
Capadòcia, com els més aguts haureu endevinat. És un viatge molt relaxat i no
tens cap sensació de perill. Així doncs, quan em van oferir la possibilitat de
pujar-hi vaig dir que sí de seguida, tot i que el preu picava, picava molt.
Però... quan tornaria a la Capadòcia? Segurament mai. No m’ho podia pas perdre!
La nostra guia es deia Sema, que vol dir Cel, i ens va explicar fil per randa com funcionava la cosa. Ens llevàvem a quarts de cinc del matí per ser a les cinc a l’aeroport d’enlairament de globus.
Les condicions perquè els globus volessin
eren concretes i estrictes. Tant que si no es complien, el globus no s’enlairava
i ens en tornàvem a l’hotel a esperar l’hora d’esmorzar. Si no volàvem,
lògicament, ens tornaven els diners. La Sema ens va explicar que temps enrere,
ja feia molt, hi havia hagut algun accident i que, des de llavors, l’exèrcit
controlava els vols. I, efectivament, a la cistella del nostre globus hi anava,
a banda del conductor, un militar de l’aire molt seriós que ho verificava tot.
Vam
tenir sort. Vam poder volar. Recordo que a l’Empordà a la cistella hi devien
anar com a molt deu persones. Aquí n’hi anàvem gairebé quaranta. La cistella
tenia deu compartiments i en cada un hi cabien quatre persones; potser algun
només en portava tres.
A mi el que em feia més por del globus era l’aterratge perquè a l’Empordà en el moment de tocar a terra la cistella s’havia tombat uns instants i havíem quedat cap per avall.
.JPG)
Però aquesta res de res; va aterrar amb suavitat i de seguida
tres o quatre homes que ens esperaven a terra la van estabilitzar. Vaig tenir
la sensació de control absolut de la situació, per part de la tripulació,
durant tot el viatge.
Per
això em va estranyar tant el malaurat accident de globus fa tres dies a la
Capadòcia on van morir dues noies de Lloret. Suposo que no totes les empreses
deuen treballar amb les mateixes mesures de seguretat. Suposo. Perquè sentir
parlar d’un aterratge forçós per culpa del vent no em quadra gens amb el que jo
vaig viure.
El
paisatge era preciós, màgic, increïble. Jo penso que realment el que compta més
dels viatges en globus és el que veus a sota perquè un cop a dalt t’oblides que
estàs volant. Aquí s’hi afegia, però, i no els vaig comptar, que volàvem alhora
un centenar de globus. A gran distància, però l’efecte de veure, quan el sol
encara no ha sortit, el cel ple de globus de colors que es van il·luminant, ara
els uns ara els altres, pel foc que els hi van insuflant per mantenir l’aire
calent que li permet volar, és únic.
Vaig
pensar que aquell seria el gran record de la Capadòcia. I ho és, però des de l’accident,
noto que no hi puc pensar de la mateixa manera. Veig les fotos, els vídeos que
vaig gravar, penso en els llocs per on passàvem, que podien semblar perillosos,
però que la perícia del conductor els salvava tots, i no puc dissociar-ho de la
imatge del globus empès pel vent i sense control per damunt d’aquelles roques
extraordinàries, però encrespades, i maleïdament agressives sota un globus
sense control. No ho puc dissociar i m’esborrono.
Me n’alegro
d’haver fet aquest viatge abans perquè ara mateix potser no el faria. I em sap greu
per tota la gent que viu d’això i que per la meva experiència penso que són professionals
i que treballen bé, però em temo que el meu sentiment serà compartit durant un
temps per altres viatgers.
I
bé, jo volia parlar del meu viatge a Turquia, però el petit viatge de tres quarts
d’hora en globus, m’ha ocupat massa espai. A veure si el proper dia ho faig.
